Una nova comprovació absolutament científica de les teories de l’insigne precursor de l’aeronàutica Bernat Arcada, insigne monjo del monestir de La Portella.

Des de temps immemorials, i abans de la invenció de la Cope, els principals llocs on hom podia trobar més quantitat de mentides, han estat indiscutiblement -i per aquest ordre- als llibres d’història, als diaris esportius i als discursos dels polítics. Lluny d’ésser una ciència exacta com la trigonometria o paleografia, la investigació i documentació dels fets succeïts amb anterioritat, ha estat la disciplina cièntifica més allunyada de la veritat. Sí, la història ha estat feu dels mentiders compulsius, dels falsaris, els embaucadors, els falsificadors, els ensarronadors i els estafadors. Obriu qualsevol llibre d’història per trobar la més gran col.lecció de mesntides, boles, empatolls, fal.làcies, falòrnies, gatllofes, guatlles, insídies, tergiversacions, trifulgues, falsies, nyepes, llufes, enganyifes, pafes, badomies, bòfies i superxeries, superats nomès per alguns telenotícies d’Antena 3. 
Als llibres d’història, per exemple, hi consten els germans Joseph Michel i Jacques Etienne Montgolfier com a inventors del globus aerostàtic, per haver enviat ovelles pollastres i ànecs cel amunt amb un globus d’aire calent pels jardins de Versailles el 1783. Alguns esmenten com a precursor el prelat brasiler Bartolomeu Lourenço de Gusmão, que va alçar un globus d’aire calent quatre pams d’alçada davant del rei de Portugal el 1709. Segons aquests llibres d’història, que semblen escrits per Pinotxos professionals, Zeppelin va aconseguir la glòria omplint el seu supositori volador d’hidrògen, i el dirigible americà USS Shenandoah, consta com el primer que utilitzà heli per enlairar-se. Falórnies!
La desagraïda història de la navegació aérea no contempla, en canvi, la proesa de Segimón Defès i Curull, conserge de la Universitat Minúscula de La Portella, mort dissortadament el 1652 en el primer accident de la història de l’aviació. Anteriorment als experiments duts a terme en la nostra modesta i simptomàticament vetusta institució, els intents dels homes per desenganxar els peus del fang i enlairar-se en l’àmbit de les aus caganeres, es van limitar a ginys que planejaven, com els dissenyats per Abás Ibn Firnas, Eilmer of Malmesbury, Roger Bacon o Leonardo da Vinci.
La veritat no consta en els llibres: El monjo  Bernat Arcada d’Espeternec, del monestir de Sant Pere de La Portella, fou el primer en decobrir que la diferència de pes entre dos gasos diferents, feia que un s’elevés per damunt de l’altre, estudiant les llufes d’un ramat de vaques que pasturaven pels volts de La Quar. Des d’aquell moment s’obsessionà en la construcció d’un aparell volador que utilitzés el metà per enlairar-se. L’aparell fou construït la primavera del 1651, i realitzà diversos vols entre La Portella i Vic. Un segon prototipus més potent, fou construït l’any següent, però necessitava més quantitat de gas, que s’obtenia d’un ramat de vaques alimentades exclusivament amb cigrons i mongetes per augmentar-ne el nivell de flatulència. L’aparell que va enlairar-se sense problemes, tripulat pel valent conserge de la universitat, en Segimón Defès, va patir un desastrós accident que truncà la cursa aeronàutica que hauría convertit La Portella en el Houston (o el Cap Cañaveral) de l’època.
El disseny de l’aparell de mossen Bernat Arcada era impecable, però no va tenir en compte la pudor insuportable dels pets concentrats del centenar de vaques, que van asfixiar Segimón Defès als pocs minuts de l’inici del vol. La nau sense control es precipità  al paratge de Font Ollera, on des de sempre es recorda  i s’homenatja el valent Defès. Si hom s’acosta per aquell paratge, encara avui es pot sentir la nauseabunda pudor que ho certifica.
El nostre consell: no feu cas de la història; feu cas del vostre nas.

