Institut d'Estudis Escatològics

Bon dia, grapat d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes
d'invitar a sucar-hi el veïnat.

com la merda s'esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.

Horacianes

Vicent Andrés Estallés  (Burjassot, 1924-1993)

D’açò de tirar-se pets
i rotar per lo traser,
un tractadet ne vullc fer
per a ignorants i discrets.
Assentats uns notadets,
podré, en major claritat,
indagar en puritat
del pet d’essència i substància,
perquè no hi haja ignorància
d’esta important veritat.

Nota primer: que el petar-se
no està prohibit per llei,
i així al vassall com al rei
los és llícit desventar-se.
Ni crec jo que puga dar-se
principi més evident,
quan tots creuen firmement
ser cosa molt natural,
i el no haver-hi ningun mal
en obrir-li porta al vent.

Nota en seguida: que el pet,
sent efecte d’una causa
interior, i que en gran pausa
va rodant per lo secret,
no perteneix, segons dret,
al juí i coneiximent
de l’Església, si no ment
aquell adagi que indica
que l’Església no judica
lo que passa interiorment.

Nota tercer: que tot pet,
sent efecte necessari,
és mixto de voluntari,
no en in fieri sinó en fet.
Segons este notandet,
no es pot lo pet evitar;
mes es podrà, a tot tirar,
suspendre per un breu rato,
hasta donar de barato
lo que li pot costar car.

Nota quarta: que de cosa
tan substancial com lo pet,
no se’n trata en ningun dret,
facultat, ni llei, ni glosa;
gran descuit, i que a mi em posa
en la major confució,
veent que hasta Salomó,
que de tot va disputar,
lo pet se’l volgué deixar
arrimat en un racó.

Nota també: que no obstant
que de pets hi ha gran collita,
mai hi ha qui li pose dita
ni l’arrende per un tant.
Quin punt tan interessant
a la indústria popular!
En ell devien posar
ses mires les societats,
i no deixar mal lograts
tants pets com veuen tirar.

Assentada esta doctrina,
que més certa no pot ser,
averigüem què ve a ser
açò de la petorrina.
Si és matèria crassa o fina,
si és ent de raó o real,
si és el petar-se bo o mal,
quant siguen els seus efectes
i quan pot patir defectes
lo petar de cada qual.

Siga, puix, la conclusió:
que el pet és un poc de vent
molt corromput i pudent,
que pren tan mala impressió
de passar per lo canó
i per altres parts merdoses,
que componen les sabroses
relíquies de tot menjar,
i per lo budell culà
colen sempre rejuploses.

Probatur: que el pet és vent
és per si cosa tan clara,
que és per demés que jo ara
prove lo que és evident.
Lo roïdo que se sent
quan lo cul està petant,
i el desvanir-se a l’instant
lo que s’ou i no es pot veure,
és prou per a fer-nos creure
que el pet és un vent volant.

Que del pet la gran pudor
no siga pròpia del vent,
no és cosa menys evident,
pèrquè lo vent no té olor.
Ergo, de causa interior
li prové la corrupció:
de la merda o cagalló
es deu creure li provinga,
i que, ja fora, es retinga
lo que contragué el caixó.

Qui ignora les qualitats
que solen contraure els vents,
de passar per llocs pudents
i per pobles apestats?
D’ací les enfermetats,
d’ací les constel.lacions
d’unes altres poblacions,
se’n passen molt fàcilment,
sent qui les porta lo vent
i ses males impressions.

Confirma ser veritat
el tindre tot pet pudor,
mes noi d’un mateix olor,
puix hi ha gran diversitat.
Uns olen a socarrat,
altres saben a rostit,
aquells suponen enfit,
aquells altres diarrea,
no pocs denoten marea
i lo lloc d’a on han eixit.

Sentat, puix, que el pet és vent,
anem ara a averiguar-hi
si és un vent elementari
i reté el ser d’element.
Ell és principi evident
que tot vent és sec i fred;
qualitats que no té el pet,
quan és molt calent i humit,
puix a pets s’escalfa el llit
i s’humeta el faldaret.

