Institut d’Estudis Escatològics

L’oci és l’avantcambra del vici i la depravació, com escaigué a comentar un dels principals erudits de la nostra poderosa institució, i per tant fer vacances és una nefasta idea que no sol provocar-nos més que disfuncions intestinals agudes i que ens priva del plaent acte de fer caca en un espai conegut i íntim. No farem cap mena de recomanació, per tant, relativa a les deposicions vacacionals en medis hostils, respecte les quals se’ns acudeixen una sèrie de comentaris tant grollers que podrien arribar a provocar suïcidis entre els nostres lectors. Només els reproduiríem si sabéssim que Mendeleiev ens està llegint.

Sabem del cert que circulen pel Mediterrani bancs immensos de cagallons deixats anar per individus amb alteracions digestives tant esgarrifoses, provocades pels mals hàbits propis del temps de vacances, que no poden evitar cagar-se a sobre mentre neden per les platges o juguen a les pales i fan castells de sorra. Com si de sardines es tractessin, aquests autèntics estols de caca són agrupats i empesos pels iracunds corrents marins i molts cops acaben enllardant les xarxes dels pescadors que feinegen a alta mar i mesclant-se amb bancs de seitons, gambes, raps, peixos espasa, calamars, tonyines, bacallans d’Islàndia o bé taurons de Tarragona. Alguns exemplars de cagalló inclòs arriben a veure’s a les llotges dels ports en les tradicionals subhastes de peix, i uns pocs escollits capaços de sortejar tota mena de filtres i controls de qualitat, acaben congelats a les lleixes de les peixateries i en alguns casos adquirits a preu d’or i cuits al forn coberts amb sal gruixuda com si es tractessin de dorades fresques. Però al cap i a la fi, la Universitat Minúscula de la Portella no pot fer més que educar els estudiants que acabaran per donar més prestigi a la institució, si tal cosa és possible, i per tant fa prou amb negar-los la possibilitat que facin vacances entre curs i curs. La caca, no ho oblidem, no fa mai vacances, sinó que es manté al peu del canó regalimant pel nostre cul tant si és estiu com si és hivern.

Les vacances menen indefectiblement al més lamentable i penós dels retorns a les activitats laborals diàries. És el justíssim càstig que es mereix una activitat tant nociva pel nostre intestí. En aquest moment crucial, quan tornem a la feina i experimentem la sensació que el nostre superior encara és més imbècil que abans de marxar de vacances i que el cafè de màquina ens provoca unes arcades més altes que les de la catedral de Colònia, apreciarem en gran mesura el fet de treballar en una oficina correctament equipada i que ens permeti descarregar-nos amb uns mínims de comoditat.

El wàter de l’oficina és un cas ben particular, per tal com acaba esdevenint una mena de perllongació de la comuna de la nostra llar. No descobrim res a ningú, per tant, si expliquem que els sindicats de treballadors van ser creats al segle XIX amb l’únic objectiu d’exigir el dret de cagar durant la jornada laboral, per molt que posteriorment se’n corrompessin les funcions i acabessin esdevenint les agrupacions de pallassos que podem observar en l’actualitat.

A la gent d’avui dia potser ens sembla que fer caca dins d’una cambra tancada amb pany i forrellat és habitual i que deixar reposar les natges damunt d’una tassa és la cosa més normal del món, i que la història de la merda comença el dia que es va inventar l’orinal. Però això no és així. Si be hi ha algun dubte entre si fou primer l’ou o la gallina, la ciència escatològica ens ha permés constatar sense deixar cap escletxa per on s’entravessi el mínim dubte, que fou primer el forat del cul que no pas els models sanitaris de la entranyable casa Roca.

Aquesta asseveració cientificament contrastada pot haver caigut com una pedra granítica de gran tonatge sobre les conviccions d’alguns indocumentats, brivalls ignorants que fins i poden arribar a pensar que el paper de vàter és per fregar-se el cul. Però en la llarga i atzarosa història de la humanitat, la cosa més normal ha estat el dur el cul a la fresca i deixar la tova per les cantonades. Avui, malauradament, els únics que encara poden disfrutar de la joia de femtar a pleret i sense cohibir-se per estúpides normes cíviques que prohibeixen (de forma antinatura) cagar i pixar pel carrer, son els gossos, que tenen carta blanca per enllardar l’asfalt allà on vulguin. Quina enveja!

