Per la necessària abolició de la injustícia
En aquesta vall de llàgrimes, que diuen, en aquest món certament foll i mig eixelebrat, hi ha certament un seguit d’injustícies que clamen al vaporós cel, burxen les nostres il.lustrades consciències, claven les seves ungles als nostres palpitants cors i fereixen els nostres esbatanats ulls com esmoladíssims claus roents insertats pels orificis oculars amb peculiar força i encertada direcció.
La injustícia és un fet inapel.lablement colpidor, intrínsecament descoratjador i tangiblement fora de tota comprensió. El nostre cervell (i parlem del nostre perquè és el quin tenim més a mà, però ens referim al cervell genèric de l’espècie humana, amb una pes, mida i consistència similar, i amb un percentatge mitjà de neurones i materia gris, com tothom sap, superior al dels primats més evolucionats, al dels espectadors d’Antena 3, al dels que escolten amb assiduïtat i fruïció malaltissa les cançons d’El Fary, i tambè al d’un incomprensiblement alt nombre de funcionaris)… on erem? Ah, sí!… El nostre cervell (vegi’s el parèntesi anterior) que és un cervell certament metòdic i amesurat, on s’ha desenvolupat un pensament cartesiá, un pensament lógic i racional, un pensament net i polit, un pensament de bona mena que, no cal dir-ho, rebutja de plà tota injustícia.
La injustícia, és –com el seu nom indica– la manca de justícia, la manca de la virtut moral per la qual hom pensa i obra seguint el recte i ample camí –com qui diu, més que camí, una autovía– marcat pel dret, la veritat i la raó.
Amb la nostra capacitat humana de discorrer per mitjà de la intel.ligència, ens fem responsables de cadascuna de les injustícies que no denunciem i evitem. Quina responsabilitat més feixuga, en efecte. Però si ens en desentenem, ens allunyem de l’espècie humana i degenerem inevitablement vers un híbrid éticament reprobable entre els simis, els Morancos i personatges de baixa estofa com el bandarra d’en Mendeleiév i la seva indocumentada Taula Periòdica dels Elements.
La humanitat s’ha fet gran gràcies a l’acció dels homes que s’han enfrentat a la injustícia cara a cara, mirant-la als ulls i brandant la torxa flamígera de la virtut amb una ma, i segurament, fent alguna cosa útil amb l’altra .
Més d’un cop, la mandra, la ignorància i la incompetència venen embolcallades amb una excusa anomenada llibertat. La llibertat no pot ser el pretext dels febles ni la coartada dels pusil.lànimes. Diguem-ho clar: hi ha coses que no s’haurien de permetre, ni ara ni mai. Hi ha coses que exigeixen una actuació immediata, ferma i definitiva, contundent com l’impacte d’un meteorit incandescent a la closca d’un futbolista.
Els savis ascetes, virtuosos i filàntrops que aplega la nostra diminuta i tanmateix aciençada Universitat Minúscula de La Portella hem sofert tota mena d’injustícies en les nostres vilipendiades i estòïques carns. Hem estat víctimes del més innoble desprestigi per part de la comunitat científica, els mitjans informatius han intentat silenciar vilment la nostra profunda i meditada veu, hem rebut un infame afront rere l’altre de part dels estaments oficials i sempre hem resistit amb el cap alt, car sabem que la nostra causa és més elevada que la més noble i pura. Tot i això, no podem restar ni un minut més en el silenci davant d’aquesta arbitrarietat, i no pas per nosaltres si no pel be de la humanitat.
Que el nostre clam no esdevingui erm i les nostres paraules siguin clares com l’aigua cristal.lina brolla de les entranyes de la terra pirinenca: encara avui, com ahir, els gossos fan caca al bell mig del carrer, sota els arbres, sota les bústies, a la vorera o al camí, davant la porta de les cases o darrera els bancs del parc, de dia i nit, set dies a la setmana, cada jorn de l’any. Les tifes de gos que hom pot trobar al carrer sumen centenars de milers de tones de merda de tots els colors i consistències possibles. La pudor d’un cagarro de gos arriba a les fosses naslas d’un cantó a l’altre del carrer. Senyors! No és això una insolent irregularitat, una depravada injustícia? Com es permet que uns essers (simpàtics, certament, però) quadrúpedes i bavosos, sense aptituds mentals ni físiques per fer filigranes amb l’orifici anal defequin al bell mig del carrer, davant dels nostres nassos i amb aquella impunitat? Això no pot ser. Això no es pot permetre! Les autoritats civils, religioses i militars han de pendre la iniciativa i posar-hi remeï. Els ciutadans de peu i els de bicicleta hem d’exigir-ho. L’evident sentit de la justícia, l’ètica més elemental, ho fan necessari i evident.
Volem que l’esser humà, que pot fer del cagar un acte étic i estètic, tingui la mateixa llibertat per abaixar-se els pantalons (peça de roba totalment inecessària, un altre dia en parlarem) i buidar el budell al mig de la plaça gran, com qualsevol ca ho fa avui dia. Si convé sortirem al carrer darrera una pancarta.
