Institut d'Estudis Escatològics

Circular 34-jg-865F

Com tot el personal de l'Institut d'Estudis Escatològics sap prou bé, aquesta setmana un dramàtic incident ha fet malbé les investigacions sobre termodinàmica de la tifa que l'equip del professor Xacra estava realitzant al laboratori del Campus Sud. Centenars de milers d'hores d'investigació meticulosa, d'esforç desinteressat i dedicació nocturna s'han esvaït com l'aroma d'un pet en mig d'una ventada; tones de documents manuscrits, esponeroses proves i acuradissimes comprovacions que han dut diversos voluntaris fins a l'extenuació dels seus esfínters generosos s'han gabanyat maldestrament. Hores i hores de treball intensiu combinat de budells i cervells ha resultat tristament estèril, com el so melodiós d'un pet llençat durant un concert d'AC/DC.

De res serveix, però, lamentar-se i udolar pels racons de la nostra Minúscula i tanmateix, avui melangiosa i dissortada Universitat. El què cal fer és intentar que els calamitosos esdeveniments que hem sofert en les nostres vetustes i estoïques carns, no es tornin a repetir. Encara no hem esbrinat com ha esdevingut tot plegat, però no ens deturarem fins a depurar completament les responsabilitats. Tanmateix, sigui quin sigui el resultat de les investigacions, carregarem la falta a algun becari, que serà degudament vexat, fuetejat i mortificat.

De tota manera, es prega als responsables de les altres investigacions en curs i tambè al personal de les futures activitats de recerca, que s'acostumin a tencar les portes dels laboratoris amb clau. La direcció de l'Institut, per la seva banda, ja ha despatxat les senyores de la neteja que van llençar a la claveguera el material d'investigació i van desinfectar el laboratori.

Att.

Secretaria d'afers interdepartamentals.

Vista de Sant Pere de La Portella i les nostres modestes car altament acollidores instal.lacions

Reprenem la descripció dels principals sistemes de conservació de femtes amb els quals s'ha experimentat al Departament de Conservació Fecal de la nostra minúscula i nogensmenys doctíssima universitat. Aital descripció, no ens hem d'enganyar, pretén desvetllar d'una vegada per totes la comunitat científica, centrada des de fa segles en investigacions completament ridícules com la capa d'ozó i la colonització de Mart, i a la vegada ser una crida agònica als governs internacionals perquè comencin a dedicar d'una vegada per totes els fons necessaris a aquesta magna empresa.

De ben segur que entre els nostres lectors s'hi trobaran reconeguts científics amb dos dits de front que, després de d'adonar-se dels extraordinaris avenços tècnics assolits i de la importància de les nostres investigacions pel desenvolupament moral de la Humanitat, voldran fer-nos arribar desesperadament una sol·licitud d'ingrés a les nostres aules. Hem de dir-los, ben cruament, que se'n vagin a prendre pel cul o bé que es matriculin pagant com fa tothom.

4. Deshidratació, dessecació, salaó i fumat. Aquest conjunt de tècniques se centren en l'eliminació de la major part del contingut aquós de la caca, de manera que els gèrmens que provoquen la seva descomposició queden inactius. Tanmateix, el resultat dista de ser completament satisfactori. Per començar, els gèrmens de la merda són, podríem dir, part essencial de la seva composició, i s'encarreguen, entre d'altres comeses, de generar la seva ferum, és a dir, la seva personalitat olfactiva. En segon lloc, només cal mirar un bacallà en salaó per comprendre que la seva presentació estètica és completament lamentable.

5. Ebullició o escaldament. La calor intensa aplicada a un cagarro durant 2 minuts, 37 segons i 964 mil·lèsimes exactament és capaç de destruir les formes de resistència dels gèrmens (espores) sense acabar de matar-los. Per dir-ho d'alguna manera, el germen es manté viu però una mica atontat -i això ho diem d'un organisme que viu a la merda- de manera que els processos de putrefacció es retarden fins que el germen en qüestió recobra la consciència. No obstant, el procés provoca pèrdues nutritives greus, especialment de vitamina C, i no es pot utilitzar amb defecacions que no siguin dures com el formigó, perquè s'acaben dissolent amb l'aigua.

