Ja fa un temps varem parlar aqui mateix sobre les infalibles propietats terapèutiques dels excrements. Avui presentem un insòlit i nogensmenys sorprenent descobriment del departament de Tecnologia Capil.lar de la facaultat de Ciències de la nostra Minúscula i certament meritòria institució. Si bé el departament de Tecnologia Capil.lar encara resta inactiu degut al desagradable incident amb les intransigents autoritats sanitàries, les conclusions de l’importantissim estudi realitzat als laboratoris certament estrets car altament acollidors de La Portella es poden fer publics aqui, ara que -incomprensiblement i injusta- han estat rebutjats per a la seva publicació a les revista Science, Nature, Annals of International Medecine, The Lancet, Muy Interesante, Magic Internacional, Gaceta Ovni i la pàgina web del Professor Sebastià d’Arbó.

L’estudi de la nostra modesta però altament aplicada institució ha estudiat amb profunditat les causes de la creació de caspa, un estat descamatiu del cuir pilós. Les testes amb caspa pateixen una acceleració de la mitosi capilar, una paraqueratosi (pels llecs en la matèria, explicarem que això consisteix en una diferenciació del queratinocit que provoca acumulació de cél.lules a l’estrat corni, alhora que la cohesió dels corneocits és incorrecta) seca o sebàcia, augment de seborrea i/o proliferació de la flora fúngica.

Desprès de diverses proves, l’equip d’investigadors del professor Gambirot, ha descobert que es pot mitigar la mitosi i la paraqueratosi, amb una combinació de minerals. Fins ara, la majoria d’investigacions sobre la caspa es basaven en la utilitat del Zenc per combatre-la. A la Universitat Minúscula de la Portella hem descobert que el Silici és 10 vegades més útil que el Zenc contra la seborrea. Per això, els nostres tècnics capilars han recomanat la utilització de caca de colom (qualsevol espècie de columbiforme serveix), que com hom sap porta grans concentracions d’àcid clorhidric, ácid úric, oxigen i silici, a banda d’alguns enzims, altres minerals i aigua.

La composició química d’un litre de caca pura de colom conté:

SiO2 22,4%
Al2O3 18,2%
FeO 0,81%
CaO 2,13%
MgO 0,41%
TiO2 0,037%
Na2O 0,50%
K2O 1,30%
P2O5 9,54%
ZrO2 0,028%
ZnO 3,00%
SrO < 0,01%
MnO 0,020%
SnO 0,018%
Cr2O3 <0,01%
NiO < 0,01%
CuO 0,24%

Com es pot apreciar, l’alt percentatge de diòxid de Silici converteix la tifa de colom en una font inesgotable per fer front a la proliferació incontrolada de caspa i seborrea a les protuberàncies capilars de la humanitat. La discusió és ara en la toxicitat de l’óxid d’alumini (que la cagarada d’un colom conté en un 18,2%), que segons molts experts no supera els umbrals que el cos humà no pot suportar. Utilitzar com anticaspa l’excrement d’un colom, si hom te una petita al·lèrgia a l’alumini, li pot provocar una lleugera dermatitis per contacte, i algun inofensiu desordre digestius, però no pas res pitjor al que pot passar si hom ingereix aliments cuinats en recipients d’alumini; per a la resta de persones, no es considera tant tòxic com els metalls pesats, encara que hi ha evidències de certa toxicitat si es consumeix en grans quantitats. S’ha suggerit que l’alumini pot estar relacionat amb l’Alzheimer, la impotència, el càncer de fetge, el grip i altres malalties tan inofensives com aquestes.

També pot resultar incòmode l’acció de l’àcid clohoridric, que normalment es menja el tiny dels cabells, diexant-los en els eu color natural. Sembla que la merda de colom és incompatible amb els presumits. De tota manera, millor lluïr una cabellera amb algun dignissim cabell blanc, que no pas aquelles llardoses pellofes blanques que semblen grumulls de pa barrejats amb samfaina d’orxata dessecada.

