Thursday, February 8, 2007

A un assumpto llèpol

No serà persona cuerda 
ni manco estimada en res, 
ni tampoc bon portugués, 
qui dirá mal de la merda; 
que encara que sia verda,
blanca, negra, parda o groga, 
no és just que ningú se moga 
per a dir sia dolenta, 
perqué, encara que és pudenta, 
és antiquíssima droga.

Los droguers de Sarrià 
la contemplen nit i dia, 
i els causa gran alegria 
quan se’ls converteix en gra.
Los uns diuen: «Merda és pa!» 
Altres diuen: «Merda és vi!»; 
i, si en beuen de matí, 
mai de la merda se olviden, 
més que més quan vos conviden 
a vós, a aquell i no a mi.

«Merda per a vós!», dirá 
algú que no hi sabrá res, 
pensant que és poc interés 
la merda que us donará.
Si sabera lo que fa,
semblant merda no us daria, 
ans bé se l’aturaria 
per poder millor passar; 
merda que no pot llevar 
sinó gran melancolia.

Quin home és tan imprudent 
que, tenint ple son baül 
de merda, no diga al cul 
que el traga de aqueix turment?
Clar està! I, encontinent, 
si és casat, ve ab lo xiuiell 
sa muiler, i devant d’ell
xiula, sona i fa pregàries, 
per a que les voluntàries 
isquen per aquell portell.

Mirau si és cosa que importa 
tràurer la merda de dins, 
puix cagar als dematins 
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tesor; 
que val més que plata i or 
en qualitat i substància, 
i, si li falta fragància, 
ja li sobra la pudor!

Ja sabeu que qui no caga 
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir, 
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga 
escriurer coses de merda, 
i que una persona cuerda 
de merda no ha de parlar; 
jo responc que lo cagar
és digne que mai se perda.

Tot açò molt clarament 
ho declara aquella història 
que en lo món fonc tan notòria 
en les bandes de ponent:
Espantar-se ha la gent 
de véurer lo que diré; 
que per ser del cul no sé 
si serà gràcia o desgràcia
mes jo penso serà gràcia
per aquell que caga bé.

A consell se congregaren
los membres del cos un dia,
i feren descortesia
al cul, perqué no el cridaren; 
però, que bé que ho pagaren!,
puix, cerrant-se de campinya,
lo cul les rugues apinya
i la merda, detinguda,
prestament fonc corrompuda,
i lo cap se umplí de tinya.

Lo cervell, de aquells perfums 
que pujaven ja pudrits, 
tenia mig adormits 
los moviments i costums; 
al pit s’engendraven grums
que no els podia arrencar; 
lo ventrell per esclatar 
estava, de plenitud. 
Tothom deia: «Açó, que put! 
Ací no s’hi pot estar!»

Lo cor deia a la freixura:
«Qué és açó? Quin vent aportes, 
que tinc les membranes mortes 
de rébrer tal podridura?
De on ix tal desventura,
que a tants membres embarassa? 
Dóna’m algun modo o traça
per eixir de tal misèria; 
sapiam quina matèria 
és aqueixa que s’embassa!»

Lo nas, sentint la pudor 
de aquesta substáncia i suc, 
a tots avisa que el buc 
té tancat lo inferior.
A tothom dóna tristor 
véurer aquest pas tancat,
per on, sabent que enujat 
estava lo portaler, 
fan que vaja un missatger 
de part de tot lo veïnat:

Est fonc lo nas, i per ço 
pren la posta com lo vent,
i, arribat, encontinent 
al cul demana perdó, 
dient-li «Teniu raó
d’estar enujat ab ells»,
 i que es servís que els budells
 tanta de merda buidassen. 
Respongué lo cul: «Que ho facen, 
per ser jo lo cap de aquells!

Però vull de ací al devant, 
per ser jo rugat i vell, 
prenguen de mi lo consell 
del que se anirà tractant;
i no em vagen dejectant 
per aquén per uos racons, 
perqué tinc dos companyons 
que em professen amistat
i m’estan sempre al costat 
en totes ocasions.

¿Quin membre més principal 
té lo nostre cos que jo? 
¿No só jo lo més rodó, 
lo més pulit i lleal?
¿Entra per lo meu portal 
per ventura algun bocí 
que cause ningun matí 
plenitud de humor i vent, 
com fan ells, que encontinent
tot m’ho fan buidar a mi?

A no ser jo tan humil 
de cubrir ses desventures,
no farien travessures 
ni tampoc del Joan gentil; 
criminal fan del civil,
i me van sempre forçant
que et vaja escopetejant
per a dar-te enfados, nas.
I, així, no en tens de fer cas
si te enuig de quant en quant.