Cal dir-ho. Per sort s’han acabat aquestes dates tan assenyalades on hom menja turrons, es corglaça de fred i es deixa el salari comprant números de loteria de la Bruixa d’Or. Per fi hem deixat enrere aquests jorns de nadales que perforen els tímpans i enllumenats de carrer que fan venir ganes de saltar-se els ulls amb una cullereta de cafè. Si bé és el jorn de glòria de personatges com el caganer i el cagatió, potser en fem un grà massa, i últimament quan hom sent el dringar d’una nadala ja s’ha de prendre una til.la per evitar que els nervis es barregin amb les sangs, i agafem el trabuc de la darrera carlinada i sortim al carrer a fer una desgràcia que encara hi pendríem mal.
El pitjor de tot és que per nadal hi ha un personatge detestable, un personatge abominable, un personatge execrable, un personatge que apareix a les vides de tots els catalans de forma irremissible i que és més nefast que un tren de rodalíes. Ni l’alegria i la joia que ens procuren divisar un pessebre amb el cul enlaire del caganer entre un doll de molsa resseca enfarinada, ni la benaurança que ens procura el formós Tió, que amb la cantarella adequada (“Caga Tió, caga torró, etc…”) deixa anara fastuosos regals pel forat de l’anus de forma generosa i esplèndida, sense demanar res més a canvi que un parell de bastonades ben clavades al bell mig de les costelles (mai abans s’havia vist tanta generositat abnegada i amb barretina!)…
Es tracta, senyores i senyors, nens i nenes… es tracta del malévol, del nauseabund, de l’indesitjable, del malèfic, de l’infaust AMIC INVISIBLE!.
Pels volts de Nadal apareix als llocs de treball, centres educatius, esplais, bars i centres penitenciaris i ens fa gastar quatre xavos (que podriem invertir en la loteria de Nadal) als xinos en objectes inservibles per regalar-ho (a més!) a un indesitjable company de feina a qui prefeririem clavar un llàpis al fetge, o omplir-lo de plom armats amb la grapadora. Quin fàstic.

La pregunta que es fa, perplexa, tota la humanitat és: també caga l’amic invisible?

És clar, com que és invisible ningú l’ha vist abaixant-se els pantalons. Ni arrufar el cul per treure’n una llúpia. I si caga, la caca deu se invisible, no? La nostra teoria, avalada pel departament de Termodinàmica dels Excrements de la nostra espectacular i nadalenca institució, és que l’entranyable amic invisible no només caga molt, sinó que tot el dia va cagat. Per això només sentir el seu nom a molts ens entre basques, arcades, fàstics i ganes de vomitar, i se sent dir: “Sí, això de l’amic invisible ja fa pudor!”

 

La modesta car altrament documentadissima biblioteca de l’Institut d’Estudis Escatològics, recull de forma sistemàtica els retalls de premsa que relaten els importants avenços en la gloriosa ciència de l’escatologia publicats en els darrers temps. De fet, qualsevol cosa que surti als diaris on es parli del gloriós fruit marró de l’ullera culana, no escapa de les tisores de la nostra bibliotecària. Us posem aqui dessota un exemple d’aquesta feina dura, abnegada, obscura, malpagada, infravalorada, a voltes pudenta, i -per si fos poc- innecessària.

Pels amants de l’estadística, direm que entre els més de 348.587,43 retalls recollits fins al moment, podem observar que una rotunda majoria, exactament un 72,1%, tracten de la caca de gos; un 12,7% sobre la merda i l’art; un 11,06% son notícies sobre els excrements i la salut; un 7,69% va de la porqueria i l’alimentació; un 3,9% de caigudes, accidents i anècdotes on hi ha un cagarro involucrat, i -finalment- tan sols un 0,6% de tot el material publicat tracta de temes relacionats amb la caca i la investigació. Es ben trist comprovar que la premsa pressumtament anomenada seriosa d’aquest país, segurament preferiria publicar abans la notícia, posem per cas, que l’il.lustre doctor Llaga s’ha obert el crani per haver relliscat amb una caca de gos al sortir d’un prostíbul, que no pas que el seu equip d’investigadors i científics preparadissims han descobert la velocitat exacta amb la que ha de sortir un pet per l’orifici culà per tal de produïr una vibració audible per l’orella humana. D’això se’n diu rigor informatiu.