Mes diu la filosofia
que no hi pot vàcuo haver,
fent l’experiència saber
que tot buit el aire complia.
Si fóra cert, jo ho creuria;
mes no, puix veig lo contrari;
puix qui buida el seu armari
del vent que té per lo cul,
alleugera son baül
pel forat del tafanari.

Probatur més: sent lo vent
lo que sol aigua portar,
lo vent que nos fa petar
anuncia merda corrent.
Ergo sols serà element
per la part que mou tronades,
i al punt en fa apedregades
de xoriços, mondonguilles,
cocos, confits, peladilles,
de què n’ompli les privades.

Francesc Mulet

(Sant Mateu del Maestrat, 1624 - València, 1675)

No serà persona cuerda 
ni manco estimada en res, 
ni tampoc bon portugués, 
qui dirá mal de la merda; 
que encara que sia verda,
blanca, negra, parda o groga, 
no és just que ningú se moga 
per a dir sia dolenta, 
perqué, encara que és pudenta, 
és antiquíssima droga.

Los droguers de Sarrià 
la contemplen nit i dia, 
i els causa gran alegria 
quan se'ls converteix en gra.
Los uns diuen: «Merda és pa!» 
Altres diuen: «Merda és vi!»; 
i, si en beuen de matí, 
mai de la merda se olviden, 
més que més quan vos conviden 
a vós, a aquell i no a mi.

«Merda per a vós!», dirá 
algú que no hi sabrá res, 
pensant que és poc interés 
la merda que us donará.
Si sabera lo que fa,
semblant merda no us daria, 
ans bé se l'aturaria 
per poder millor passar; 
merda que no pot llevar 
sinó gran melancolia.

Quin home és tan imprudent 
que, tenint ple son baül 
de merda, no diga al cul 
que el traga de aqueix turment?
Clar està! I, encontinent, 
si és casat, ve ab lo xiuiell 
sa muiler, i devant d'ell
xiula, sona i fa pregàries, 
per a que les voluntàries 
isquen per aquell portell.

Mirau si és cosa que importa 
tràurer la merda de dins, 
puix cagar als dematins 
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tesor; 
que val més que plata i or 
en qualitat i substància, 
i, si li falta fragància, 
ja li sobra la pudor!

Ja sabeu que qui no caga 
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir, 
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga 
escriurer coses de merda, 
i que una persona cuerda 
de merda no ha de parlar; 
jo responc que lo cagar
és digne que mai se perda.

Tot açò molt clarament 
ho declara aquella història 
que en lo món fonc tan notòria 
en les bandes de ponent:
Espantar-se ha la gent 
de véurer lo que diré; 
que per ser del cul no sé 
si serà gràcia o desgràcia
mes jo penso serà gràcia
per aquell que caga bé.

A consell se congregaren
los membres del cos un dia,
i feren descortesia
al cul, perqué no el cridaren; 
però, que bé que ho pagaren!,
puix, cerrant-se de campinya,
lo cul les rugues apinya
i la merda, detinguda,
prestament fonc corrompuda,
i lo cap se umplí de tinya.

Lo cervell, de aquells perfums 
que pujaven ja pudrits, 
tenia mig adormits 
los moviments i costums; 
al pit s'engendraven grums
que no els podia arrencar; 
lo ventrell per esclatar 
estava, de plenitud. 
Tothom deia: «Açó, que put! 
Ací no s'hi pot estar!»

Lo cor deia a la freixura:
«Qué és açó? Quin vent aportes, 
que tinc les membranes mortes 
de rébrer tal podridura?
De on ix tal desventura,
que a tants membres embarassa? 
Dóna'm algun modo o traça
per eixir de tal misèria; 
sapiam quina matèria 
és aqueixa que s'embassa!»