Anar de ventre a la intempèrie és, ancestralment, la manera més normal, natural, saludable, profitosa, pacífica, artística, divertida, acrobàtica, diurètica, higiènica, beneficiosa, profitable, venerable, lúcida, ecològica, musical, respectuosa, sostenible, fulgurant, original, pudenta, econòmica, tranquila, justa, suau, lliure, cordial, atrevida, sensible, luxuriosa, decent i gairebé tambè neta. Cagar a l’hort és certament una assegurança contra l’estrenyiment, encara no sabem el per què, però està comprovat que propicia que la merda flueixi de manera més fresca, com una erupció volcànica, un surtidor, un manantial inesgotable. Posar l’anus en una tassa abans d’obrir l’esfínter és una imposició cultural arbitrària i gratuita, com ho és el dur corbata, circular per la dreta, menjar cargols o escoltar cançons de la Marina Rossell, i com a tal, es tracta de costums no direm nefastos, però sí totalment innecessaris i prescindibles.

Abaixar-se els pantalons en un planell asoleiat, a l’ombra d’un pi o d’una alzina, plantar el cul a un pam de terra, sentint la frisor de les herbes entre les natges, delectar-se amb la cantarella dels grills mentre les mosques es precipiten cap a nosaltres i s’acumulen brunzint al forat del nostre cul, mantenir l’equilibri amb els peus separats a la distància justa per no deixar anar la sucosa i calenta femta sobre les sabates. Tot plegat és un ritus complicat i precís. No és a l’abast de tothom: els uns cauen de cul sobre la pròpia cagarada, d’altres s’embetumen els peus de merda fins els turmells, n’hi ha que es pixen dins els calçotets i n’hi ha que desprès d’estar tanta estona ajupits tenen agulletes durant tres mesos. Cagar a la fresca és una de les interpretacions més difícils i arriscades del venerable art del cagar. Però assolir-ho amb éxit conforma tambè un dels pocs plaers ancestrals que -per ara- encara és de franc.

Els que viuen a les ciutats ho tenen certament difícil, i perfeccionar la tècnica de cagar sobre verd els pot ser complicat. Per això mateix, des de la nostra sincrètica però sincerament sintàctica institució, els podem donar un modest consell (gratuït) per tal de poder millorar la praxis de l’escorporació rupestre sense sortir de l’urb. Vista la temporada i els resultats d’aquesta temporada del Barça (del primer equip però tambè del Barça B i la resta), proposem que tots els ciutadans de Barcelona que vulguin cagar sobre un prat verd, vagin cada dia a cagar-se sobre la verda gespa del Camp Nou. Per molta merda que s’hi acumuli, mai n’hi haurà tanta com la que s’han hagut d’empassar els culers aquesta temporada.

Buidar el budell és una de les activitats humanes que per la seva naturalesa intrínseca, entre mística i intelectual, requereix un ambient de sana tranquilitat i respectuosa intimitat. Així doncs, el lloc habitual on hom deixa anar la seva tifa (el vàter de casa) es converteix en un recinte pràcticament sagrat, lloc immaculat (metafòricament parlar) on es desenvolupa el ritus ancestral, altar de porcellana on hom fa ofrena d’allò més ingènit i personal que eix, no pas amb excessiva facilitat, de les pròpies entranyes, sigui entès tant en el sentit metafòric com el literal.

Per tant, si mai ens trobem en la imperiosa i urgent necessitat d’obrir amb certa urgència les comportes rectals per deixar anar una catarata de merda lluny de casa i refusem fer-nos-ho al damunt (ja hem explicat amb anterioritat que és una pràctica totalment saludable, si bé enllarda una mica els baixos) i som capaços de resistir el natural rebuig al vàter foraster (ja hem explicat en aquest blog els sorprenents resultats de l’estudi conductista dut a terme pel Dr. Pauló) i, finalment aconseguim el més difícil, és a dir, trobem un vàter foraster que sigui de fiar (tambè hem explicat amb anteriritat la subtil diferència), podrem finalment, escorporar a plaer.

Hi ha caganers que es resisteixen a permetre l’accés d’altres persones al seu vàter particular. Ho hem d’entendre, i és ben lògic que ens regiri l’estomac i ens faci sortir una purulenta urticaria tan sols el fet de pensar que un indret tan sagrat com la nostra comuna, el lloc on passem tantes i tan joioses estones, sigui profanat, ultratjat i violentat per un altre cul qualsevol. N’hi ha que abans de cedir la tassa de vàter, deixariem que sodomitzessin la nostra dona i les nostres filles.