 

Granollers tornarà la caca de gos a qui no la reculli

Les nostres investigacions absolutament científiques per descobrir les múltiples propietats que amaguen les tifes sota la crosta marró no es basen en un caprici aleatori i arrauxat, sinó que es fonamenten en una llarga tradició científica que ve de temps enllà i de sabers immemorials i inveterats.
Rigorosos tractats mèdics de l’antigor ja recullen, per exemple, les propietats medicinals de la femta. Qualsevol es refia dels botxins sanguinaris de la Seguretat Social podent-se refer de qualsevol malaltia ingerint una mica de caca.
Per als incauts, hem d’aclarir que no es tracta de fotre’s un cagalló directament a la gorja com si fos una pastilla Juanola sinó que cada tipus de merdeta ha d’ésser preparada per tal que proporcioni els desitjats efectes beneficosos al nostre organisme, no citem les fonts originals (tractats médics de Galé, Discòrides i Aginet, per exemple) sinó que us proporcionarem el text excte que hom pot llegir al Dictionaire Infernal de M. Collin de Plancy, que ens explica, a més, la recepta per preparar el fàrmac. Ho fem de l’edició castellana de 1842 (Diccionario Infernal ó sea cuadro jeneral de los seres, personajes, libros, hechos y cosas que hacen referencia á las apariciones, á la majia blanca y negra, al comercio del Infierno, á las adivinaciones, las ciencias secretas, á los prodijios, á los errores y preocupaciones, á las tradiciones y cuentos populares, a las supersticiones varias, y jeneralmente á todas las creencias maravillosas, sorprendesntes, misteriosas y sobrenaturales, [Barcelona, Imprenta de los hermanos Llorens, calle Condal, n. 39], 1842), perquè hem estat incapaços de trobar l’edició original francesa que sabem que es serva en algun recòndit prestatge de la nostra biblioteca, però resulta que la bibliotecària s’ha pinsat el pit amb un volum de la Gran Enciclopèdia Catalana i ha perdut el sentit.

De las virtudes y propiedades de muchas especies de excrementos.
Como el hombre es la criatura mas noble, sus excrementos tienen igualmente una propiedad particular y maravillosa para curar muchas enfermedades. Dioscorides y Galeno los aprecian mucho, y dicen que curan el mal de garganta ó angina. Ved ahí el modo de prepararlos: se darán á comer á un jóven de buen temperamento altramuces y pan cocido, esto por tres días consecutivos. Darásele á beber vino clarete, se guardaran los excrementos que dará después de los tres días de este régimen, se mezclaran con otro tanto de miel, y se daran á beber ó comer, ó se aplicarán como á cataplasma: el remedio es infalible.

De los excrementos de perro: Si se encierra un perro durante tres dias, no dándole otra cosa que huesos á roer, se recojeran sus excrementos, los cuales puestos a secar y luego reducidos á polvo, son un admirable remedio para la disenteria. Se tomarán guijarros de arroyo, que se calentaran, echándolos en seguida en una vasija llena de orines: se dará a beber de esta composición dos veces al día por tres consecutivos al enfermo sin que lo sepa. Estos excrementos son también el mejor secante para las ùlceras malignas e inveteradas.

De los excrementos de lobo: Como es sabido que este animal devora frecuentemente los huesos con la carne de su presa, se tomaran los huesos que se encontraran entre los excrementos, porque bien molidos y bebidos, mezclados en vino, son un especifico contra el cólico.

De los excrementos de buey y vaca: Los excrementos de buey y vaca recientes, envueltos en hojas de parra ó col, y calentados entre las cenizas, curan las inflamaciones causadas por las heridas y también mitigan la ciatica. Si se mezclan con vinage tienen la propiedad de hacer supurar las glándlas escrufulosas y lamparones siendo tambien muy buen específico para los tumores de los testículos. Haráse freir una boñiga fresca de vaca en una sartén con flores de manzanilla, rosas, y meliloto, y se aplicará esta composición sobre los testículos, que quedarán curados luego. Galeno dice que un médico de Misia curaba toda especie de hidropesias, poniendo sobre la hinchazón los excrementos aún calientes de la vaca. Estos excrementos aplicados también en la picadura de abejas, abispas y otros insectos, quita al momento el dolor.

Excrementos de puerco: Estos excrementos curan los esputos de sangre; para esto se amasan con otros tantos esputos de sangre del enfermo y con cerveza fresca dàndolo todo á beber.

