Institut d'Estudis Escatològics

La ingent i a voltes insuportable tasca de l'investigador escatològic, com ja hem demostrat amb escreix durant els productius darrers mesos, va directament encaminada a convertir-se en una jovenívola lloança de la vida humana en el seu estat més pur i natural. L'escatologia deixa anar un crit rialler i es colpeja el pit com un infant enjogassat cada vegada que algú s'abandona a l'art de fer caca i hi redescobreix, per damunt de les imposicions nauseabundes i cruels de la societat actual, una de les escenes més gracioses, plaents i creatives de la vida quotidiana.

No cal sinó delectar-se en un ritme de vida pacífic, ordenat i sa per arribar a gaudir de cagarades magnífiques sorgides dels racons més insondables del nostre organisme i sentir-se partícip del panteisme que ens mostra com totes les coses que ens envolten no estan pas mancades d'esperit i com Déu Nostrusenyor és present en tot, i per tant també es complau rebolcant-se com una mosca en les nostres femtes. Cada vegada deixem anar una tova grossa com una barra de pa de mig quilo, en realitat estem expel·lint un fragment minúscul del nostre esperit, que ofrenem en fusió a la Natura com a part d'un cicle ancestral de renovació mútua. El nostre esperit està fet de merda, ni més ni menys. L'estimat Departament de Metafísica i Metaquímica de la Universitat Minúscula de la Portella ho va aconseguir corroborar molt abans que Isaac Newton s'afeccionés a les pomes per postre, un dia que li'n va caure una al cap.

Les afeccions intestinals són un obstacle desafiant com un lleopard ferotge perquè el nostre procés de mimesi amb la naturalesa arribi a convertir-nos en caganers experts, conscients de les nostres capacitats creatives i de la crucial importància d'obrir el nostre esfínter amb generositat i fruïció. Però sobre aquest punt hi ha tal quantitat d'errors conceptuals circulant pel món que se'ns fa un nus a la gola i amples llàgrimes rodolen pels nostres soferts pòmuls i s'endinsen per les nostres tupides barbes plenes de restes de menjar i mocs ressecs.

Cal que ens deixem de cauteles absurdes i diguem sense que ens paralitzi la basarda que tot el que es coneix sobre les afeccions intestinals és completament erroni: mai no han estat provocades pel mal menjar, sinó pel mal cagar. Però ja ho veieu: mentre la Fira d'Art Documenta es regala absurdament a la tirania de la cuina de disseny, resta completament impertorbable davant dels reiterats i filantròpics oferiments de la nostra minúscula i nogensmenys llustrosa unversitat per organitzar una gran exposició mundial de tifes calentes. Si aconseguim dotar el cagar de la seva veritable importància, si podem fer que treure merda pel cul esdevingui un veritable ritu festiu i ancestral carregat de simbolisme natural, el nostre aparell digestiu es convertirà indefectiblement en una vertadera màquina de generar femtes de tamanys esfereïdors.

A la gent d'avui dia potser ens sembla que fer caca dins d'una cambra tancada amb pany i forrellat és habitual i que deixar reposar les natges damunt d'una tassa és la cosa més normal del món, i que la història de la merda comença el dia que es va inventar l'orinal. Però això no és així. Si be hi ha algun dubte entre si fou primer l'ou o la gallina, la ciència escatològica ens ha permés constatar sense deixar cap escletxa per on s'entravessi el mínim dubte, que fou primer el forat del cul que no pas els models sanitaris de la entranyable casa Roca.

Aquesta asseveració cientificament contrastada pot haver caigut com una pedra granítica de gran tonatge sobre les conviccions d'alguns indocumentats, brivalls ignorants que fins i poden arribar a pensar que el paper de vàter és per fregar-se el cul. Però en la llarga i atzarosa història de la humanitat, la cosa més normal ha estat el dur el cul a la fresca i deixar la tova per les cantonades. Avui, malauradament, els únics que encara poden disfrutar de la joia de femtar a pleret i sense cohibir-se per estúpides normes cíviques que prohibeixen (de forma antinatura) cagar i pixar pel carrer, son els gossos, que tenen carta blanca per enllardar l'asfalt allà on vulguin. Quina enveja!

Anar de ventre a la intempèrie és, ancestralment, la manera més normal, natural, saludable, profitosa, pacífica, artística, divertida, acrobàtica, diurètica, higiènica, beneficiosa, profitable, venerable, lúcida, ecològica, musical, respectuosa, sostenible, fulgurant, original, pudenta, econòmica, tranquila, justa, suau, lliure, cordial, atrevida, sensible, luxuriosa, decent i gairebé tambè neta. Cagar a l'hort és certament una assegurança contra l'estrenyiment, encara no sabem el per què, però està comprovat que propicia que la merda flueixi de manera més fresca, com una erupció volcànica, un surtidor, un manantial inesgotable. Posar l'anus en una tassa abans d'obrir l'esfínter és una imposició cultural arbitrària i gratuita, com ho és el dur corbata, circular per la dreta, menjar cargols o escoltar cançons de la Marina Rossell, i com a tal, es tracta de costums no direm nefastos, però sí totalment innecessaris i prescindibles.