Per això, quan som nosaltres els que necessitem una tassa amiga lluny de casa, hem d’actuar emb tot el respecte i el capteniment possible, per no deshonrar el sagrat espai que gentilment i desinteressada ens cedeixen. I sobretot, recordeu de no tibar la cadena, per tal de compartir la vostra creació amb l’amfitrió que us ha cedit l’ús d’aquest espai sacrosant.

El lector més suspicaç haurà apreciat que en la primera part d’aquest article rigorosament científic sobre el fet de fer-se caca al damunt fèiem referència a sistemes de contenció dels detritus relatius amb l’ús dels pantalons. Això no vol dir, de cap manera, que la faldilla sigui contrària a la pràctica escatològica. Ens atreviríem a dir que passa tot el contrari, que la faldilla ens ofereix unes possibilitats escatològiques infinitament superiors a les del pantaló, i que ja analitzarem en profunditat més endavant.

En el cas concret de verificar si ens hem cagat a sobre durant una reunió social, l’ús de la faldilla és enormement avantatjosa. En primer lloc, si no portem calces només haurem de deixar caure dissimuladament la mirada al terra, perquè el cagarro haurà caigut lliurement i sense destorbs. En el supòsit concret d’apreciar un cagalló que rodola al voltant dels nostres peus i si volem evitar que un observador aliè el relacioni amb nosaltres, només haurem de xutar-lo i enviar-lo ben lluny.

Portar calces, com és evident, complica tot el procés de verificació, per la qual cosa recomanem a totes les noies que no en portin, i si en porten, que siguin tanga. El tanga és un invent que sembla expressament dissenyat per investigadors escatològics; tant elevada és la seva versatilitat i usos en aquest camp. El cas del tanga podria perfectament equiparar-se al d’anar amb els òrgans genitals a l’aire, i fem constar que en aquest anàlisi poc hi intervenen les seves innegables qualitats eròtiques, precisions ben allunyades dels estudis portats a terme a la nostra minúscula i nogensmenys catxonda universitat.

En el supòsit de les calces tradicionals, tindrem igualment elements per a discernir el simple pet d’una cosa de més categoria com és el fet de cagar-se a sobre. Només ens caldrà col·locar-nos contra la paret i, amb un moviment ràpid i precís, aixecar-nos les faldilles i baixar-nos les calces de la part de darrera. Amb aquest simple gest ens assegurarem que, si hi ha alguna cosa, sigui el que sigui, caigui a terra.

Després d’uns dies d’absència en què convidàvem els nostres lectors a reflexionar profundament sobre l’espessor conceptual del Tractat del Pet, reprenem la nostra activitat pública per exposar els resultats finals d’un complex experiment portat a terme a les nostres aules, i que servirà per omplir un buit de coneixement molt important relatiu a les reaccions humanes immediatament posteriors a la sensació que ens hem cagat a sobre durant un acte social.

Perquè sens dubte aquest és un afer de màxima transcendència; com saber si, després d’obrir el trau a la sortida indiscriminada de gasos, del nostre budell n’ha sortit alguna cosa més que gas noble i per tant se’ns pot començar a considerar una persona que s’ha cagat al damunt. I és que a vegades, les conclusions a priori més senzilles es veuen envoltades d’un viarany insondable de percepcions que no ens permeten arribar allà on volem: saber si efectivament anem cagats o no. El moment clau capaç de generar la màxima confusió es produeix aproximadament 0,657 mil·lèsimes després de tirar-nos un pet dels anomenats sospitosos en l’argot escatològic. Sentim pudor de merda i notem una elevada escalfor dins la roba interior (aproximadament 204,8 graus Fahrenheit), però encara no som capaços de determinar amb certesa si la caca se’ns escola per entre les cames.

Bàsicament hi ha tres sistemes realment efectius per arribar a la conclusió correcta ràpidament, i per tant elaborar un pla d’acció adequat a les circumstàncies socials específiques. També és cert que algú pot considerar que cagar-se en públic o en una reunió amb amics és el més normal del món o inclòs pot optar per anar sempre cagat pel carrer, però l’anàlisi d’aquest comportament recau a un altre departament de la nostra minúscula i nogensmenys eixerida universitat.