Lo nas, sentint la pudor 
de aquesta substáncia i suc, 
a tots avisa que el buc 
té tancat lo inferior.
A tothom dóna tristor 
véurer aquest pas tancat,
per on, sabent que enujat 
estava lo portaler, 
fan que vaja un missatger 
de part de tot lo veïnat:

Est fonc lo nas, i per ço 
pren la posta com lo vent,
i, arribat, encontinent 
al cul demana perdó, 
dient-li «Teniu raó
d'estar enujat ab ells»,
 i que es servís que els budells
 tanta de merda buidassen. 
Respongué lo cul: «Que ho facen, 
per ser jo lo cap de aquells!

Però vull de ací al devant, 
per ser jo rugat i vell, 
prenguen de mi lo consell 
del que se anirà tractant;
i no em vagen dejectant 
per aquén per uos racons, 
perqué tinc dos companyons 
que em professen amistat
i m'estan sempre al costat 
en totes ocasions.

¿Quin membre més principal 
té lo nostre cos que jo? 
¿No só jo lo més rodó, 
lo més pulit i lleal?
¿Entra per lo meu portal 
per ventura algun bocí 
que cause ningun matí 
plenitud de humor i vent, 
com fan ells, que encontinent
tot m'ho fan buidar a mi?

A no ser jo tan humil 
de cubrir ses desventures,
no farien travessures 
ni tampoc del Joan gentil; 
criminal fan del civil,
i me van sempre forçant
que et vaja escopetejant
per a dar-te enfados, nas.
I, així, no en tens de fer cas
si te enuig de quant en quant.

¡Per ma fe, que mereixien 
que els deixás podrir a tots, 
fent-los tornar com uns bots, 
puix així em desconeixien; 
per on avisats ne sien!
Tu, nas, digues-los-ho a ells, 
per a que en tots los consells 
sia lo meu vot primer, 
puix que em tenen menester
tant los jóvens com los vells.

Torna-te'n tu, nas, allá! 
Digues-los lo que t'he dit; 
que et promet, alçant lo dit, 
té seré com a germà».
Respongué lo nas: «Demà
farem tots grans alimàries, 
invencions i coses váries, 
per haver de tu alcançat 
que hages obert lo forat 
de les nostres necessàries!»

De manera que lo cul
és un membre principal;
i és un assiento papal,
i més antic que Saül. 
Es lo portal del baül
de nostres necessitats; 
és clau deus tesors guardats, 
per a que ningun se'n perda;
finalment, és lloc de merda 
on estam insiculats.

Francesc Vicenç Garcia, Rector de Vallfogona.

Caganer,
Degoter,
Petaner,
Femtós,
Ton raig
Fecal
Ens cau
Damunt,
Safarós,
Merdós,
Fastigós,
El foc de sant Antoni et rosteixi
Si tot
Ton trau
Desclòs
No et neteges abans que te'n vagis!

François Rabelais, Gargantua i Pantagruel

(en castellà de manobre)

A vosaltres invoco, gaies Muses,

vostres lires deixeu-me i cornamuses,

Clio, Euterpe, Terpsícore, Talia,

i sobre totes tu, oh Polimnia,

inspiradora de tot cant sublim!

Feu que remunti el meu fins a l'Olimp,

car molt em temo que a la Cort divina

mai no ha pujat l'encens d'una veixina

i que el gran Júpiter que trona a tort i a dret

mai no ha sentit el rodolar d'un pet!

Ortuinus Gratius: Laus Petandi.

Com tot home de bé sap, no totes les hores d'aquesta vida les hem de dedicar exclusivament al feixuc estudi i la profunda investigació de l'excrement. El nostre cervell -ho hem comprovat- com el cul, tambè necessita ventilació. Per això a la discreta i nogensmenys pintoresca Universitat Minúscula de La Portella, els nostres científics tambè dediquen una part del seu temps a l'oci i la diversió sana. Sota l'auspici del nostre Rector Magnífic, l'Excel.lentissim poeta Arnau de Miraflor, hom dedica el seu temps de lleure a la poesia satírica, de grat o per força. Dedicarem, a partir d'avui mateix, un espai on donar a conèixer les proceloses composicions líriques eixides dels nostres fecunds cervells.