Institut d’Estudis Escatològics

És ben sabut que treure aigua marró pel cul enlloc de merdes fornides i consistents no es podria pas considerar quelcom d’agradable, i encara molt menys d’estètic, excepte en alguns casos escollits en que l’aspersió severa de la diarrea ens ofereix capricioses composicions d’una textura granulada que regalimen mansament per les parets de l’inodor i esdevenen un regal per als nostres sentits i els dels nostres familiars, especialment per l’olfacte. Tanmateix, quan ens trobem en aquesta tesitura, l’últim que hem de fer és posar-nos nerviosos o bé decidir cagar-nos a sobre mentre trenquem amb una destral el mobiliari de la nostra llar.

Com totes les afeccions intestinals, la diarrea és conseqüència directa de no cagar correctament. Al contrari de l’absurdament compassiva medicina tradicional, la ciència escatològica sap trobar el culpable de les disfuncions que patim, que sempre és el propi pacient, evidentment, però a la vegada sap alleugerir el patiment de l’oprimit que sofreix recordant-li, per exemple, que sempre serà millor tenir una mica de diarrea que no pas la pesta bubònica.

L’investigador escatològic que ja n’ha vistes de tots colors sap perfectament que la diarrea no és intrínsecament dolenta; ben al contrari, a vegades pot esdevenir un sistema depuratiu crucial per a la salut dels nostres intestins. Ara bé, és molt diferent ser víctima d’un procés diarreïc sever i descontrolat que no pas fer-se sobrevenir la diarrea -gràcies a l’autocontrol de les funcions intestinals- com a infal·lible mètode purgatori. Així com quan volem llençar un gargall som capaços de controlar-ne la viscositat i consistència gràcies a l’addició de més o menys quantitat de bava líquida o moc espès escurant-nos els racons més profunds de la nostra gola, un caganer avesat en les infinites tècniques de l’art femtador sap controlar la duresa dels seus esputs com si res.

Ara bé, seriem molt cruels si no volguéssim posar-nos en la pell del caganer inexpert que encara no ha après a controlar correctament el seu budell i es troba afectat per un procés diarreïc inhumà que l’obliga a viure reclòs en un lavabo amb el cul regalimant de merda i ocult a les mirades dels seus éssers estimats. Per parar el cop n’hi haurà prou amb introduir-se per l’anus una palleta de les que es fan servir per beure refrescos i aguantar-se les ganes de cagar tot el possible. Amb aquest sistema, gràcies a l’entrada als intestins d’aire fresc a través de la palleta, aconseguirem accelerar el procés de dessecació de la femta i augmentar-ne lleugerament la duresa.

La ingent i a voltes insuportable tasca de l’investigador escatològic, com ja hem demostrat amb escreix durant els productius darrers mesos, va directament encaminada a convertir-se en una jovenívola lloança de la vida humana en el seu estat més pur i natural. L’escatologia deixa anar un crit rialler i es colpeja el pit com un infant enjogassat cada vegada que algú s’abandona a l’art de fer caca i hi redescobreix, per damunt de les imposicions nauseabundes i cruels de la societat actual, una de les escenes més gracioses, plaents i creatives de la vida quotidiana.

No cal sinó delectar-se en un ritme de vida pacífic, ordenat i sa per arribar a gaudir de cagarades magnífiques sorgides dels racons més insondables del nostre organisme i sentir-se partícip del panteisme que ens mostra com totes les coses que ens envolten no estan pas mancades d’esperit i com Déu Nostrusenyor és present en tot, i per tant també es complau rebolcant-se com una mosca en les nostres femtes. Cada vegada deixem anar una tova grossa com una barra de pa de mig quilo, en realitat estem expel·lint un fragment minúscul del nostre esperit, que ofrenem en fusió a la Natura com a part d’un cicle ancestral de renovació mútua. El nostre esperit està fet de merda, ni més ni menys. L’estimat Departament de Metafísica i Metaquímica de la Universitat Minúscula de la Portella ho va aconseguir corroborar molt abans que Isaac Newton s’afeccionés a les pomes per postre, un dia que li’n va caure una al cap.

Les afeccions intestinals són un obstacle desafiant com un lleopard ferotge perquè el nostre procés de mimesi amb la naturalesa arribi a convertir-nos en caganers experts, conscients de les nostres capacitats creatives i de la crucial importància d’obrir el nostre esfínter amb generositat i fruïció. Però sobre aquest punt hi ha tal quantitat d’errors conceptuals circulant pel món que se’ns fa un nus a la gola i amples llàgrimes rodolen pels nostres soferts pòmuls i s’endinsen per les nostres tupides barbes plenes de restes de menjar i mocs ressecs.

Cal que ens deixem de cauteles absurdes i diguem sense que ens paralitzi la basarda que tot el que es coneix sobre les afeccions intestinals és completament erroni: mai no han estat provocades pel mal menjar, sinó pel mal cagar. Però ja ho veieu: mentre la Fira d’Art Documenta es regala absurdament a la tirania de la cuina de disseny, resta completament impertorbable davant dels reiterats i filantròpics oferiments de la nostra minúscula i nogensmenys llustrosa unversitat per organitzar una gran exposició mundial de tifes calentes. Si aconseguim dotar el cagar de la seva veritable importància, si podem fer que treure merda pel cul esdevingui un veritable ritu festiu i ancestral carregat de simbolisme natural, el nostre aparell digestiu es convertirà indefectiblement en una vertadera màquina de generar femtes de tamanys esfereïdors.