El llibre perdut de l’Amades
Quan s’acosten les dates del Nadal, que hom reconeix primerament pel fred, i després per les llumeneres dels carrers, i els llampants anuncis i aparadors curulls d’andròmines i aquella ferum nauseabunda d’amic invisible, la majoria d’estults lletraferits que campen per casa nostra, escriuen una hora o altra en els papers allò dels “Catalans, poble tan inclinat vers l’escatologia” només perquè s’acosta el temps de caganers en el pessebre i de fer cagar el Tió a bastonades inclements. Ni un sol d’aquests farsants s’ha preocupat mai, ni es preocuparà, per saber res més sobre la veritable essència escatològica del poble català, una pulsió soterrada que corre agambolada amb la sang i el moscatell per dins les venes que bateguen entre Salses i Guardamar, Fraga i Maó, una pulsió que zumzeja mixturat amb el pa amb tomàquet a mig digerir que tot bon català duu sempre ben endins de les entranyes. Un dels darrers treballs seriosos sobre l’etnos català i l’escatologia el va escriure el popular folklorista Joan Amades, i el document va patir increïbles vicissituds a més de les inclemències del temps, la guerra, la incomprensió i la niciesa dels que no hi lluquen més enllà del seu nas. Aquest volum, sortit de la premsa l’agost de 1937 ha estat esborrat toscament de la bibliografia de l’Amades i avui en dia no es pot trobar en cap biblioteca de les nostres contrades. És una pèrfida conxorxa contra el coneixement que la Biblioteca d’Estudis Escatològics, adscrita al docte Institut d’Estudis Escatològics de la rupestre i nogensmenys sapientíssima Universitat Minúscula de La Portella intenta revelar, posant avui a l’abast de tota la humanitat aquest facsímil del document que servem a les lleixes erudites i polsoses, ja que no hi ha pressupost per la neteja, ho hem de reconèixer, de la nostra aciençada institució. Els investigadors i amants de la ciència, així com els entusiastes del món de les tradicions populars demanaven a crits (els hem sentit, si bé un pèl enrogallats) la republicació d’aquest volum. Si bé el treball de l’Amades no aprofundeix prou en la vasta cultura escatològica del poble català i no en cerca les causes antropològiques ni relata el sentit últim dels ritus ancestrals, si que ens serveix per copsar el ric mosaic que forma la cultura del poble, esquitxada ací i allà de notes escatològiques, com el cul resta esquitxat quan el cagalló es precipita a fora del cos i s’esbordella contra el soler.
Amades i Gelats, Joan (1890-1959) Escatologia Popular. Refranyer groller, tradicions porques i rondalles brutes
Ed. Facsímil
104p. 14 x 21 cm.
Inclou bibiografia (p.5) i índex (p. 99).
ISBN coincideix amb el número premiat a l’ONCE el 12/3/1996 més la grossa de Nadal del 1974.
1. Folklore – Catalonia.
Comments are closed.
Ha, ha… genial! Us dono la raó que només es parla d’escatologia quan arriba el Nadal i gràcies al pessebre amb la mar de publicacions i poemes escatològics que tenim des de temps immemorials!
Només cal anar als Versos bruts. Pomell de poesies escatològiques publicats a Quaderns Crema per Empar Pérez-Cors (pseudònim de l’Albert Rossich i altres) per veure quanta veritat tenen les vostres paraules.
Llàstima que l’Amades no es dediqués al tema perquè segur que en sabia molt! Hem d’anar espigolant per aquí i per allà per trobar-nos la part escatològica que ens correspon…
Un dia d’aquests (cap al març, entrada la primavera) publicaré un llibre d’artista i de bibliofília d’alta escatologia. Ja us ho faré saber!