El primer sistema consisteix en fer uns moviments pèlvics laterals intensos, talment com si balléssim una lambada. Gràcies a això apreciarem amb exactitud si hi ha algun objecte sòlid que rodola per la nostra roba interior mogut per la força centífuga. El segon sistema és probablement el més discret dels tres, i bàsicament es redueix al fet d’asseure’ns a la cadira o sofà més proper. Si deixem caure el nostre cos amb molt de tacte, apreciarem en temps real si una pasterada de merda s’està escampant per les nostres natges i inclòs ens està sortint pels costats dels collons. No cal dir que en aquests casos tant extrems cal haver comprovat abans que es porti la bragueta i el cinturó correctament fermats per evitar que trossos de tifa sobresurtin del nostre pantaló. Per últim, el darrer dels sistemes consisteix en introduir amb discreció una mà per la part posterior del nostre pantaló i anar baixant fins arribar al possible mullader.

Davant la massiva demanda de més informació sobre aquest tema, reprenem la publicació de la taula sinòptica que especifica el tipus d’avacuació segons la ingesta. Les taules han estat el.laborades a consciència pel departament de Ciències de la Salut Hipocondríaca de la nostra Universitat i les dades han estat verificades fins a l’últim detall pels investigadors del Projecte Fabada. Cal dir que la investigació no és pas fàcil i les dificultats setgen els científics a cada pas. En un dels darrers experiments un dels becaris restà conmocionat i es produï un traumatisme cràneo-encefàlic al colpejar-se el cap amb una viga de fusta mil.lenaria del sostre de les instal.lacions del Campus Sud, al sortir propulsat cap a l’aire per un pet de dimensions cósmiques, després d’endrapar mongetes durant tres setmanes consecutives. Malgrat les dificultats, malgrat els neguits i els dolors, brandem convençuts la torxa del coneixement per aconseguir que ens il.lumini el camí i ens permeti albirar de fit a fit els ulls de la saviesa.

Taula sinòptica del tipus d’avacuacions segons l’alimentació (part II)

Un cop aclarit l’instintiu rebuig humà envers les comunes alienes i desaconsellada la seva utilització, convindrem que hi ha ocasions en que pot resultar profundament insà aguantar-se una femta a l’interior del budell i és del tot humà i comprensible voler deixar-la anar per molt que no estiguem familiaritzats amb el wàter que tinguem més a la vora.

Bàsicament, els wàters foranis es poden dividir en dos grans grups. Tot i que el caganer inexpert voldria trobar infinitud de categories de comuna en funció de la seva localització i del seu nivell d’higiene, la realitat és que aquests dos factors no s’han de tenir en absolut en consideració. De wàters estranys només n’hi ha de dues menes: hi ha els que són de fiar i els que no ho són. No cal dir que el segon grup ni tan sols l’incloem en el corpus general dels estudis escatològics seriosos, i la seva utilització queda destinada a persones completament desviades i sense cap valor moral o bé a fills de puta degenerats. És preferible notar com el suc de merda ens comença a brollar per les orelles o bé cagar-se al damunt abans que abandonar-se a les pertorbacions mòrbides intel·lectuals i físiques que implicarien fer ús d’un wàter que no sigui de fiar.

Pel que fa les latrines de fiar -que no ho oblidem, continuen sent desaconsellables en termes generals-, cal que els dediquem uns segons d’inspecció general abans de decidir-nos a seure, ja que un cop haguem llençat el primer esbufec i comencem a empènyer cap avall ja no hi haurà marxa enrera. Com ja apuntàvem anteriorment, i al contrari del que sol pressuposar algú no iniciat en l’art cagatori, el nivell d’higiene del conjunt no ha de ser en absolut un element dissuassori, ans al contrari; pensem que per molt llardós que estigui un wàter, el que anem a fer-hi nosaltres no és pas a menjar-hi al damunt, sinó a cagar-nos-hi a sobre. Tant se val que regalimi el suc de merda per tot arreu i el marbre de l’inodor s’hagi convertit en un perfecte cultiu de mol·luscs del tamany d’una pilota de tennis: el bon caganer sabrà trobar la postura adient en cada cas per no enllardar-se les natges. De la mateixa manera, alguns caganers exageradament tímids sotmeten el plaer d’obrir el trau i deixar-se anar de valent a complicades comprovacions sobre la remota possibilitat que puguin ser vistos per persones estranyes. És, també, un profund error, generalment fruit de la seva inseguretat personal o de la manca de domini en l’art de fer caca. El veritable creador, per contra, sap del cert que l’exhibició pública de l’obra és una de les finalitats últimes de l’Art.