Excrementos de cabra: Tienen la virtud de hacer supurar toda especie de tumores por peligrosos que sean. Galeno curaba frecuentemente con ellos los tumores y callos de las rodillas. mezclándolos con harina de cebada y oxcicrato, y aplicándolos en forma de cataplasma: son admirable para la parótidas, mezclados con cerveza y aceite de nueces. Este secreto parecerá ridículo pero es verdadero, porque se han curado mas de veinte personas de ictericia haciendolas beber todas las mañanas, durante ocho dias, y en ayunas, cinco cagajoncitos de cabra disueltos en vino blanco.

Excrementos de cordero: No se deben jamás tomar estos excrementos por la boca, como los de los otros animales, sino aplicarlos exteriormente sobre el mal y tienen las mismas propiedades que los de cabra. Curan además toda espécie de berrugas, diviesos duros y callos si se disuelven en vinagre y se aplican exteriormente.

De los excrementos de las palomas torcaces y domésticas: Ese excremento admirable para los dolores del hueso ísquion, mezclándolo con la semilla del berro y cuando se quiere reblandecer un tumor ó una fluxion puédese usar un cataplasma compuesto de una onza de estos excrementos, dos dracmas de granos de mostaza y berros, y una onza de aceite destilado de cascos viejos. Es seguro, que muchos se han curado con estos excrmeentos mezclados con el aceite de raya.

Galeno dice que el excremento de ganso es inútil por su acritud, pero es cierto que cura también las ictericias si se disuelve en vino blanco y se bebe esta composición por nueve dias.

Discorides dice que el excremento de gallina, no puede ser eficaz sinó por curar las quemaduras, cuando se mezcla con aceite rosado; pero Galeno y Agineto, aseguran que mezclado con oximel apacigua la sofocoación y alivia á los que han comido hongos, porque vomitan cuanto embaraza al corazón. Un médico del tiempo de Galeno curaba el cólico con estos excrementos mezclados en miel y vino.

Los excrementos de ratón, mezclados con miel, hacen volver a crecer el pelo caído, si se frota la parte con esta composición. Para conservar la belleza, ved ahí un secreto muy importante para el bello sexo; tomaránse excrementos de lagartija, tártaro de vino blanco, raspaduras de cuerno de ciervo, coral blanco y harina de arroz, partes iguales. Majaráse todo en un mortero y se disolverá luego con agua destilada de igual cantidad de almendras, limazas de viña ó jardín, y flores de gardolobo, después de lo que se mezclará otro tanto de miel blanca y se amasará junto. Esta composición deberá conservarse en una vasija de plata ó vidrio, y se servirán de ella para frotarse la cara las manos y el pescuezo. Es un secreto de Alberto el Grande página 267.

[M. Collin de Plancy, Diccionario Infernal, ó sea, etc..., Barcelona: 1842, vol. I, pàg. 293-295]

No ens estranyen gens les miraculoses curacions a base d’excrements. De ben segur que els vint malalts d’icterícia que es fotien cada matí en dejú un vas de cagallons de cabra dissolts amb vi, van recobrar la salut al moment el dia que es van assabentar del contingut d’aquest preparat vitamínic. I no van recaure mai més en aquesta malaltia.

El laboriós i certament puntual departament de Cronologia Fecal de la la nostra Minúscula i àdhuc sapientíssima Universitat esta realitzant un estudi pioner en la història de la humanitat, com acostumen a ser, per altra banda, els estudis que realitzen -sense voler ésser titllats alegroiament de fatxendes- els hirsuts científics que s’apleguen sota el sostre rupestre de la nostra docta institució.

L’estudi en qüestió vol dictaminar la resposta certa i precisa a la pregunta que els estudiosos escatològics s’han estat fent des de l’inici dels temps (no, no és la pregunta “què fou primer, el pet o la caca?”, aquesta controversia la considerem completament sol.lucionada desprès del XVIII Congrés Internacional d’Escatologia Aplicada, arràn de la famosa ponència del Dr. Llaga i la posterior discussió que acabà amb gran tumult, diversos ferits, extremitats amputades i culs esbudellats, com tothom ja sap prou bé…), el dubte clau, la pregunta que ha dut de corcoll, per no dir de cul, a diverses generacions d’investigadors.

Fent una enquesta massiva -cosa que es pot fer gràcies a la tecnologia actual-, que arribi a tots els racons de l’univers per aconseguir establir sense cap ombra de dubte una resposta clara, cristal.lina, pura, exacta, concisa, precisa, perfecta, seriosa, contrastada i -si pot ser- correcta.