Hom pot capir alguna diferència entre els mots “Escatologia” i “Escatologia”? Centenars de veus suposadament autoritzades ens volen entabanar i fer-nos empassar que es tracta de dues coses totalment diferents. Nomès cal tenir dos ulls a la cara i un ull al cul per copsar la gegantina enganyifa ordida als tenebrosos despatxos del Vaticà.

La primera i més necessària pregunta és ¿com pot ésser que la part de la teologia que tracta de les coses darreres o finals de l'home talment com la mort, la resurrecció, el judici final, etc. tingui exacte i mil.limetricament la mateixa denominació que l'alta ciència que observa, estudia, classifica, pontifica i disserta sobre els excrements?
Es tracta, tal vegada, d'un arbitràri caprici de l'etimologia?

La veritat és terrible i colpidora com un flagell que esquinça les natges d'una virginal pubilla i resplandeix lluent i encegadora davant dels ulls orbs d'aquells que no la volen veure declinant ignominiosament la testa cap alguna altra banda o esguardant l'esbalaïda lluentor d'un tub catòdic o (cada volta més sovint) una esgarrifosament cara pantalla de plasma.

Els nostres cors i àdhuc algun cervell tenen clar desprès d'abeurar-se en les eixorques fonts de la filosifia, la teologia, la literatura, l'antropologia, l'arquitectura, la poesia, la retòrica, la genètica, la gimnàsia, la magnèsia i la domòtica, que la resposta no pot ser altra cosa que una positivissima negació, o dit d'altra manera una rotunda negació positiva. Més clar, l'aigua.

Com és -ens demanem- que els Sants Pares de l'esglesia abrandats per l'escalfor de l'Esperit Sant denominaren la part de la teologia que tracta del final de l'home amb el prefix "scatos" que com tothom sap (i qui no ho sàpiga que li caigui la cara de vergonya i un gos li pixi al camal) és un mot grec que significa "excrement"?
Si els sapientissims Sants doctors haguessin volgut emparar el mot "final" -que com qualsevol mamífer bípede sap perfectament, en l'idioma dels habitants de l'hel.lade és "eschatos" - no hi haurien escrit, rigorosament i tal com cal, la mística lletra "h" intercalada? Aleshores l'Escatologia seria una cosa i l'Eschatologia una altra. Que no ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, i no ens vinguin amb orgues, que la lletra “h” prou bé que la coneixien i la feien servir. Sense anar més lluny, el nom del màxim responsable de tot plegat, "Jahvé" bé prou que duu una “h” com una casa de pagés ben intercalada, per no confodre eix nom amb l’exclamació “Ja vé” que son les paraules que hom pronuncia quan sent que el propi budell ronca i nota inequivocament un descomunal cagarro que es desferma recte avall.

És evident que no es tracta d'un error sinó d'un fet d’allò més deliberat. Dir el contrari equival afirmar que l'Esperit Sant no sap el què s'empesca, o -encara pitjor!- que els Santissims barons que bastiren amb la seva magna obra els ferms fonaments de la nostra colossal teologia, feien ni més ni menys, que tremebundes faltes d'ortografia que no fan ni els renyocs remenuts de P3.

Nosaltres, per atansar el coneixement als llecs , utilitzem el mètode socràtic de respondre amb preguntes. Per això ens demanem: És que parlar del final de l'home no equival a parlar de l'envelliment, la degeneració, la malaltia, la hipoteca, la nafra i -finalment- els estertors tremolencs de la mort? I un mort no és sinó pura matèria orgànica en descomposició? I la materia fecal no es precissament un tou de materia orgànica en pur procés de descomposició? I aquesta matèria de caràcter fecal que hom treu pel trau culà no es fon de nou amb la terra per allumar una nova vida en un cicle natural ? Parlar de merda no equival, per tant, a parlar de resurrecció?

Com dèiem: més clar, l'aigua. Els dubtes queden resolts i la veritat resplandeix com el regalim d'aigua pura, neta i clara que la riera de La Portella aboca al Llobregat justament abans d'arribar a Gironella.

La història de la humanitat és certament plena de fracassos, però cap d'ells adopta una magnitud tant dramàtica com la de l'estroncament d'un cagarro. L'estroncament es produeix generalment per una pèrdua momentània de concentració durant el crucial acte de l'expulsió d'una femta, que fa que l'enteniment transmeti ordres contradictòries als músculs del budell culà, de manera que enlloc d'empentar cap avall es posen a empènyer cap amunt.