L’única característica que hem de demanar a un wàter per atribuir-li sens temor la qualitat de ser de fiar és que ens permeti recloure’ns amb la calma i el recolliment necessaris, durant el temps necessari, i que sota cap concepte siguem destorbats en ple acte creatiu. La resta són absurdes consideracions impròpies d’algú que faci dir-se caganer.

És evident que la necessitat de buidar el budell (i no ens referim a la necessitat física o fisiológica, sinó a la necessitat espiritual, lligada a la creació artísitica i al fet purament pudent però estètic) pot sobrevenir-nos en qualsevol moment. I aquest curiós i precís moment, mai no es pot saber quan s’esdevindrà. Així com com la inspiració arriba al poeta, com la pilota que acabarà al fons de la xarxa arriba al davanter rematador, com un tren de la Renfe arriba a l’estació, talment arriba la caguera, tan inesperadament i sobtada que ni l’Aramis Fuster pot entrellucar-ho amb les seves cartes ni el Tomàs Molina amb el Meteosat.
Evidentment hi ha un seguit de símptomes que poden mig servir per endevinar si el delicat moment s’acosta, però encara avui dia no s’ha pogut trobar cap mètode que sigui capaç d’avisar amb una antelació suficient i una fiabilitat acceptable quan arriba el moment en que el recte és incapaç de retenir el tou merdós i l’esfinter s’ha d’esbatanar per deixar anar una suculenta tifa. Dins la simptomatologia premonitòria hi podem comptar, per exemple el fet d’haver menjat mongetes (aixó provocarà més aviat o més tard una erupció volcànica pel forat del cul), el fet de portar dues o més setmanes sense defecar (és a dir que com més temps portem sense obrir el trau, menys falta –segurament– perquè el desenllaç fecal s’esdevingui, a no ser que hi hagi tantes complicacions intestinals que hom hagi de cagar per cesàrea, temàtica que ja tractarem un altre jorn), hem de tenir en compte que la pràctica d’un enema i la ingesta de laxants poden fer venir un xic de caguera, o escoltar una canço de la Marina Rosell acostuma a fer cagar instantàniament. Tot i això, el moment exacte en que la corripia arribarà a l’anus no es pot arribar a determinar amb exactitud matemàtica, i és impossible coneixer aquest moment amb antelació amb una fiabilitat superior al 70%.
Per això mateix, i a causa del greguerisme diurètic que l’espècie humana portem gravada en algun gen encara per determinar, tal i com desvetllà el mític estudi sobre Conductisme fecal i dret d’elecció, realitzat als laboratoris de la minúscula car nogensmenys sistemàtica Universitat de La Portella per l’equip de científics del mai prou ben poderat Dr. Pauló, si hom no pot abocar el cul a la seva tassa de capçalera –o, si més no, a una comuna coneguda– més de la meitat de la població prefereix cagar-se al damunt abans de gitar en un indret inconegut.
Hi ha, tanmateix, un important percentatge de població que es caga al damunt purament per plaer. Hi ha un seguit d’individuus que disfruten de sentir com l’escalfor de la merda sucosa s’escampa per dins dels calçotets, de trobar com el cagarro s’esberla contra les natges empés per la pressió de la roba interior, de notar com el melós tacte de la femta agambola l’entrecuix i el líquid fecal regalima lentament pel camal produïnt calfreds de plaer. Des de l’Institut d’Estudis Escatològics hem de dir que respectem la pràctica d’aquest delicios costum –que hem de remarcar que mai de la vida hem provat d’efectuar, ni tan sols en la més estricta intimitat– tot i que no en compartim la filosofia.
La merda ha de fluïr lliure, i l’acte de fer caca resulta molt més lluït i vistós si hom es treu la roba i rebrega la carcanada de manera que el cul es trobi sense impediments per expel.lir l’excrement a plaer. La forma natural del cagarro és molt més bonica si ha eixit disparat del trau culà sense traves de cap mena. Ara bé, totohom pot fer el què vulgui amb els seus cagallons; per tant, si hom prefereix gabanyar la femta en plaers onanístics abans que destinar-la onerosament a la nostra causa que cerca indestorbablement el progrés de la humanitat, allà ell.