Tradicionalment, les comunicacions entre la nostra minúscula Universitat i la resta del món, s’han fet pel mitjà més fiable que existeix: l’ús del colom missatger ésl’únic que compleix les garanties que els nostres científics consideren apropiades. Malgrat tot, un parell de becaris han inflat tant el cap al Doctor Grumull, cap del departament, que el pobre home, abans de tallarse les venes en plan sushi, obrir-se els budells amb un portamines del 0.5, escurar-se les conques dels ulls amb un llevataps, perforar-se el crani amb un obrecartes i enverinar-se amb la ingesta d’alguns centenars de litres de salfumant barrejat amb Quina San Clemente (per la qual cosa ha hagut d’agafar-se uns quants dies de baixa per poder refer-se), va autoritzar l’utilització del correu electrònic i la informàtica per ampliar el ventall de respostes al dubte existencial que ha activat aquesta investigació.

El departament de Cronologia Fecal vol esberinar d’una vegade per totes, quina és la millor hora d’anar a cagar. Les opinions estan molt dividides: hi ha qui ho fa de bon matí, tan bon punt surt del llit; n’hi ha que esperen a haver esmorzat per abaixar-se els pantalons; n’hi ha que ho fan a mig matí, quan el budell ja ha processat el cafè emb llet de l’esmorzar, que sembla ser un dels laxants més poderosos que es troben a la naturalesa; hi ha aquells que el cul no el poden fer funcionar fins desprès de dinar, i a d’altres se’ls obren les comportes de la caguera a mitja tarda. Finalment hi ha qui prefereix inundar el váter de merda abans de sopar; els que no aconsegueixen que la caca surti a veure món fins haver sopat i -alguns casos- de gent que es lleva a la matinada per buidar el budell i fer aquells pets tan descomunals que desperten a tots els veïns.

L’hora de fer caca divideix tambè els experts. L’equip del Dr.Windgers, sostenia a mitjans dels anys setanta (de 1870), que la millor hora per l’organisme era a la posta del sol, ja que el cos quedava net per a un nou jorn, i que anar a dormir amb merda dins del budell, provocava al.lucinacions nocturnes, pol.lucions tambè nocturnes, i malsons, evidentment, nocturns. Els estudiosos Zweig i Hopkins van establir que la merda expulsada de bon matí predisposava al bon humor, a la socialització i a una actitud personal positiva vers les persones del voltant; l’estudi va trigar molts anys a publicar-se, ja que com tothom sap, Zweig i Hopkins es van barallar i discutir de mala manera, i no es parlaren durant molts anys. Altres teories defensen que cagar desprès de dinar aprima, i en canvi, fer la migdiada provoca restrenyiment. I l’Institute of Hot Shit Technology promulgava que calia cagar sempre abans de menjar alguna cosa, pixar abans de beure quelcom i fer un pet abans de pendre alé al respirar; el treball mai no es va publicar, car tots els membres del laboratori van morir asfixiats, segons l’autopsia per “abús indiscriminat d’aspiració de llufes”.

Nosaltres, com a modesta institució virtual i nostrada, tan sols volem saber l’horari estomacal dels internautes catalans. Quan s’ha de cagar? Quina és la millor hora per escurar el forat del cul? Com més representativa sigui la mostra, més acurat serà el treball que durem a la revista Science, i que segurament servirà -com sempre- per tal que s’hi freguin el cul.

Tot i que el mes d’agost no és lectiu, i les aules, passadissos i masmorres de la nostra minúscula i nogesmenys eixerida Universitat resten buides d’aquell joliu bullici que els estudiants provoquen amb les seves corredisses, esvalots, crits, gemecs, trucades perdudes de mòbil, sonores ventositats, vómits, bromes, rialles i desenfadades cantarelles durant el curs, l’activitat a l’interior dels murs de la nostra docta i aplicada institució, no minva, ans el contrari. El mes d’agost és ideal per a la investigació escatològica, car les altes temperatures que marquen els termòmetres, combinat amb la nauseabunda alimentació estiuenca, afluixa els budells més recalcitrants i estova les tifes més dures. L’agost és un mes merdós com n’hi ha pocs, diarreïc a ultrança, laxant com un còctel de prunes amb salfumant. La sequera potser amenaça els boscos, però a les tasses dels vàters, en canvi, hi ha un sever risc d’inundacions, aiguats i riades de merda.

