Institut d'Estudis Escatològics

Bon dia, grapat d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes
d'invitar a sucar-hi el veïnat.

com la merda s'esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.

Horacianes

Vicent Andrés Estallés  (Burjassot, 1924-1993)

D’açò de tirar-se pets
i rotar per lo traser,
un tractadet ne vullc fer
per a ignorants i discrets.
Assentats uns notadets,
podré, en major claritat,
indagar en puritat
del pet d’essència i substància,
perquè no hi haja ignorància
d’esta important veritat.

Nota primer: que el petar-se
no està prohibit per llei,
i així al vassall com al rei
los és llícit desventar-se.
Ni crec jo que puga dar-se
principi més evident,
quan tots creuen firmement
ser cosa molt natural,
i el no haver-hi ningun mal
en obrir-li porta al vent.

Nota en seguida: que el pet,
sent efecte d’una causa
interior, i que en gran pausa
va rodant per lo secret,
no perteneix, segons dret,
al juí i coneiximent
de l’Església, si no ment
aquell adagi que indica
que l’Església no judica
lo que passa interiorment.

Nota tercer: que tot pet,
sent efecte necessari,
és mixto de voluntari,
no en in fieri sinó en fet.
Segons este notandet,
no es pot lo pet evitar;
mes es podrà, a tot tirar,
suspendre per un breu rato,
hasta donar de barato
lo que li pot costar car.

Nota quarta: que de cosa
tan substancial com lo pet,
no se’n trata en ningun dret,
facultat, ni llei, ni glosa;
gran descuit, i que a mi em posa
en la major confució,
veent que hasta Salomó,
que de tot va disputar,
lo pet se’l volgué deixar
arrimat en un racó.

Nota també: que no obstant
que de pets hi ha gran collita,
mai hi ha qui li pose dita
ni l’arrende per un tant.
Quin punt tan interessant
a la indústria popular!
En ell devien posar
ses mires les societats,
i no deixar mal lograts
tants pets com veuen tirar.

Assentada esta doctrina,
que més certa no pot ser,
averigüem què ve a ser
açò de la petorrina.
Si és matèria crassa o fina,
si és ent de raó o real,
si és el petar-se bo o mal,
quant siguen els seus efectes
i quan pot patir defectes
lo petar de cada qual.

Siga, puix, la conclusió:
que el pet és un poc de vent
molt corromput i pudent,
que pren tan mala impressió
de passar per lo canó
i per altres parts merdoses,
que componen les sabroses
relíquies de tot menjar,
i per lo budell culà
colen sempre rejuploses.

Probatur: que el pet és vent
és per si cosa tan clara,
que és per demés que jo ara
prove lo que és evident.
Lo roïdo que se sent
quan lo cul està petant,
i el desvanir-se a l’instant
lo que s’ou i no es pot veure,
és prou per a fer-nos creure
que el pet és un vent volant.

Que del pet la gran pudor
no siga pròpia del vent,
no és cosa menys evident,
pèrquè lo vent no té olor.
Ergo, de causa interior
li prové la corrupció:
de la merda o cagalló
es deu creure li provinga,
i que, ja fora, es retinga
lo que contragué el caixó.

Qui ignora les qualitats
que solen contraure els vents,
de passar per llocs pudents
i per pobles apestats?
D’ací les enfermetats,
d’ací les constel.lacions
d’unes altres poblacions,
se’n passen molt fàcilment,
sent qui les porta lo vent
i ses males impressions.

Confirma ser veritat
el tindre tot pet pudor,
mes noi d’un mateix olor,
puix hi ha gran diversitat.
Uns olen a socarrat,
altres saben a rostit,
aquells suponen enfit,
aquells altres diarrea,
no pocs denoten marea
i lo lloc d’a on han eixit.

Sentat, puix, que el pet és vent,
anem ara a averiguar-hi
si és un vent elementari
i reté el ser d’element.
Ell és principi evident
que tot vent és sec i fred;
qualitats que no té el pet,
quan és molt calent i humit,
puix a pets s’escalfa el llit
i s’humeta el faldaret.

Mes diu la filosofia
que no hi pot vàcuo haver,
fent l’experiència saber
que tot buit el aire complia.
Si fóra cert, jo ho creuria;
mes no, puix veig lo contrari;
puix qui buida el seu armari
del vent que té per lo cul,
alleugera son baül
pel forat del tafanari.

Probatur més: sent lo vent
lo que sol aigua portar,
lo vent que nos fa petar
anuncia merda corrent.
Ergo sols serà element
per la part que mou tronades,
i al punt en fa apedregades
de xoriços, mondonguilles,
cocos, confits, peladilles,
de què n’ompli les privades.

Francesc Mulet

(Sant Mateu del Maestrat, 1624 - València, 1675)

La freqüència recomanada amb que un hom ha de visitar la comuna és un dels afers sobre els que trobem més discrepàncies entre els tres grans grups d'estudiosos que s'hi han dedicat amb més o menys fortuna: la sapientíssima Universitat Minúscula de Portella, òrgan de referència mundial en tota mena d'estudis escatològics, els fabricants de iogurts amb bífidus actius i els fabricants de cereals amb alt contingut de fibra.