Abaixar-se els pantalons en un planell asoleiat, a l'ombra d'un pi o d'una alzina, plantar el cul a un pam de terra, sentint la frisor de les herbes entre les natges, delectar-se amb la cantarella dels grills mentre les mosques es precipiten cap a nosaltres i s'acumulen brunzint al forat del nostre cul, mantenir l'equilibri amb els peus separats a la distància justa per no deixar anar la sucosa i calenta femta sobre les sabates. Tot plegat és un ritus complicat i precís. No és a l'abast de tothom: els uns cauen de cul sobre la pròpia cagarada, d'altres s'embetumen els peus de merda fins els turmells, n'hi ha que es pixen dins els calçotets i n'hi ha que desprès d'estar tanta estona ajupits tenen agulletes durant tres mesos. Cagar a la fresca és una de les interpretacions més difícils i arriscades del venerable art del cagar. Però assolir-ho amb éxit conforma tambè un dels pocs plaers ancestrals que -per ara- encara és de franc.

Els que viuen a les ciutats ho tenen certament difícil, i perfeccionar la tècnica de cagar sobre verd els pot ser complicat. Per això mateix, des de la nostra sincrètica però sincerament sintàctica institució, els podem donar un modest consell (gratuït) per tal de poder millorar la praxis de l'escorporació rupestre sense sortir de l'urb. Vista la temporada i els resultats d'aquesta temporada del Barça (del primer equip però tambè del Barça B i la resta), proposem que tots els ciutadans de Barcelona que vulguin cagar sobre un prat verd, vagin cada dia a cagar-se sobre la verda gespa del Camp Nou. Per molta merda que s'hi acumuli, mai n'hi haurà tanta com la que s'han hagut d'empassar els culers aquesta temporada.

Buidar el budell és una de les activitats humanes que per la seva naturalesa intrínseca, entre mística i intelectual, requereix un ambient de sana tranquilitat i respectuosa intimitat. Així doncs, el lloc habitual on hom deixa anar la seva tifa (el vàter de casa) es converteix en un recinte pràcticament sagrat, lloc immaculat (metafòricament parlar) on es desenvolupa el ritus ancestral, altar de porcellana on hom fa ofrena d'allò més ingènit i personal que eix, no pas amb excessiva facilitat, de les pròpies entranyes, sigui entès tant en el sentit metafòric com el literal.

Per tant, si mai ens trobem en la imperiosa i urgent necessitat d'obrir amb certa urgència les comportes rectals per deixar anar una catarata de merda lluny de casa i refusem fer-nos-ho al damunt (ja hem explicat amb anterioritat que és una pràctica totalment saludable, si bé enllarda una mica els baixos) i som capaços de resistir el natural rebuig al vàter foraster (ja hem explicat en aquest blog els sorprenents resultats de l'estudi conductista dut a terme pel Dr. Pauló) i, finalment aconseguim el més difícil, és a dir, trobem un vàter foraster que sigui de fiar (tambè hem explicat amb anteriritat la subtil diferència), podrem finalment, escorporar a plaer.

Hi ha caganers que es resisteixen a permetre l'accés d'altres persones al seu vàter particular. Ho hem d'entendre, i és ben lògic que ens regiri l'estomac i ens faci sortir una purulenta urticaria tan sols el fet de pensar que un indret tan sagrat com la nostra comuna, el lloc on passem tantes i tan joioses estones, sigui profanat, ultratjat i violentat per un altre cul qualsevol. N'hi ha que abans de cedir la tassa de vàter, deixariem que sodomitzessin la nostra dona i les nostres filles.

Per això, quan som nosaltres els que necessitem una tassa amiga lluny de casa, hem d'actuar emb tot el respecte i el capteniment possible, per no deshonrar el sagrat espai que gentilment i desinteressada ens cedeixen. I sobretot, recordeu de no tibar la cadena, per tal de compartir la vostra creació amb l'amfitrió que us ha cedit l'ús d'aquest espai sacrosant.

La fabricació de tous de merda de gruixos mínimament acceptables pel Canon de Tifes, Toves i Cagarros (publicat per primera vegada pel doctor Bofarull el 1974, i actualitzat per darrer cop l'any 2002) pot provocar, com hom prou be sap, greus seqüeles físiques en cossos que no estiguin degudament preparats.

Qualsevol caganer experimentat sap que és necessari fer un petita taula d'exercicis gimnàstics diaris amb els muscles de l'esfínter per enfortir i tonificar la zona anal i així evitar esquinçaments, ruptures, talls, esbudellaments, distensions, laceracions, trencaments fibrilars, ferides sangonoses i altres lleus problemes que poden pervenir de l'excés de sedentarisme de la musculatura culana al trobar-se inusitadament i sorpresiva amb un volum de massa merdosa superior a la seva capacitat habitual. Aquests problemes es poden evitar de manera fàcil amb un lleuger entrenament. Està comprovat que un cul entrenat pot suportar la tensió provocada per un doll de merda de quantitat i duresa sobrehumana, mentres que un cul desentrenat pot patir estralls pràcticament incurables provocats ben bé per quatre cagarrutes entravessades.

El famós principi de mens sana in corpore sano, té la seva rèplica escatològica en l'expressió malauradament no tant coneguda de ano sano fecit tifa ufana. Encoratgem a la pràctica saludable de la gimnàsia anal que aconseguirà que la musculatura del trau culá estigui sempre en óptimes condicions per dur a terme la seva tasca. Com a sibarites de la caca que en la nostra minuscula car altrament saludable institució ens hem convertit, encoratgem a tots els caganers a que exercitin la destresa de la seva musculatura anal i que ho demanin al seu gimnàs habitual: si hom pot perpetrar abominables taules d'exercicis per enfortir bíceps, triceps, bessons i altres muscles totalment inútils, què no hauriem de fer per millorar la salut i el saludable enfortiment de la musculatura del trau culà?