A més, el mes d’agost facilita l’intercanvi cultural amb gent d’altres allunyades contrades. Tant si es tracta de turistes que han vingut a les nostres terres a calcinar-se la pell sota un sol roent que els provocarà diversos tumors epidèrmics, càncers de pell i altres lleugeres indisposicions que es poden combinar amb les infeccions vàries que hom pot trobar en qualsevol platja i a pagar milers d’euros per un got immens de pixum que els diuen que és cervesa, com si es tracta d’aborigens que trobem en els periples que hom realitza a l’estranger, de ben segur que el mes del mig de l’estiu és ben propici per tald e facilitar-nos l’establiment de contacte amb persones provinents d’altres tradicions culturals. Amb la vocació de servei que ens caracteritza el departament de Filologia de la nostra Facultat de Lletres, ha preparat un diccionari de butxaca que facilitarà a tothom el diàleg intercultural en diversos idiomes.

El Diccionari Multilingüístic Escatològic, contè tansols dues paraules. No cal pas saber-ne més per poder anar pel món a cagar amb dignitat.

Merda: (Italià) Merda (Espanyol) Mierda (Alemany) Scheisse (Anglès) Shit (Francès) Merde (Suomi) Paska (Holandès) Kut / Schijt (Xinès de Taiwán) Sai

Cul: (Italià) Culo (Espanyol) Culo (Alemany) Arsch, Oasch (Anglès) Ass / Butt (Francès) Cul (Suomi) Perse / Pylly (Holandès) Kont / Billen (Xinès de Taiwán) ka-tzng / su’-la’ / pan-na’

I si no us en sortiu, claveu als morros del vostre interlocutor un bon pet, si pot ser dels pudents, i fins i tot amb alguna esquitxadeta de líquid. De ben segur que us comprèn immediatament: la parla del ventre és un idioma certament universal.

És ben sabut que treure aigua marró pel cul enlloc de merdes fornides i consistents no es podria pas considerar quelcom d’agradable, i encara molt menys d’estètic, excepte en alguns casos escollits en que l’aspersió severa de la diarrea ens ofereix capricioses composicions d’una textura granulada que regalimen mansament per les parets de l’inodor i esdevenen un regal per als nostres sentits i els dels nostres familiars, especialment per l’olfacte. Tanmateix, quan ens trobem en aquesta tesitura, l’últim que hem de fer és posar-nos nerviosos o bé decidir cagar-nos a sobre mentre trenquem amb una destral el mobiliari de la nostra llar.

Com totes les afeccions intestinals, la diarrea és conseqüència directa de no cagar correctament. Al contrari de l’absurdament compassiva medicina tradicional, la ciència escatològica sap trobar el culpable de les disfuncions que patim, que sempre és el propi pacient, evidentment, però a la vegada sap alleugerir el patiment de l’oprimit que sofreix recordant-li, per exemple, que sempre serà millor tenir una mica de diarrea que no pas la pesta bubònica.

L’investigador escatològic que ja n’ha vistes de tots colors sap perfectament que la diarrea no és intrínsecament dolenta; ben al contrari, a vegades pot esdevenir un sistema depuratiu crucial per a la salut dels nostres intestins. Ara bé, és molt diferent ser víctima d’un procés diarreïc sever i descontrolat que no pas fer-se sobrevenir la diarrea -gràcies a l’autocontrol de les funcions intestinals- com a infal·lible mètode purgatori. Així com quan volem llençar un gargall som capaços de controlar-ne la viscositat i consistència gràcies a l’addició de més o menys quantitat de bava líquida o moc espès escurant-nos els racons més profunds de la nostra gola, un caganer avesat en les infinites tècniques de l’art femtador sap controlar la duresa dels seus esputs com si res.