L’Institut d’Estudis Escatològics es veu en l’obligació moral de desaconsellar de pla la utilització de wàters estranys. Com la taula d’un escriptor, com el cavallet d’un pintor o el cisell d’un escultor, cal un reposat procés de familiarització amb els estris que ens han de permetre desenvolupar plenament el nostre art. Per molta confiança que tinguem amb el propietari d’un wàter aliè, difícilment serem capaços de trobar-hi la calma i l’assossec necessari, a menys que la situació sigui completament terminal i el cagarro ja estigui traient el caparró per la punta del recte. En aquests cas tot seria permès per tal de no cagar-nos a sobre, una opció que respectem profundament però que, com a norma general, no compartim.

Els profunds estudis escatosociològics portats a terme a la nostra minúscula i nogensmenys instruïda universitat apunten indefectiblement en aquesta direcció: les persones ens sentim biològicament empeses a descarregar-nos sempre al mateix lloc i en condicions semblants, com va quedar demostrat al famosíssim experiment Conductisme fecal i dret d’elecció, realitzat als laboratoris de la Universitat de La Portella per l’equip de científics del mític Dr. Pauló durant la darrera setmana de setembre de 1929.

Aquest innovador experiment ideat pel Dr. Pauló, com ja sabran els lectors més culturitzats, constava de dues fases ben diferenciades. A la primera fase, es col·locava un individu que estava ben bé a punt de cagar-se al davant d’una filera de setanta-quatre wàters exactament iguals, tots ells amb les portes obertes i a la mateixa distància. L’individu, sense temps per reflexionar, emprant només les funcions psicomotrius més elementals per poder córrer i no cagar-se a sobre, aconseguia entrar en una comuna escollida de forma subconscient. Un cop s’havia descarregat de valent i s’havia netejat el trau, es repetia la operació amb l’ajuda de potentíssims laxants cent vuitanta-tres vegades consecutives, sempre amb la mateixa persona a punt de cagar-se a sobre. Els resultats obtinguts pel Dr. Pauló en aquesta primera part de la investigació, a banda de l’esfereïdora irritació rectal que patia el protagonista del l’experiment, és que l’individu fa servir sempre el mateix wàter de forma instintiva si les condicions ambientals són idèntiques. Això explica que, davant de conjunts de comunes en espais públics com ara oficines, biblioteques, estacions de servei, bars, estadis de futbol, gimnassos, guarderies, etc., la mateixa persona sempre tendeixi a fer servir el mateix wàter sempre i quan no estigui ocupat. I en alguns casos extrems, s’aguanta estoïcament la merda a l’interior fins que pot fer servir la comuna que li agrada més.

A la segona fase de l’experiment, s’agafava un altre cop el mateix individu completament embotit de laxants i prement l’esfínter amb totes les seves forces per no cagar-se a sobre i se’l col·locava novament davant de la mateixa renglera de wàters. En aquesta ocasió, però, es deixaven tots els wàters oberts menys un, justament el que havia fet servir durant cent vuitanta-tres vegades consecutives per fer caca durant la primera fase de l’experiment, que estava tancat amb clau. Els resultats obtinguts pel Dr. Pauló foren novament esgarrifosos: el protagonista de l’experiment es va cagar a sobre nou-centes quaranta-sis vegades consecutives, aferrat al pom de la porta del seu wàter i lluitant desesperadament per intentar esbotzar la porta a cops de cap.

Amb aquest experiment, que va batejar com a Conductisme fecal i dret d’elecció, el Dr. Pauló va passar a la història de l’escatologia i va obrir nombroses línies d’investigació que encara avui dia no han estat esgotades. Una de les més importants fa referència a l’ús dels wàters forasters, que anirem desglossant en aquesta sèrie d’articles.

In Memoriam

Joan Miquel Defès i Curull, mort a les darreries de setembre de 1929 durant un experiment a la Universitat Minúscula de La Portella. La seva noble i crucial contribució a la ciència escatològica no caurà mai en l’oblit.

Com en la producció de qualsevol altre creació, la matéria primera és fonamental. És a dir que per treure merda de bona qualitat, que permeti fer filigranes amb el cul, cal abans mantenir una alimentació adeqüada. Tot alló que mengem influeix en el que caguem, tinguem-ho present. La següent taula classifica el tipus de’avacuació segons la ingesta de menges més usuals.

Taula sinòptica del tipus d’avacuacions segons l’alimentació (part I)