En Galderich ens mena cap a aquest post, des de Riell Bulevard.Està bé que intenteu rescatar de l’anonimat tan valousa obra. Ara bé, em temo que heu estat víctimes d’algun timador eixelebrat que us ha aixecat la camisa: tan docte investigador era massa purità per escriure res més enllà de velades referències escatològiques. Sigui qui sigui que hagi fet aquest recull, no fou el purità Joan Amades…
Amb tant de llibre publicat, inèdit, facsimilat i reproduït no m’estranya pas que alguna obra restes amagada en algun calaix.
He afegit el vostre apunt a la llista d’escrits fets en la cloenda de l’Any Amades.
Benamat i mai prou ben ponderat Senyor Galderich,
des de la nostra modesta car nogensmenys filomàtica institució podem certificar que la matèria fecal i la tinta impresa es repel·leixen amb una força inversament proporcional a la capacitat que te Televisió Espanyola de presentar bones cançons al Festival d’Eurovisió. La Biblioteca escatològica ha pogut crèixer al llarg de la història gràcies únicament als petits però constants esforços heroics i titànics de personatges que han pagat el seu atreviment amb onerosos sacrificis i renunciament: recordem, certament, el cas de la doctora Empar Pérez-Cors, que va haver de canviar de nom i adhuc de sexe per continuar exercint el seu mestratge a la Universitat de Girona sense que l’assenyalessin pels carrers per porca i marrana desprès d’haver publicat la seva documentada, i malauradament massa curta antologia.
Sigui com sigui, estarem atents als seus llaminers piscolabis, i si necessita informació sobre alta escatologia, el podem posar en contacte amb el Professor Nyaps, que practica amb assiduïtat el difícil art de buidar el ventre des del capdamunt d’una escala.
Benvolguda i dilecta Eulàlia,
agraïm sincerament el seu interès i consideració, però podem assegurar amb una ferma convicció que és pràcticament impossible que qualsevol dels vetusts car indefectiblement sapients membres de la nostra mòdica i ben bé virtuosa institució es deixi aixecar la camisa, sobretot perquè mai hem emprat peces de vestir tan modernes com falques, hoses, gibó, cotardia, braies, calçons o camises. Tots anem abillats amb la nostra soferta túnica, i alguns presumits llueixen la caputxa amb esclavina, i poca cosa més. Parlant de peces de vestir, ara ens ve a la memòria el famós descobriment del Professor Imedio, que va utilitzar pel seu potent adhesiu, al trobar-se amb la impossibilitat d’aconseguir fer baixar els calçotets a un voluntari en una de les nostres investigacions, car el suc merdós ressec durant anys a l’engonal havia assolit una adherència tan ferrenya que va obrir la via per aquelles investigacions que culminaren amb la invenció d’un adhesiu tan potent que només el podia utilitzar la NASA per enganxar peces dels seus satel.lits degut a que la fortor del producte perforava els narius de qualsevol ésser viu a cent vint-i-set quilòmetres i mig de distància.
Però no perdem el fil. Els estudis del Doctor Cols -que pot ser que aviat vegin la llum- sobre el text de l’Amades, publicat en un rampell de lucidesa del folklorista, expliquen les vicissituds d’aquest llibre que el mateix Amades va intentar, alguns anys més tard, fer desaparèixer de la seva bibliografia cremant els pocs exemplars existents d’un en un, irrompent d’esquitllentes a les més selectes biblioteques àdhuc a altes hores de la matinada, en un periple que ens consta que va inspirar un tal Carlos Ruiz Zafon per escriure una novel.leta barata.
Benvolgut i amatent Senyor Pàmies,
moltes mercès per incloure el nostre apunt en el seu índex, tot i que això equival a jugar amb foc amb la seva reputació (i si no, recordem el cas Pérez-Cols). Com més endavant esperem que es pugui llegir en el documentat text del Doctor Cols, el llibre de l’Amades que reproduïm no es va salvar pas per haver estat servat en un calaix si no en un altre indret on hom hi medita durant una estona cada dia. Per sort cap de les fulles de paper del volum va tenir una final tràgic…