Ara bé, seriem molt cruels si no volguéssim posar-nos en la pell del caganer inexpert que encara no ha après a controlar correctament el seu budell i es troba afectat per un procés diarreïc inhumà que l’obliga a viure reclòs en un lavabo amb el cul regalimant de merda i ocult a les mirades dels seus éssers estimats. Per parar el cop n’hi haurà prou amb introduir-se per l’anus una palleta de les que es fan servir per beure refrescos i aguantar-se les ganes de cagar tot el possible. Amb aquest sistema, gràcies a l’entrada als intestins d’aire fresc a través de la palleta, aconseguirem accelerar el procés de dessecació de la femta i augmentar-ne lleugerament la duresa.

La cuina moderna, encapçalada per personatges com Ferran Adrià, Carme Ruscalleda o Juan Mari Arzak, ens volen fer empassar que han descobert la importància de les textures, i ho proclamen com si haguessin descobert la sopa d’all, aliment, per altra banda -tot cal dir-ho- certament diurètic que pot provocar estralls en un budell desprevingut.

El departament de conservació fecal de la nostra Minúscula i nogensmenys abstracta Universitat, fa temps que estudia i categoritza les textures que pot presentar la materia fecal. Certament, la merda, és una de les substàncies que pot presentar més diversitat de tacte i consistència sense perdre la seva essència. Si l’escudella s’espesseix passa a ser un brou, si el gel es fon, passa a ser aigua; és a dir, que la majoria de substàncies perden la seva particular essència si la seva consistència mol.lecular varia uns graus amunt o avall en l’escala de corporeïtat, duresa, consistència i textura. 

Per contra, la caca mantè la seva essència tot i que la substància manifesti variacions sobtades en la seva corporeïtat: hom pot considerar igualment pura merda tant la diarrea més líquida com un cagarro més dur i rocallós que una inamobible pedra de granit. En aquest sentit, doncs, la merda contradiu l’afirmació aristotèlica que ve a dir que l’ànima és la forma. Independentment de la forma, textura, color i fons i tot olor, la merda és merda més enllà d’aquests nimis condicionants físics.

Aquesta important constatació filosòfica te moltes i molt profundes implicacions. Fins i tot estem estudiant la possibilitat que qualsevol cosa pot esdevenir meteria fecal, fins i tot sense passar pel budell. Això obre milers de possibilitats a les tifes, nobles cúmuls de merda calenta, que qualsevol dia apareixeràn en minúscules raccions al plats del cuiners de moda, que amb tants escarafalls com si haguessin inventat la sopa d’all, intentaràn fer-nos deglutir una escuma de cagalló dessecat com si fos la cosa més novedosa del món, això sí, a preus astronòmics.

La fabricació de tous de merda de gruixos mínimament acceptables pel Canon de Tifes, Toves i Cagarros (publicat per primera vegada pel doctor Bofarull el 1974, i actualitzat per darrer cop l’any 2002) pot provocar, com hom prou be sap, greus seqüeles físiques en cossos que no estiguin degudament preparats.

Qualsevol caganer experimentat sap que és necessari fer un petita taula d’exercicis gimnàstics diaris amb els muscles de l’esfínter per enfortir i tonificar la zona anal i així evitar esquinçaments, ruptures, talls, esbudellaments, distensions, laceracions, trencaments fibrilars, ferides sangonoses i altres lleus problemes que poden pervenir de l’excés de sedentarisme de la musculatura culana al trobar-se inusitadament i sorpresiva amb un volum de massa merdosa superior a la seva capacitat habitual. Aquests problemes es poden evitar de manera fàcil amb un lleuger entrenament. Està comprovat que un cul entrenat pot suportar la tensió provocada per un doll de merda de quantitat i duresa sobrehumana, mentres que un cul desentrenat pot patir estralls pràcticament incurables provocats ben bé per quatre cagarrutes entravessades.

El famós principi de mens sana in corpore sano, té la seva rèplica escatològica en l’expressió malauradament no tant coneguda de ano sano fecit tifa ufana. Encoratgem a la pràctica saludable de la gimnàsia anal que aconseguirà que la musculatura del trau culá estigui sempre en óptimes condicions per dur a terme la seva tasca. Com a sibarites de la caca que en la nostra minuscula car altrament saludable institució ens hem convertit, encoratgem a tots els caganers a que exercitin la destresa de la seva musculatura anal i que ho demanin al seu gimnàs habitual: si hom pot perpetrar abominables taules d’exercicis per enfortir bíceps, triceps, bessons i altres muscles totalment inútils, què no hauriem de fer per millorar la salut i el saludable enfortiment de la musculatura del trau culà?