A un assumpto llèpol
No serà persona cuerda
ni manco estimada en res,
ni tampoc bon portugués,
qui dirá mal de la merda;
que encara que sia verda,
blanca, negra, parda o groga,
no és just que ningú se moga
per a dir sia dolenta,
perqué, encara que és pudenta,
és antiquíssima droga.
Los droguers de Sarrià
la contemplen nit i dia,
i els causa gran alegria
quan se’ls converteix en gra.
Los uns diuen: «Merda és pa!»
Altres diuen: «Merda és vi!»;
i, si en beuen de matí,
mai de la merda se olviden,
més que més quan vos conviden
a vós, a aquell i no a mi.
«Merda per a vós!», dirá
algú que no hi sabrá res,
pensant que és poc interés
la merda que us donará.
Si sabera lo que fa,
semblant merda no us daria,
ans bé se l’aturaria
per poder millor passar;
merda que no pot llevar
sinó gran melancolia.
Quin home és tan imprudent
que, tenint ple son baül
de merda, no diga al cul
que el traga de aqueix turment?
Clar està! I, encontinent,
si és casat, ve ab lo xiuiell
sa muiler, i devant d’ell
xiula, sona i fa pregàries,
per a que les voluntàries
isquen per aquell portell.
Mirau si és cosa que importa
tràurer la merda de dins,
puix cagar als dematins
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tesor;
que val més que plata i or
en qualitat i substància,
i, si li falta fragància,
ja li sobra la pudor!
Ja sabeu que qui no caga
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir,
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga
escriurer coses de merda,
i que una persona cuerda
de merda no ha de parlar;
jo responc que lo cagar
és digne que mai se perda.
Tot açò molt clarament
ho declara aquella història
que en lo món fonc tan notòria
en les bandes de ponent:
Espantar-se ha la gent
de véurer lo que diré;
que per ser del cul no sé
si serà gràcia o desgràcia
mes jo penso serà gràcia
per aquell que caga bé.
A consell se congregaren
los membres del cos un dia,
i feren descortesia
al cul, perqué no el cridaren;
però, que bé que ho pagaren!,
puix, cerrant-se de campinya,
lo cul les rugues apinya
i la merda, detinguda,
prestament fonc corrompuda,
i lo cap se umplí de tinya.
Lo cervell, de aquells perfums
que pujaven ja pudrits,
tenia mig adormits
los moviments i costums;
al pit s’engendraven grums
que no els podia arrencar;
lo ventrell per esclatar
estava, de plenitud.
Tothom deia: «Açó, que put!
Ací no s’hi pot estar!»
Lo cor deia a la freixura:
«Qué és açó? Quin vent aportes,
que tinc les membranes mortes
de rébrer tal podridura?
De on ix tal desventura,
que a tants membres embarassa?
Dóna’m algun modo o traça
per eixir de tal misèria;
sapiam quina matèria
és aqueixa que s’embassa!»
Lo nas, sentint la pudor
de aquesta substáncia i suc,
a tots avisa que el buc
té tancat lo inferior.
A tothom dóna tristor
véurer aquest pas tancat,
per on, sabent que enujat
estava lo portaler,
fan que vaja un missatger
de part de tot lo veïnat:
Est fonc lo nas, i per ço
pren la posta com lo vent,
i, arribat, encontinent
al cul demana perdó,
dient-li «Teniu raó
d’estar enujat ab ells»,
i que es servís que els budells
tanta de merda buidassen.
Respongué lo cul: «Que ho facen,
per ser jo lo cap de aquells!
Però vull de ací al devant,
per ser jo rugat i vell,
prenguen de mi lo consell
del que se anirà tractant;
i no em vagen dejectant
per aquén per uos racons,
perqué tinc dos companyons
que em professen amistat
i m’estan sempre al costat
en totes ocasions.
¿Quin membre més principal
té lo nostre cos que jo?
¿No só jo lo més rodó,
lo més pulit i lleal?
¿Entra per lo meu portal
per ventura algun bocí
que cause ningun matí
plenitud de humor i vent,
com fan ells, que encontinent
tot m’ho fan buidar a mi?
A no ser jo tan humil
de cubrir ses desventures,
no farien travessures
ni tampoc del Joan gentil;
criminal fan del civil,
i me van sempre forçant
que et vaja escopetejant
per a dar-te enfados, nas.
I, així, no en tens de fer cas
si te enuig de quant en quant.
¡Per ma fe, que mereixien
que els deixás podrir a tots,
fent-los tornar com uns bots,
puix així em desconeixien;
per on avisats ne sien!
Tu, nas, digues-los-ho a ells,
per a que en tots los consells
sia lo meu vot primer,
puix que em tenen menester
tant los jóvens com los vells.
Torna-te’n tu, nas, allá!
Digues-los lo que t’he dit;
que et promet, alçant lo dit,
té seré com a germà».
Respongué lo nas: «Demà
farem tots grans alimàries,
invencions i coses váries,
per haver de tu alcançat
que hages obert lo forat
de les nostres necessàries!»
De manera que lo cul
és un membre principal;
i és un assiento papal,
i més antic que Saül.
Es lo portal del baül
de nostres necessitats;
és clau deus tesors guardats,
per a que ningun se’n perda;
finalment, és lloc de merda
on estam insiculats.
Francesc Vicenç Garcia, Rector de Vallfogona.