¡Per ma fe, que mereixien 
que els deixás podrir a tots, 
fent-los tornar com uns bots, 
puix així em desconeixien; 
per on avisats ne sien!
Tu, nas, digues-los-ho a ells, 
per a que en tots los consells 
sia lo meu vot primer, 
puix que em tenen menester
tant los jóvens com los vells.

Torna-te’n tu, nas, allá! 
Digues-los lo que t’he dit; 
que et promet, alçant lo dit, 
té seré com a germà».
Respongué lo nas: «Demà
farem tots grans alimàries, 
invencions i coses váries, 
per haver de tu alcançat 
que hages obert lo forat 
de les nostres necessàries!»

De manera que lo cul
és un membre principal;
i és un assiento papal,
i més antic que Saül. 
Es lo portal del baül
de nostres necessitats; 
és clau deus tesors guardats, 
per a que ningun se’n perda;
finalment, és lloc de merda 
on estam insiculats.

Francesc Vicenç Garcia, Rector de Vallfogona.

Posted by Sr. Burxa at 17:53:35 | Permalink | No Comments »

Sunday, February 4, 2007

Literatura de comuna

El departament de filologia de la sapientissima i nogensmenys ferèstega Universitat Minúscula de la Portella fa temps que intenta demostrar el fet que la creativitat es multiplica exponencialment quan el creador es troba assegut a la comuna. Diversos estudis encara en curs, apunten amb proves documentals inèdites fins l’actualitat la possibilitat que les grans obres literàries de la història de la humanitat hagin estat escrites durant l’acte de buidar el budell. Els estudis esmentats investiguen la certesa que personatges com Homer, Shakespeare, Cerventes o Joyce tenien greus problemes per trobar la inspiració fora de la comuna, on es tancaven durant hores, obrint el forat inferior per buidar la caca i el superior per buidar l’esperit. El fet d’obrir ambdós conductes alhora permet una esbandida tan furibunda, que ha propiciat la creació dels textos que avui son considerats obres mestres de la literatura. El departament de conservació fecal de la nostra universitat, desitjaria haver conservat atambé algun tros de cagarro d’algun d’aquests genis i treballa amb la ben encertada hipotesi que també es tractaria d’obres mestres de l’art fecal.

Dissortadament no hi ha art més efímer que el que es practica a la cambra de bany. Ja sigui l’art de cagar com l’art d’escriure, les peces que hom crea amb el seu conseguent esforç acostumen a desaparèixer amb una gran rapidesa per la claveguera. És una insensatesa endur-se un paper per escriure coses quan hom és assegut a la comuna; el caganer incaut aviat tindrà ganes de fregar-s’hi el cul, encara que en el paper s’hi haguessin escrit sonets dignes de Goethe. Aquesta ha estat, malauradament, la fi de grans peces que avui resten inèdites i completament perdudes de la nostra literatura. És aquest un dels motius que justifica la nostra incessant croada contra la utilització del paper per fer net l’orifici anal. Pel forat de la tassa del vàter s’ha gabanyat una quantitat d’obres literàries superior a les què es varen cremar a l’incendi de la biblioteca d’Alexandria.

Els creadors literaris més experts utilitzen les portes i parets de la comuna per immortalitzar la seva obra (el summum arriba quan això es fa escrivint amb el dit). Malauradament, un perillosissim excercit de personal de neteja s’esforça per mantenir la humanitat en la més obscura de les estultícies, esborrant de les parets i portes dels vàters les traces de la genialitat.

La literatura que avui dia s’ensenya a les escoles és un disbarat i una distorsió infame de la realitat. Moltes de les obres han estat manipulades per amagar la seva veritable realitat. Tansols a les diminutes aules de la diligent però tanmateix estoïca Universitat Minúscula de La Portella hom pot gaudir d’aquest art en el seu estat pur i immaculat. Allà hom hi aprén la veritable traducció del vers de Petroni Dii lanatos pedes habent, miserablement manipulat en totes les edicions del Satyricon. Igualment hi ha proves documentals que Galileu pronuncià el seu E pur si muove abans de tibar la cadena i no pas davant del Sant Pare de Roma. Està comprovat que la primera versió de la frase més coneguda de Descartes, abans de convertir-se en la idea central del Discurs del mètode, fou Cagito, ergo sum i l’escrigué a la paret de l’excusat després de deixar anar una tifa de dimensions estratosfériques, que sembla ser que va guardar durant uns mesos en un tupí a la cuina, fins que la pudor va matar dues cuineres i un dels seus lacais. Tambè la celebre sentència d’Alexandre Dumas Cherchez la femme era en principi Cherchez la femte, al descobrir rastres d’una merda que havia aixafat pel camí. I d’exemples com aquests en tenim a cabassos.