Com era d'esperar, el Departament d'Estadística i Algorísmica Fecal, adscrit a la Facultat de Ciències, ha aconseguit tirar per terra i aixafar violentament totes les teories relatives a la regularitat que defensen els altres estudiosos, i que pretenen que l'organisme tendeix de manera natural, recolzat en una alimentació sana, a fer caca un cop al dia i sempre a la mateixa hora, essent un dels moments més propicis els immediatament posteriors al primer cafè amb llet del dia, que sol provocar uns intensos regiraments als budells que empenyen la merda cap avall i la fan eixir encara que no ens haguem ni tan sols descordat els pantalons.

Els complexos experiments algorísmics portats a terme a la nostra minúscula i nogensmenys enrevessada universitat demostren que no n'hi ha prou amb cagar un cop al dia si es vol fer net del tot. De fet, cagant només un cop al dia no n'hi ha ni per començar. Per no parlar del gaudi estètic i intel·lectual que implica cagar cada dia a una hora diferent o inclòs a altes hores de la matinada. A continuació procedirem a exposar les complexes i elaborades argumentacions que deixen en ridícul les teories dels fabricants de iogurts i de cereals.

Pel que fa els fabricants de cereals rics en fibra, direm sense que ens tremoli el pols que unes persones que es dediquen a fabricar un aliment que és ben bé com si mengéssim trossos de fusta ja se'n poden anar a prendre pel cul. No admetem com a hàbit alimentari rosegar els troncs dels arbres ni els mobles de casa només perquè així ens assegurem de cagar un cop al dia. Menjant això només ens assegurem de treure fusta pel cul enlloc de merda, una pràctica totalment contrària a la més elemental ètica del femtar.

Respecte els fabricants de iogurts amb bífidus actius, hem de ser si és possible encara més durs. Admetrem que al món hi ha tota mena de bestiar nutritiu i molt saborós. Dos o tres plats d'estofat de porc senglar elaborat amb perseverància i bon gust per mans expertes és, a més d'un excel·lent estímul per als sentits, una garantia de cagarades monumentals, pudentes i majestuoses. Si algú prefereix altra mena d'animals, se'ns acudeixen els peus de porc, les costelles de xai, la vedella amb bolets o el pollastre amb escamarlans, igualment estimulants sota diversos sistemes de cocció o inclòs menjats crus i amb l'animal encara viu. Per tot això, creiem que a una persona que es dediqui a menjar bactèries se l'hauria d'apallissar severament i després excloure'l de la societat civilitzada.

La impossibilitat manifesta de cagar s'està convertint sens dubte el un problema majúscul de la nostra insana i depauperada societat. A sobre del problema purament estètic i hedonista que planteja el fet de no cagar amb regularitat, hem de ser capaços de fer-nos a la idea que el restrenyiment fa que hi hagi persones circulant pel món amb el ventre curull de merda i sucs fetosos; i si som capaços de multiplicar, ni que només sigui a ull, la quantitat de persones que pateixen de restrenyiment per la llargada mitjana dels intestins humans, ens adonarem que les xifres de caca que caminen tranquil·lament pel carrer són completament esfereïdores. Les últimes investigacions fetes a la nostra minúscula i nogensmenys espavilada universitat apunten a una densitat de merda no expel·lida de 6 kg/m², la qual cosa seria per posar-se les mans al cap si amb això aconseguíssim ni que només fos tirar-nos una llufa.

El restrenyiment ha estat històricament magnificat per la incapacitat de la medicina tradicional per entendre el problema. Com tothom sap ben malauradament, l'educació mèdica oficial defensa la idea errònia que cal combatre el restrenyiment amb laxants. I això és una tergiversació indigna com un pessic als collons. És ben bé que només per això caldria cremar totes les facultats de medicina del món amb els alumnes a dintre i fotre pallisses als professors i catedràtics que defensen una barbaritat de tal calibre.

El restrenyiment, que ja va ser descrit en tots els seus termes a la Universitat Minúscula de la Portella quan la medicina tradicional encara defensava que el mal de ventre es curava resant dos avemaries amb un dit ficat al cul, no és pas un problema de naturalesa mèdica, sinó clarament sentimental. El restrenyiment es produeix quan la femta, eclipsada pel llarg i meravellós procés de mutació biològica sofrida al llarg dels intestins del seu hoste, que la converteixen en una magnificent peça de calibre poderós just abans de sortir a l'aire lliure, resta per uns moments atordida i s'aferra afectuosament a la idea de continuar habitant el que ha estat casa seva durant tota la seva curta i altrament prodigiosa vida, això és, a les parets del budell culà. Talment com un no-nat dubta a l'últim moment de si el món exterior podrà superar en confort i calidesa el ventre de la seva mare.