El verb estroncar significa "fer parar de rajar, de fluir", i entronca, no pas estronca, amb una sèrie de conceptes que trobem descrits ja d'una manera definitiva entre els filòsofs presocràtics. Més concretament, s'accepta que fou Heràclit d'Efes (544 aC-484 aC) qui va encunyar els conceptes bàsics relatius a l'estroncament de les cagarades quan va deixar anar el mític aforisme "panta rei", és a dir, "tot fa fluir". Aquesta és una accepció que fou posteriorment traduïda de forma tendenciosa al llatí pels cabrons dels filòsofs medievals per les seves clares inclinacions relacionades amb la merda, ells que eren uns porcs i no es dutxaven ni que els matessin, i que encara ara apareix a la majoria de llibres de forma errònia com a "tot flueix". Però vaja, qualsevol imbècil que tingui un coneixement mínim del grec clàssic sap que això és una mentida com una catedral, i que "panta rei" s'hauria de traduir com a "tot fa fluir" i no pas com a "tot flueix".

Amb aquest "tot fa fluir", el mestre Heràclit s'estava referint inequívocament al fet que quan fem de ventre no només són els músculs dels budells els que ens ajuden a expel·lir la femta, sinó que necessàriament és tot l'organisme, inclosa l'ànima i l'enteniment, que participen de l'esforç. No hi pot haver un mínim control del recte i no es pot cagar bé si un no es concentra degudament.

El nostre organisme no està biològicament preparat per suportar l'estroncament d'un cagarro, per minúscul que sigui. Quan un tros de merda se'n va cap amunt enlloc d'anar avall, llavors ja no hi ha manera de treure'l, per molta força que fem. Encara que se'ns rebentin les venes del cervell de l'esforç, se'ns escorxin els intestins, els pulmons se'ns omplin de bava, els ulls ens caiguin a terra i ens surti sang del cul, el cagarro no es mourà ni un mil·límetre en la direcció correcta. Això passa perquè l'organisme, en un estat de confusió dramàtic, es pensa que ja ha sortit abans, i aplica les ordres del cervell en zones equivocades. O sigui que, poca broma amb això de l'estroncament.