En definitiva, sucar-se el cap amb caca de colom fresca cada dia al matí evitarà problemes amb la seborrea capil.lar. Recomanem iniciar-se en la pràctica de ben petit (veure foto) per tal d’enfortir l’arrel del cabell i prevenir disgustos

A voltes és d’allò més trist comprovar que mentre a les nostres ennuvolades contrades destinem els nostres voluminosos cervells a la investigació científica altruista i a tasques teòriques de gran tonatge, hi ha gent a l’altra banda del mon, que carregats de pocs escrúpols comercialitza -únicament amb un trist i desangelat interés pecuniari- aparells de primerissima necessitat que els nostres saberuts i desinteressats investigadors ja havien descobert, però per manca de suport institucional mai van poder arribar a posar-se a l’abast del poble, necessitat, com hom prou be sap, d’avançats mecanismes tecnològics que l’acompanyin i l’ajudin en el seu consetuedinari i no per això menys feixuc quefer diàri.

La modesta car altrament documentadissima biblioteca de l’Institut d’Estudis Escatològics, recull de forma sistemàtica els retalls de premsa que relaten els importants avenços en la gloriosa ciència de l’escatologia publicats en els darrers temps. De fet, qualsevol cosa que surti als diaris on es parli del gloriós fruit marró de l’ullera culana, no escapa de les tisores de la nostra bibliotecària. Us posem aqui dessota un exemple d’aquesta feina dura, abnegada, obscura, malpagada, infravalorada, a voltes pudenta, i -per si fos poc- innecessària.

Pels amants de l’estadística, direm que entre els més de 348.587,43 retalls recollits fins al moment, podem observar que una rotunda majoria, exactament un 72,1%, tracten de la caca de gos; un 12,7% sobre la merda i l’art; un 11,06% son notícies sobre els excrements i la salut; un 7,69% va de la porqueria i l’alimentació; un 3,9% de caigudes, accidents i anècdotes on hi ha un cagarro involucrat, i -finalment- tan sols un 0,6% de tot el material publicat tracta de temes relacionats amb la caca i la investigació. Es ben trist comprovar que la premsa pressumtament anomenada seriosa d’aquest país, segurament preferiria publicar abans la notícia, posem per cas, que l’il.lustre doctor Llaga s’ha obert el crani per haver relliscat amb una caca de gos al sortir d’un prostíbul, que no pas que el seu equip d’investigadors i científics preparadissims han descobert la velocitat exacta amb la que ha de sortir un pet per l’orifici culà per tal de produïr una vibració audible per l’orella humana. D’això se’n diu rigor informatiu.

 

Granollers tornarà la caca de gos a qui no la reculli

El laboriós i certament puntual departament de Cronologia Fecal de la la nostra Minúscula i àdhuc sapientíssima Universitat esta realitzant un estudi pioner en la història de la humanitat, com acostumen a ser, per altra banda, els estudis que realitzen -sense voler ésser titllats alegroiament de fatxendes- els hirsuts científics que s’apleguen sota el sostre rupestre de la nostra docta institució.

L’estudi en qüestió vol dictaminar la resposta certa i precisa a la pregunta que els estudiosos escatològics s’han estat fent des de l’inici dels temps (no, no és la pregunta “què fou primer, el pet o la caca?”, aquesta controversia la considerem completament sol.lucionada desprès del XVIII Congrés Internacional d’Escatologia Aplicada, arràn de la famosa ponència del Dr. Llaga i la posterior discussió que acabà amb gran tumult, diversos ferits, extremitats amputades i culs esbudellats, com tothom ja sap prou bé…), el dubte clau, la pregunta que ha dut de corcoll, per no dir de cul, a diverses generacions d’investigadors.

Fent una enquesta massiva -cosa que es pot fer gràcies a la tecnologia actual-, que arribi a tots els racons de l’univers per aconseguir establir sense cap ombra de dubte una resposta clara, cristal.lina, pura, exacta, concisa, precisa, perfecta, seriosa, contrastada i -si pot ser- correcta.