La literatura de comuna consisteix en una genialitat breu, concisa, directa i profunda. Primer Shakespeare va trobar la frase “ser o no ser” i desprès va escriure tot el Hamlet per embolcallar-la. La literatura de comuna és el resultat d’un éxtasi, d’una revelació que es produeix just en el moment en que l’esfínter i l’hipotalam es comuniquen i deixen anar alhora una obra mestra destil.lada al seu interior durant dies, setmanes, mesos o potser anys. La resta de la literatura és fullaraca, paraules buides més o menys encertades que acompanyen el brillant diamant sorgit de les entranyes més profundes del geni, en aquest cas, en forma de paraules.

Si ens rendim a l’evidència, el corpus de literatura de comuna escrit en llengua castellana és superior en quantitat al que està escrit en llengua catalana. No sabem si es tracta de l’alimentació, que els fa cagar més i més sovint, o és una simple qüestió de superioritat númérica de la xifra de tasses de vàter. Una altra cosa és la qualitat. El català aconsegueix uns matissos, uns ritmes i una profunditat impensables en la literatura de comuna castellana.
En literatura de comuna hi ha diferents gèneres. Per exemple les obres més literàries, de tipus:

De los placeres del mundo
el que más te hace gozar
es fumar un cigarrillo
a la hora de cagar

Les de caire ético-moral:

El baño no es tobogán
ni tampoco subi-baja.
El baño es para cagar
y no para hacerse una paja

Les que abunden en la nefasta idea de la necessitat del paper per fer net el trau del darrere:

Estoy sentado en este maldito hoyo
¿quién fue el hijo de puta que se ha llevado el rollo?

 O, al contrari, demostren la perniciositat del paper:

A la orilla de la mar
yo me fui a cagar,
le pedí a Manuel
que me trajera papel,
pero el muy cabrón
me trajo cartón.
¡Y si no me fijo
el culo me lijo!

De caire filosòfic:

Cuando la suerte se empeña
en joder al desgraciado
por más que se limpie el culo
siempre le queda cagado.

Que triste es amar sin ser amado. pero más triste es cagar sin haber almorzado.

Lo dijo Socrates, lo afirmó Platón:
“la última gota me queda en el pantalón”.

Les que fan referencia al apropi acte o lloc on es desenvolupa l’acció literària:

Por más guapo que uno sea… aqui el que no caga, mea.

En éste triste cagadero
busco en vano el papel
con los tres ojos abiertos
¡y no puedo dar con él!

En éste pequeño rincón hasta el más hombre se baja el pantalón.

En este lugar y en este agujero termina el esfuerzo del buen cocinero

En caso de incendio… salir cagando

Les referents a hàbits higiènics:

Mea feliz, mea contento, pero cabrón ¡mea dentro!

Si tu te sientes pintor
y los dedeos son pinceles,
píntale el culo a tu madre
y no ensucies las paredes.

La literatura catalana, en canvi, ofereix sentències més re¡vindicatives i menys líriques:

La unió fa la força. Caguem junts!

Tots poden pixar a terra. Els herois pixen al sostre.

El pet és el crit de llibertat de la merda oprimida.

Altres son un xic més literàries:

Què tindrà aquest lloc estrany, que fa trastocar la gent?
Aquí hi fa força el més covard i s’hi caga el més valent.

Però el major nombre de peces de literatura de comuna catalanes tenen un rerafons o una intenció de caire més aviat pràctic. Es demostra així el caràcter funcional del poble català, fins i tot a l’hora de crear:


Arribat aquest moment
em poso a considerar
el què costa l’aliment
i el forat on va a parar…

Cagar és un gust,
la tassa és plena.
No siguis fill de puta
i tiba la cadena.

Si us plau, no llençeu burilles a la tassa.
(un cop xopes no es poden tornar a encendre)

Deu no vulgui pas, germà,
que mai trobis dins el cul
el què ara tens a la mà.

Somriu i el món et somriurà.
Tira’t un pet… i et quedaràs sol.

El rot és un pet que t’ha vist cara de cul.

La duració del minut depèn del cantó de la porta de la cambra de bany on et trobes.

Caga tranqui, caga sense pena, però recorda tibar la cadena.

Posted by Sr. Burxa at 22:32:43 | Permalink | Comments (1) »