En aquesta vall de llàgrimes, que diuen, en aquest món certament foll i mig eixelebrat, hi ha certament un seguit d’injustícies que clamen al vaporós cel, burxen les nostres il.lustrades consciències, claven les seves ungles als nostres palpitants cors i fereixen els nostres esbatanats ulls com esmoladíssims claus roents insertats pels orificis oculars amb peculiar força i encertada direcció.
La injustícia és un fet inapel.lablement colpidor, intrínsecament descoratjador i tangiblement fora de tota comprensió. El nostre cervell (i parlem del nostre perquè és el quin tenim més a mà, però ens referim al cervell genèric de l’espècie humana, amb una pes, mida i consistència similar, i amb un percentatge mitjà de neurones i materia gris, com tothom sap, superior al dels primats més evolucionats, al dels espectadors d’Antena 3, al dels que escolten amb assiduïtat i fruïció malaltissa les cançons d’El Fary, i tambè al d’un incomprensiblement alt nombre de funcionaris)... on erem? Ah, sí!... El nostre cervell (vegi’s el parèntesi anterior) que és un cervell certament metòdic i amesurat, on s’ha desenvolupat un pensament cartesiá, un pensament lógic i racional, un pensament net i polit, un pensament de bona mena que, no cal dir-ho, rebutja de plà tota injustícia.
La injustícia, és –com el seu nom indica– la manca de justícia, la manca de la virtut moral per la qual hom pensa i obra seguint el recte i ample camí –com qui diu, més que camí, una autovía– marcat pel dret, la veritat i la raó.
Amb la nostra capacitat humana de discorrer per mitjà de la intel.ligència, ens fem responsables de cadascuna de les injustícies que no denunciem i evitem. Quina responsabilitat més feixuga, en efecte. Però si ens en desentenem, ens allunyem de l’espècie humana i degenerem inevitablement vers un híbrid éticament reprobable entre els simis, els Morancos i personatges de baixa estofa com el bandarra d’en Mendeleiév i la seva indocumentada Taula Periòdica dels Elements.
La humanitat s’ha fet gran gràcies a l’acció dels homes que s’han enfrentat a la injustícia cara a cara, mirant-la als ulls i brandant la torxa flamígera de la virtut amb una ma, i segurament, fent alguna cosa útil amb l'altra .
Més d’un cop, la mandra, la ignorància i la incompetència venen embolcallades amb una excusa anomenada llibertat. La llibertat no pot ser el pretext dels febles ni la coartada dels pusil.lànimes. Diguem-ho clar: hi ha coses que no s’haurien de permetre, ni ara ni mai. Hi ha coses que exigeixen una actuació immediata, ferma i definitiva, contundent com l'impacte d'un meteorit incandescent a la closca d'un futbolista.
Els savis ascetes, virtuosos i filàntrops que aplega la nostra diminuta i tanmateix aciençada Universitat Minúscula de La Portella hem sofert tota mena d’injustícies en les nostres vilipendiades i estòïques carns. Hem estat víctimes del més innoble desprestigi per part de la comunitat científica, els mitjans informatius han intentat silenciar vilment la nostra profunda i meditada veu, hem rebut un infame afront rere l’altre de part dels estaments oficials i sempre hem resistit amb el cap alt, car sabem que la nostra causa és més elevada que la més noble i pura. Tot i això, no podem restar ni un minut més en el silenci davant d'aquesta arbitrarietat, i no pas per nosaltres si no pel be de la humanitat.
Que el nostre clam no esdevingui erm i les nostres paraules siguin clares com l’aigua cristal.lina brolla de les entranyes de la terra pirinenca: encara avui, com ahir, els gossos fan caca al bell mig del carrer, sota els arbres, sota les bústies, a la vorera o al camí, davant la porta de les cases o darrera els bancs del parc, de dia i nit, set dies a la setmana, cada jorn de l’any. Les tifes de gos que hom pot trobar al carrer sumen centenars de milers de tones de merda de tots els colors i consistències possibles. La pudor d’un cagarro de gos arriba a les fosses naslas d’un cantó a l’altre del carrer. Senyors! No és això una insolent irregularitat, una depravada injustícia? Com es permet que uns essers (simpàtics, certament, però) quadrúpedes i bavosos, sense aptituds mentals ni físiques per fer filigranes amb l’orifici anal defequin al bell mig del carrer, davant dels nostres nassos i amb aquella impunitat? Això no pot ser. Això no es pot permetre! Les autoritats civils, religioses i militars han de pendre la iniciativa i posar-hi remeï. Els ciutadans de peu i els de bicicleta hem d'exigir-ho. L’evident sentit de la justícia, l’ètica més elemental, ho fan necessari i evident.
Volem que l’esser humà, que pot fer del cagar un acte étic i estètic, tingui la mateixa llibertat per abaixar-se els pantalons (peça de roba totalment inecessària, un altre dia en parlarem) i buidar el budell al mig de la plaça gran, com qualsevol ca ho fa avui dia. Si convé sortirem al carrer darrera una pancarta.

Davant la massiva demanda de més informació sobre aquest tema, reprenem la publicació de la taula sinòptica que especifica el tipus d'avacuació segons la ingesta. Les taules han estat el.laborades a consciència pel departament de Ciències de la Salut Hipocondríaca de la nostra Universitat i les dades han estat verificades fins a l'últim detall pels investigadors del Projecte Fabada. Cal dir que la investigació no és pas fàcil i les dificultats setgen els científics a cada pas. En un dels darrers experiments un dels becaris restà conmocionat i es produï un traumatisme cràneo-encefàlic al colpejar-se el cap amb una viga de fusta mil.lenaria del sostre de les instal.lacions del Campus Sud, al sortir propulsat cap a l'aire per un pet de dimensions cósmiques, després d'endrapar mongetes durant tres setmanes consecutives. Malgrat les dificultats, malgrat els neguits i els dolors, brandem convençuts la torxa del coneixement per aconseguir que ens il.lumini el camí i ens permeti albirar de fit a fit els ulls de la saviesa.

Taula sinòptica del tipus d'avacuacions segons l'alimentació (part II)