Tradicionalment, les comunicacions entre la nostra minúscula Universitat i la resta del món, s’han fet pel mitjà més fiable que existeix: l’ús del colom missatger ésl’únic que compleix les garanties que els nostres científics consideren apropiades. Malgrat tot, un parell de becaris han inflat tant el cap al Doctor Grumull, cap del departament, que el pobre home, abans de tallarse les venes en plan sushi, obrir-se els budells amb un portamines del 0.5, escurar-se les conques dels ulls amb un llevataps, perforar-se el crani amb un obrecartes i enverinar-se amb la ingesta d’alguns centenars de litres de salfumant barrejat amb Quina San Clemente (per la qual cosa ha hagut d’agafar-se uns quants dies de baixa per poder refer-se), va autoritzar l’utilització del correu electrònic i la informàtica per ampliar el ventall de respostes al dubte existencial que ha activat aquesta investigació.

El departament de Cronologia Fecal vol esberinar d’una vegade per totes, quina és la millor hora d’anar a cagar. Les opinions estan molt dividides: hi ha qui ho fa de bon matí, tan bon punt surt del llit; n’hi ha que esperen a haver esmorzat per abaixar-se els pantalons; n’hi ha que ho fan a mig matí, quan el budell ja ha processat el cafè emb llet de l’esmorzar, que sembla ser un dels laxants més poderosos que es troben a la naturalesa; hi ha aquells que el cul no el poden fer funcionar fins desprès de dinar, i a d’altres se’ls obren les comportes de la caguera a mitja tarda. Finalment hi ha qui prefereix inundar el váter de merda abans de sopar; els que no aconsegueixen que la caca surti a veure món fins haver sopat i -alguns casos- de gent que es lleva a la matinada per buidar el budell i fer aquells pets tan descomunals que desperten a tots els veïns.

L’hora de fer caca divideix tambè els experts. L’equip del Dr.Windgers, sostenia a mitjans dels anys setanta (de 1870), que la millor hora per l’organisme era a la posta del sol, ja que el cos quedava net per a un nou jorn, i que anar a dormir amb merda dins del budell, provocava al.lucinacions nocturnes, pol.lucions tambè nocturnes, i malsons, evidentment, nocturns. Els estudiosos Zweig i Hopkins van establir que la merda expulsada de bon matí predisposava al bon humor, a la socialització i a una actitud personal positiva vers les persones del voltant; l’estudi va trigar molts anys a publicar-se, ja que com tothom sap, Zweig i Hopkins es van barallar i discutir de mala manera, i no es parlaren durant molts anys. Altres teories defensen que cagar desprès de dinar aprima, i en canvi, fer la migdiada provoca restrenyiment. I l’Institute of Hot Shit Technology promulgava que calia cagar sempre abans de menjar alguna cosa, pixar abans de beure quelcom i fer un pet abans de pendre alé al respirar; el treball mai no es va publicar, car tots els membres del laboratori van morir asfixiats, segons l’autopsia per “abús indiscriminat d’aspiració de llufes”.

Nosaltres, com a modesta institució virtual i nostrada, tan sols volem saber l’horari estomacal dels internautes catalans. Quan s’ha de cagar? Quina és la millor hora per escurar el forat del cul? Com més representativa sigui la mostra, més acurat serà el treball que durem a la revista Science, i que segurament servirà -com sempre- per tal que s’hi freguin el cul.

Reprenem la descripció dels principals sistemes de conservació de femtes amb els quals s’ha experimentat al Departament de Conservació Fecal de la nostra minúscula i nogensmenys doctíssima universitat. Aital descripció, no ens hem d’enganyar, pretén desvetllar d’una vegada per totes la comunitat científica, centrada des de fa segles en investigacions completament ridícules com la capa d’ozó i la colonització de Mart, i a la vegada ser una crida agònica als governs internacionals perquè comencin a dedicar d’una vegada per totes els fons necessaris a aquesta magna empresa.

De ben segur que entre els nostres lectors s’hi trobaran reconeguts científics amb dos dits de front que, després de d’adonar-se dels extraordinaris avenços tècnics assolits i de la importància de les nostres investigacions pel desenvolupament moral de la Humanitat, voldran fer-nos arribar desesperadament una sol·licitud d’ingrés a les nostres aules. Hem de dir-los, ben cruament, que se’n vagin a prendre pel cul o bé que es matriculin pagant com fa tothom.

