Institut d'Estudis Escatològics

Ens plau anunciar l'inici del procés d'admissions al I Master Oficial Interuniversitari sobre l'Autocontrol del Budell Culà, que s'estructura com a ensenyament oficial dins de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES) i compta amb la inestimable col·laboració del Departament de Cinètica dels Fluids de la Universitat de Königsberg.

Objectius i estructura: Els estudis menen a l'assoliment d'un domini mestrívol de les tècniques d'autocontrol de la part final del budell, que permetran a l'alumne exercir una influència fèrria sobre la forma, el tamany, la textura i la consistència de les seves femtes. Quan els alumnes hagin demostrat un domini suficient en aquesta sèrie de procediments, aprofundiran en la llegendària tècnica del tancament hermètic de l'anus. Aitals ensenyaments facultaran l'estudiant tant per prosseguir dedicant-se al camp de la investigació com per exercir la docència.

Admissions: Per optar a una de les deu places del master caldrà escriure una carta sol·licitant una entrevista personal amb el Molt Honorable Doctor Elisend Trau, responsable docent, tot exposant els motius personals i professionals pels quals es volen cursar els estudis. A l'entrevista s'analitzarà la trajectòria investigadora del candidat i s'aprofundirà en les seves motivacions per cursar el master i les seves expectatives un cop l'acabi. Els aspirants també hauran de superar una prova de nivell de caràcter pràctic.

Dates i horaris: De setembre a desembre es realitzaran una sèrie de sessions on-line dedicades a dotar l'alumne dels coneixements fonamentals necessaris per afrontar la segona part del master. A partir del desembre i fins el maig de 2008 el curs requereix dedicació completa, amb sessions presencials diàries, teòriques i pràctiques, a les aules de la nostra minúscula i nogensmenys acollidora universitat. Cal advertir que l'alumne s'haurà de portar el dinar de casa seva si no vol haver de menjar-se els resultats dels exercicis pràctics dels seus companys de classe.

És ben sabut que treure aigua marró pel cul enlloc de merdes fornides i consistents no es podria pas considerar quelcom d'agradable, i encara molt menys d'estètic, excepte en alguns casos escollits en que l'aspersió severa de la diarrea ens ofereix capricioses composicions d'una textura granulada que regalimen mansament per les parets de l'inodor i esdevenen un regal per als nostres sentits i els dels nostres familiars, especialment per l'olfacte. Tanmateix, quan ens trobem en aquesta tesitura, l'últim que hem de fer és posar-nos nerviosos o bé decidir cagar-nos a sobre mentre trenquem amb una destral el mobiliari de la nostra llar.

Com totes les afeccions intestinals, la diarrea és conseqüència directa de no cagar correctament. Al contrari de l'absurdament compassiva medicina tradicional, la ciència escatològica sap trobar el culpable de les disfuncions que patim, que sempre és el propi pacient, evidentment, però a la vegada sap alleugerir el patiment de l'oprimit que sofreix recordant-li, per exemple, que sempre serà millor tenir una mica de diarrea que no pas la pesta bubònica.

L'investigador escatològic que ja n'ha vistes de tots colors sap perfectament que la diarrea no és intrínsecament dolenta; ben al contrari, a vegades pot esdevenir un sistema depuratiu crucial per a la salut dels nostres intestins. Ara bé, és molt diferent ser víctima d'un procés diarreïc sever i descontrolat que no pas fer-se sobrevenir la diarrea -gràcies a l'autocontrol de les funcions intestinals- com a infal·lible mètode purgatori. Així com quan volem llençar un gargall som capaços de controlar-ne la viscositat i consistència gràcies a l'addició de més o menys quantitat de bava líquida o moc espès escurant-nos els racons més profunds de la nostra gola, un caganer avesat en les infinites tècniques de l'art femtador sap controlar la duresa dels seus esputs com si res.

La cuina moderna, encapçalada per personatges com Ferran Adrià, Carme Ruscalleda o Juan Mari Arzak, ens volen fer empassar que han descobert la importància de les textures, i ho proclamen com si haguessin descobert la sopa d'all, aliment, per altra banda -tot cal dir-ho- certament diurètic que pot provocar estralls en un budell desprevingut.

El departament de conservació fecal de la nostra Minúscula i nogensmenys abstracta Universitat, fa temps que estudia i categoritza les textures que pot presentar la materia fecal. Certament, la merda, és una de les substàncies que pot presentar més diversitat de tacte i consistència sense perdre la seva essència. Si l'escudella s'espesseix passa a ser un brou, si el gel es fon, passa a ser aigua; és a dir, que la majoria de substàncies perden la seva particular essència si la seva consistència mol.lecular varia uns graus amunt o avall en l'escala de corporeïtat, duresa, consistència i textura. 

Per contra, la caca mantè la seva essència tot i que la substància manifesti variacions sobtades en la seva corporeïtat: hom pot considerar igualment pura merda tant la diarrea més líquida com un cagarro més dur i rocallós que una inamobible pedra de granit. En aquest sentit, doncs, la merda contradiu l'afirmació aristotèlica que ve a dir que l'ànima és la forma. Independentment de la forma, textura, color i fons i tot olor, la merda és merda més enllà d'aquests nimis condicionants físics.

Aquesta important constatació filosòfica te moltes i molt profundes implicacions. Fins i tot estem estudiant la possibilitat que qualsevol cosa pot esdevenir meteria fecal, fins i tot sense passar pel budell. Això obre milers de possibilitats a les tifes, nobles cúmuls de merda calenta, que qualsevol dia apareixeràn en minúscules raccions al plats del cuiners de moda, que amb tants escarafalls com si haguessin inventat la sopa d'all, intentaràn fer-nos deglutir una escuma de cagalló dessecat com si fos la cosa més novedosa del món, això sí, a preus astronòmics.