Institut d'Estudis Escatològics

En la fisiologia antiga es parla de quatre humors, estudiats i referenciats des de Galè en totes les obres serioses que s'han escrit sobre el tema i que no es van cremar en l'incendi de la Biblioteca d'Alexandria. Dels quatre humors d'arrel en el pensament sincrònic, no causal, n'hi ha dos lligats a l'activitat, és a dir, el colèric i el sanguini, i dos a la quietud, parlem del flegmàtic i el melancòlic, com tothom prou be sap. L'humor flegmàtic, format per la conjunció entre fredor i humitat, correspon a l'última edat de l'home, la senectud, i té en la inexorabilitat un valor que el fa immune a les vicissituds del lliure albir. No és aquest el cas de l'humor precedent, el melancòlic, on hi ha un predomini de bilis negra. La bilis groga predomina en els cossos de temperament colèric i evidentment, en l'humor sanguini hi ha un predomini de la sang, talment passa a la botifarra negra, que si no es prepara amb prou sang, ni te gust de botifarra ni res de res.
Uns segles més tard, Kretschmer i Sheldon analitzen la relació entre morfologia i personalitat des de la perspectiva anatòmica, arribalt a la conclusió que en un caràcter morfològic pítinic on hi ha un clar desenvolupament visceral, es tendeix psicològicament de manera clara vers el bon humor i l'espontaneitat, i que després d'haver menjat dotze quilos de mongetes, els pets superen els sis graus a l'escala de Richter (cosa que si bé no ve a tomb, podem explicar que el propi Sheldon va poder comprovar en les seves carns, car d'un pet es va estavellar al sostre de l'alcova).
Finalment, en el tercer volum de la magna obra Morfodinàmica dels excrements (Vic, 1872) del Professor Romuald Llufa , ens proposa la teoria en la qual es basa tota la psicologia fisiologica de l'escola escatològica, segons la qual, la morfologia del cagarro (és a dir, la seva forma exterior) ens pot donar la clau exacta del caràcter del propietari del budell que l'ha produït. Això estalvia haver de manipular la merda tova per haver d'extreure'n els elements químics, discernir la composició orgànica de cada cél.lula de matèria fecal i, també, per sort, l'anàlisi pormenoritzat, observació detallada i desglossament exacte de la procedència orgànica de cada mil.lesima de merda en tubs d'assaig que costen molt de rentar (car son estrets i prims) que hom no pot comprar a les botigues de "todo a cien" dels xinos, i encareixen enormement la investigació.
Per anar al grà, finalment comentar que segons la teoria molt extesa del professor llufa, un home feliç tè un budell feliç, que -com és evident- fa caques felices.
Com podem saber, però, si la nostra merda és feliç? ens demanen els profans amb els ulls (tots tres) esbatanats.
Tranquils. No cal llegir les setze mil dues centes pàgines de l'obra (impresdindible) del professor Llufa. Feu un cop d'ull a la tassa desprès d'anar de cos i ho sabreu. La caca mai no us enganyarà.

Cal dir-ho. Per sort s'han acabat aquestes dates tan assenyalades on hom menja turrons, es corglaça de fred i es deixa el salari comprant números de loteria de la Bruixa d'Or. Per fi hem deixat enrere aquests jorns de nadales que perforen els tímpans i enllumenats de carrer que fan venir ganes de saltar-se els ulls amb una cullereta de cafè. Si bé és el jorn de glòria de personatges com el caganer i el cagatió, potser en fem un grà massa, i últimament quan hom sent el dringar d'una nadala ja s'ha de prendre una til.la per evitar que els nervis es barregin amb les sangs, i agafem el trabuc de la darrera carlinada i sortim al carrer a fer una desgràcia que encara hi pendríem mal.
El pitjor de tot és que per nadal hi ha un personatge detestable, un personatge abominable, un personatge execrable, un personatge que apareix a les vides de tots els catalans de forma irremissible i que és més nefast que un tren de rodalíes. Ni l'alegria i la joia que ens procuren divisar un pessebre amb el cul enlaire del caganer entre un doll de molsa resseca enfarinada, ni la benaurança que ens procura el formós Tió, que amb la cantarella adequada ("Caga Tió, caga torró, etc...") deixa anara fastuosos regals pel forat de l'anus de forma generosa i esplèndida, sense demanar res més a canvi que un parell de bastonades ben clavades al bell mig de les costelles (mai abans s'havia vist tanta generositat abnegada i amb barretina!)...
Es tracta, senyores i senyors, nens i nenes... es tracta del malévol, del nauseabund, de l'indesitjable, del malèfic, de l'infaust AMIC INVISIBLE!.
Pels volts de Nadal apareix als llocs de treball, centres educatius, esplais, bars i centres penitenciaris i ens fa gastar quatre xavos (que podriem invertir en la loteria de Nadal) als xinos en objectes inservibles per regalar-ho (a més!) a un indesitjable company de feina a qui prefeririem clavar un llàpis al fetge, o omplir-lo de plom armats amb la grapadora. Quin fàstic.

La pregunta que es fa, perplexa, tota la humanitat és: també caga l'amic invisible?

És clar, com que és invisible ningú l'ha vist abaixant-se els pantalons. Ni arrufar el cul per treure'n una llúpia. I si caga, la caca deu se invisible, no? La nostra teoria, avalada pel departament de Termodinàmica dels Excrements de la nostra espectacular i nadalenca institució, és que l'entranyable amic invisible no només caga molt, sinó que tot el dia va cagat. Per això només sentir el seu nom a molts ens entre basques, arcades, fàstics i ganes de vomitar, i se sent dir: "Sí, això de l'amic invisible ja fa pudor!"






 

A voltes és d'allò més trist comprovar que mentre a les nostres ennuvolades contrades destinem els nostres voluminosos cervells a la investigació científica altruista i a tasques teòriques de gran tonatge, hi ha gent a l'altra banda del mon, que carregats de pocs escrúpols comercialitza -únicament amb un trist i desangelat interés pecuniari- aparells de primerissima necessitat que els nostres saberuts i desinteressats investigadors ja havien descobert, però per manca de suport institucional mai van poder arribar a posar-se a l'abast del poble, necessitat, com hom prou be sap, d'avançats mecanismes tecnològics que l'acompanyin i l'ajudin en el seu consetuedinari i no per això menys feixuc quefer diàri.