4. Deshidratació, dessecació, salaó i fumat. Aquest conjunt de tècniques se centren en l’eliminació de la major part del contingut aquós de la caca, de manera que els gèrmens que provoquen la seva descomposició queden inactius. Tanmateix, el resultat dista de ser completament satisfactori. Per començar, els gèrmens de la merda són, podríem dir, part essencial de la seva composició, i s’encarreguen, entre d’altres comeses, de generar la seva ferum, és a dir, la seva personalitat olfactiva. En segon lloc, només cal mirar un bacallà en salaó per comprendre que la seva presentació estètica és completament lamentable.

5. Ebullició o escaldament. La calor intensa aplicada a un cagarro durant 2 minuts, 37 segons i 964 mil·lèsimes exactament és capaç de destruir les formes de resistència dels gèrmens (espores) sense acabar de matar-los. Per dir-ho d’alguna manera, el germen es manté viu però una mica atontat -i això ho diem d’un organisme que viu a la merda- de manera que els processos de putrefacció es retarden fins que el germen en qüestió recobra la consciència. No obstant, el procés provoca pèrdues nutritives greus, especialment de vitamina C, i no es pot utilitzar amb defecacions que no siguin dures com el formigó, perquè s’acaben dissolent amb l’aigua.

6. Pasteurització. Alguns especialistes de la nostra Universitat van aconseguir grans avenços tècnics sobre la conservació de cagallons als tancs de pasteurització d’una coneguda marca de llet que es pot trobar a tots els supermercats, els responsables de la qual ens han demanat de mantenir l’anonimat. Per evitar algunes disfuncions ocasionades per la utilització d’aigua en el procés i obtenir els millors resultats possibles de l’experiment, les femtes es van pasteuritzar al mateix temps que la llet, que tot i que va sortir dels tancs amb una lleugera tonalitat marró, va ser igualment envasada en tetra-brik i posada a la venta. Tot i que conserva el 100% de les propietats organolèptiques, el problema de la pasteurització rau en l’obligació de conservar en fresc posteriorment la caca, de manera que el seu aroma queda esmorteït.

Ja vam parlar de la necessitat imperiosa que la humanitat es doti d’un sistema definitiu per preservar aquells cagarros exemplars que, o bé es mereixen formar part del llegat històric de la nostra civilització per l’esforç heroic amb que han estat expulsats, o bé, per les seves particularitats estètiques, haurien de formar part de les col·leccions permanents dels museus més importants del món. A continuació exposarem alguns dels principals avenços en aquesta matèria assolits pel Departament de Conservació Fecal de la nostra minúscula i nogensmenys docta Universitat de la Portella.

1. Embolicar el cagarro amb paper film. El paper film va ser descobert als anys 60 per un equip d’investigadors de la nostra universitat i aplicat immediatament a la conservació de femtes. Ja en els primers estadis de la investigació, es van aconseguir toves impecablement conservades tant pel que fa l’aspecte exterior com la pestilència, que continua brollant a base de bé. L’inconvenient principal del sistema és que no aconsegueix aturar totalment els processos biològics d’assecament i descomposició, de manera que no s’arriba a un resultat permanent. Quan el paper film va deixar d’utilitzar-se per embolicar merda, la indústria alimentària va començar a fer-lo servir per conservar menjar.

2. Submergir el cagarro en cola d’impacte. És un dels mètodes menys agressius que es coneixen, molt útil amb composicions diarrèiques d’aspersió severa o excrements molt tous que es malmetrien si es manipulessin amb les mans. L’aspecte de la femta un cop la cola d’impacte s’asseca és magnificent i d’una brillantor enlluernadora. Tanmateix, la manca de porositat del recobriment fa que quedin totalment esmorteïdes les qualitats olfactives de la matèria fecal.

