Institut d'Estudis Escatològics

La fèrria educació de tall militar, sempre tant estricta i racional, té un llarg historial de relació amb els estudis escatològics més rigorosos. De tots és sabuda la tendència irrefrenable a reglamentar que els responsables dels cossos de l'exèrcit apliquen a totes les facetes de la vida del soldat, i ni tan sols les seves cagarades més íntimes en són excloses. Tot és mesurable i tot obeeix a unes ordres molt específiques per tal que els integrants d'un exèrcit actuïn com un sol home. La disciplina militar abarca no només la regularitat amb què el soldat ha d'anar a cagar, sinó que és capaç de reglamentar fins el mil·límetre les seves evacuacions, per tal que no s'escapin de la normativa general que serveix de guia i suport a la moral de la tropa.

A partir del segle XVII va començar-se a assajar als principals exercits europeus un sistema per mesurar les toves dels soldats fent una analogia amb els calibres de les peces d'artilleria. No va ser, però, fins al segle XIX que, coincidint amb el perfeccionament de la munició per als canons, s'establí la categorització de femtes definitiva que encara s'usa a les guerres modernes amb lleugeres modificacions relatives a la introducció del míssil teledirigit de càrrega nuclear en els arsenals dels exèrcits.

 

Taula sinòptica d’equivalències entre peces d’artilleria i cagarades. A la part superior de la cel·la hi trobarem les característiques de la munició i a la part inferior les de la caca dels soldats.

Calibre	Longitud (cm.)	Pes (Kg.)	Càrrega explosiva/Càrrega fetosa* (gr.)
12	243	1.360	181
	12	0,36	181
18	274	1.923	272
	18	0,92	272
18 llarg	338	1.923	272
	18 (per diàmetres extraordinaris)	1,23	272
24	292	2.268	362
	24	1,68	362
36	292	2.972	544
	36	2,27	544
Calibres especials	més de 350	més de 4.127	més de 600
	més de 48	més de 3,12	més de 980

*Si en el cas de l'artilleria la càrrega explosiva fa referència a la quantitat de material detonant que du incorporada la peça, en el cas de les deposicions es refereix a la quantitat en grams de sucs fetosos mortalment tòxics i de bravada irrespirable.

El lector més suspicaç haurà apreciat que en la primera part d'aquest article rigorosament científic sobre el fet de fer-se caca al damunt fèiem referència a sistemes de contenció dels detritus relatius amb l'ús dels pantalons. Això no vol dir, de cap manera, que la faldilla sigui contrària a la pràctica escatològica. Ens atreviríem a dir que passa tot el contrari, que la faldilla ens ofereix unes possibilitats escatològiques infinitament superiors a les del pantaló, i que ja analitzarem en profunditat més endavant.

En el cas concret de verificar si ens hem cagat a sobre durant una reunió social, l'ús de la faldilla és enormement avantatjosa. En primer lloc, si no portem calces només haurem de deixar caure dissimuladament la mirada al terra, perquè el cagarro haurà caigut lliurement i sense destorbs. En el supòsit concret d'apreciar un cagalló que rodola al voltant dels nostres peus i si volem evitar que un observador aliè el relacioni amb nosaltres, només haurem de xutar-lo i enviar-lo ben lluny.

Portar calces, com és evident, complica tot el procés de verificació, per la qual cosa recomanem a totes les noies que no en portin, i si en porten, que siguin tanga. El tanga és un invent que sembla expressament dissenyat per investigadors escatològics; tant elevada és la seva versatilitat i usos en aquest camp. El cas del tanga podria perfectament equiparar-se al d'anar amb els òrgans genitals a l'aire, i fem constar que en aquest anàlisi poc hi intervenen les seves innegables qualitats eròtiques, precisions ben allunyades dels estudis portats a terme a la nostra minúscula i nogensmenys catxonda universitat.

En el supòsit de les calces tradicionals, tindrem igualment elements per a discernir el simple pet d'una cosa de més categoria com és el fet de cagar-se a sobre. Només ens caldrà col·locar-nos contra la paret i, amb un moviment ràpid i precís, aixecar-nos les faldilles i baixar-nos les calces de la part de darrera. Amb aquest simple gest ens assegurarem que, si hi ha alguna cosa, sigui el que sigui, caigui a terra.

Després d'uns dies d'absència en què convidàvem els nostres lectors a reflexionar profundament sobre l'espessor conceptual del Tractat del Pet, reprenem la nostra activitat pública per exposar els resultats finals d'un complex experiment portat a terme a les nostres aules, i que servirà per omplir un buit de coneixement molt important relatiu a les reaccions humanes immediatament posteriors a la sensació que ens hem cagat a sobre durant un acte social.

Perquè sens dubte aquest és un afer de màxima transcendència; com saber si, després d'obrir el trau a la sortida indiscriminada de gasos, del nostre budell n'ha sortit alguna cosa més que gas noble i per tant se'ns pot començar a considerar una persona que s'ha cagat al damunt. I és que a vegades, les conclusions a priori més senzilles es veuen envoltades d'un viarany insondable de percepcions que no ens permeten arribar allà on volem: saber si efectivament anem cagats o no. El moment clau capaç de generar la màxima confusió es produeix aproximadament 0,657 mil·lèsimes després de tirar-nos un pet dels anomenats sospitosos en l'argot escatològic. Sentim pudor de merda i notem una elevada escalfor dins la roba interior (aproximadament 204,8 graus Fahrenheit), però encara no som capaços de determinar amb certesa si la caca se'ns escola per entre les cames.

Bàsicament hi ha tres sistemes realment efectius per arribar a la conclusió correcta ràpidament, i per tant elaborar un pla d'acció adequat a les circumstàncies socials específiques. També és cert que algú pot considerar que cagar-se en públic o en una reunió amb amics és el més normal del món o inclòs pot optar per anar sempre cagat pel carrer, però l'anàlisi d'aquest comportament recau a un altre departament de la nostra minúscula i nogensmenys eixerida universitat.

El primer sistema consisteix en fer uns moviments pèlvics laterals intensos, talment com si balléssim una lambada. Gràcies a això apreciarem amb exactitud si hi ha algun objecte sòlid que rodola per la nostra roba interior mogut per la força centífuga. El segon sistema és probablement el més discret dels tres, i bàsicament es redueix al fet d'asseure'ns a la cadira o sofà més proper. Si deixem caure el nostre cos amb molt de tacte, apreciarem en temps real si una pasterada de merda s'està escampant per les nostres natges i inclòs ens està sortint pels costats dels collons. No cal dir que en aquests casos tant extrems cal haver comprovat abans que es porti la bragueta i el cinturó correctament fermats per evitar que trossos de tifa sobresurtin del nostre pantaló. Per últim, el darrer dels sistemes consisteix en introduir amb discreció una mà per la part posterior del nostre pantaló i anar baixant fins arribar al possible mullader.