3. Ruixar el cagarro amb laca. Podem apreciar diàriament les propietats fixadores de la laca en els pentinats de molts polítics de renom, i del cap d’un polític a una merda ben grossa només hi ha un pas. L’aplicació massiva de laca sobre una cagarada (12,7hl/m³ aproximadament) és molt útil per conservar-ne les propietats físiques i organolèptiques. Però a diferència de la cola d’impacte, quan la laca s’asseca perd consistència i es clivella, causant un efecte de craquelée -parlant en terminologia de les Belles Arts- que esguerra completament l’obra.

Les darreres investigacions del departament de Dietètica, Nutrició i Salut de la Universitat Minúscula de la Portella, presentades davant els delegats del cinqué congrés d’alimentació sana i reptes per al futur de la nutrició humana celebrat al West High College de Michigan han causat a parts iguals sorpresa, indignació, rebuig, expectació, espasmes, esgarips, ovacions, taquicàrdies i desmais. El respresentant de la nostra minúscula però altrament docta universitat fou reduït a traïció per un destacament d’agents de seguretat sense escrúpols just desprès de la seva intervenció que el lliuraren a la policia i ara resta pendent de judici en unes dependències penitenciàries d’aquella localitat. Malgrat aquest petit contratemps, un nodrit grup especialistes s’han dirigit a la nostra institució, veritablement interessats pels nostres descobriments revolucionaris en el camp de l’alimentació.

En resum, la teoria que ha desenvolupat el nostre departament de Dietètica, Nutrició i Salut, vol rebatre el fet que hom acostuma a considerar la materia fecal com a allò que el cos rebutja i mai ningú s’ha preocupat de fer un estudi seriós del valor nutritiu de la caca. Partint d’aquesta innovadora premissa, el seguit de descobriments que han tingut lloc en els laboratoris de recerca i desenvolupament de La Portella (campus sud), han deixat esmaperduts els propis investigadors amb resultats gratament inesperats. Per començar l’anàlisi de la femta ha revelat un altissim contingut en fibra (més del 60%), en minerals (Zenc 48 mg., Fósfor 279 mg., Ferro 24 mg., Magnesi 109 mg. Calci 130 mg.), Proteína (20%) i Triglicèrids (16,2%). Per altra banda la tifa comestible aporteria a l’organisme un baix nivell calòric, car no contè pràcticament glucosa, ni tampoc colesterol, i el seu contingut és tammateix fluix en vitamines, excepte en vitamina D. Per tant, la ingestió regular de cagallons, satisfà les necessitats mínimes de fibra, proteïna, minerals i hidrats de carboni d’un adult de complexió normal, i necessita tansols acompanyar-se d’aliments que aportin vitamina. Això aconseguiria, en principi, un control del pes, un aport just de proteïna i a més, regular el trànsit intestinal, evitar l’hipoglucemia i pràcticament fer desaparèixer la diabetis. A aquest esperançador resultat, cal afegir-hi els descobriments fets en les pràctiques dutes a terme en els menjadors universitaris (no pas de la Universitat de la Portella, en aquest cas les pràctiques es van dur a terme els menjadors de la Universitat Autònoma gràcies a un infiltrat que treballa a la cuina del menjador d’aquest campus). Els resultats encara van ser més sorprenents, i l’equip del Dr. Eczema va descobrir que el fet d’ingerir materia fecal, i que per tant ja ha estat digerida una vegada, permet que el sistema digestiu no realitzi un sobreesforç i obtingui els nutrients necessaris de manera menys agressiva i amb resultats espectaculars a l’organisme. Alguns dels individuus estudiats, per exemple, han crescut un parell de pams, els ha desaparegut completament l’acnè, i tenen ereccions més vigoroses i freqüents; tambè a diverses noies els han crescut els pits varies talles desprès de menjar merda amb regularitat.

Ara esperem que l’equip del Dr. Eczema retorni dels Estats Units desprès de fer front a les malintencionades acusacions de perversió, escàndol públic i altres que no venen al cas, per reprendre el fil d’aquestes interesantissimes investigacions.

Mentrestant us recomanem un plat que integra la dieta copròfaga, que ja serveixen entre d’altres, al famós restaurant “El Bulli” d’en Ferràn Adrià:

Amanida de fruites fresques de temporada amb cagallons de be i carpaccio de caca tendra de guarà amb crema de ceps i farigola fresca.