Institut d'Estudis Escatològics

Per bé que la saviesa popular acostuma a llegar-nos màximes d'una veracitat inqüestionable, poques vegades trobem un exemple de dita ancestral que presenta tal nivell d'equivocació com

La merda de la muntanya no fa pudor

Encara que la remenis amb un bastó

Qui alguna vegada hagi estat arrupit al mig del bosc amb els pantalons als turmells, intentant no orinar-se la roba interior mentre caga i que les herbes no li facin pessigolles als collons, sabrà perfectament que la merda de la muntanya pot arribar a irradiar aitals nivells de pestilència que perillen de provocar-nos un desmai o ofegar-nos fins a la mort. Un bon cagarro evacuat a la muntanya fa molta més pudor que un d'evacuat en un entorn urbà. Les femtes abandonades al bosc podríem dir sens temor d'errar que se senten lliures i felices, entren en simbiosi amb l'entorn i fan un gran bé a la naturalesa. La pesta, per aquest motiu, brolla amb una llibertat desmesurada, i coneixem més d'un cas en que un cagarret força petitó ha aconseguit tombar a terra un roure centenari a causa de la seva gran pudor. Altra cosa és que en aquell moment faci vent i no l'acabem de flairar en tota la seva grandiositat.

La Universitat Minúscula de la Portella es troba situada en un llogarret paradisíac on les flors i la verdor hi són pertot. L'heura fresca hi abunda, els bolets de temporada, i milers d'animalons cabriolegen per entre els arbustos i copulen salvatgement pels prats com si estessin posseïts per Satanàs. A penes trobaríem un pam de terreny que no fos curull de vida, ple de la força ancestral de la natura desbocada, i les llavors que s'envolen a la primavera hi troben un llit tou i fecund on reproduir-se a pleret. No hi ha floreta que no flamegi de colors estridents, i els arbres més verds, formosos i robustos neixen l'un a tocar de l'altre fins a formar boscos d'una espessor i altura grandiloqüents. A l'estiu, les ombrívoles obagues s'omplen de molsa xopa i són un temple deliciós per als sentits, on els ocellets piulen sense descans i els grills no paren de tocar els ous durant tota la nit. Tot hi és bonic i generós, i des de fa segles que és així. I és així perquè a La Portella no hi ha hagut mai wàters, i la merda s'ha anat escampant d'aquí cap allà, adobant cada metre, cada centímetre, cada mil·límetre de terreny. Des de l'Honorabilíssim Mestre Rector de la Universitat, Arnau de Miraflor i Gómez, fins a l'últim i més burro dels estudiants, passant pel ple de l'Hol·loclaustre de Professors, tots del primer a l'últim han sortit a cagar al bosc i mai no ho han fet sota teulada. Les úniques comunes que hi podem trobar estan destinades íntegrament a l'experimentació científica.

Una de les coses que s’acostumen a trobar els professors de Teoria Escatològica, tant dins l’assignatura troncal de la carrera d’Escatologia com als diferents crèdits i seminaris on s’hi tracta aquesta pudenta però imprescindible matèria, és la dificultat dels ulls profans de reconeixer a l’instant la bellesa –és a dir, el profund impacte estètic– de la matèria escatològica, i tambè (cal tenir-ho present) el profund impacte físic de la matèria fecal.
Reproduïm, per aportar llum sobre aquesta temàtica, uns fragments de l’imprescindible obra del professor Migranya Per una estètica de la tifa. Art fet amb el cul (Barcelona: Ergon, 1982) que poden servir per aclarir aquesta mena de dubtes.

Desprès de la defensa ética i estètica de la defecació com a acte artístic, ens queda el dubte sobre la producció concreta, sobre l’objecte creat desprès de dur a terme un acte artístic. (...) La pregunta cabdal en aquest punt fa així: “És Art tot allò que surt del forat del cul?” La única resposta, als nostres ulls i també segons els estudis dels professors A. Scheißkerl i Juen-Tá, o l’equip d’investigadors que va estar apunt de rebre el premi Nobel, dirigits pel doctor I. Filthy, és unànimement, “No!”. Tan sols científics (per dir-ne d’alguna manera) tan degenerats com el brètol depravat d’en Mendeleiév, gosen contestar afirmativament aquesta qüestió. Vindria a ser com si afirmessim que cualsevol cosa que fem amb un llapis és una obra mestra del dibuix, quan tothom sap que amb el llapis és més fàcil treure´s una clostra de cera de les orelles que no pas fer-hi un bon dibuix. És a dir que d’un caganer perfectament entrenat i sensible i d’un cul contrastat i fora de dubtes, en pot sortir una merda que sigui (i perdonin l’expressió) una merda.*

És cert que els ulls inexperts no saben distingir les caracterísitiques pròpies que diferencien una peça de museu, una obra d’art, una tifa monumental, de qualsevol altra. Tansols uns ulls experts, avesats a l’observació metodològica i a l’estudi escatològic sap entrellucar els secrets que confegeixen una Obra Mestra. (...) L’Antropòleg Levi-Strauss ens explica que els aborigens amazónics que no han entrat mai en contacte amb la cuvilització, son incapaços d’identificar-se a ells mateixos en una fotografia de grup. A l’observar la fotografia, reconeixen tots els seus companys de la tribu acompanyats “d’un altre paio molt lleig”. El malaguanyat professor Hurenkind va anar més lluny amb aquest tipus d’experiments i va idear una pràctica en la qual mostrava als aborígens una reproducció de la Gioconda de Leonardo i un exemplar del Playboy del mes de març. El 100% dels aborígens van preferir l’exemplar de la revista a l’obra d’art de Leonardo, i el professor Hurenkind va morir en circumstàncies estranyes i el seu cap fou reduït a la mida d’un botó en una disputa per la possessió de la revista amb els integrants d’una tribu de Jíbaros.(...)
El treball del professor fou seguit pel seu ajudant, el becari Kerl Geriebener, i les conclusions provisionals apuntaven que els aborígens no tenien una formació artística adeqüada per apreciar les qualitats artistíques de l’obra de Leonardo. La sorpresa sobrevingué quan repetí l’experiment entre estudiants de segon curs de Belles Arts d’universitats alemanyes, belgues i poloneses, i el resultat fou el mateix: el 100% dels alumnes trobava més interessant la revista Playboy. (...) Traslladat al camp de l’estètica escatològica, l’estudi serveix per confirmar que un profà no és capaç de distingir un bon cagarro d’una mala tifa, talment com un tipus de terra endins és incapaç de distingir en un vaixell la popa de la proa i estribor de babor, o un polític és inacapaç de discernir entre les seves mans i els peus, car tots tenen la mateixa quantitat de dits.**

Tot i això hi ha mecanismes que permeten estalviar anys i panys de merda fins al coll a tot aquell que es vulgui endinsar en el llardós però tambè apassionant món del coneixement escatològic. (...) El principi més important és tenir present sempre l’afirmació “la naturalesa és sàvia”. Seguir les pautes naturals i seguir els mateixos viaranys (per estranys que us semblin) que la Mare Natura obre al davant dels vostres ulls, us conduirà certament –si més no en el camp de l’escatologia– a un éxit notable. (...)
Per exemple, si mai feu un cagarro que mereixi passar als annals, no tingeu por, car la natura és sàvia i avisa: segurament, per fer desapareixer aquesta peça de museu per la claveguera, haureu de tibar cinc o sis vegades de la cadena. ***

Joan-Anselm Migranya Per una estètica de la tifa. Art fet amb el cul Barcelona: Ergon, 1982; col.lecció textos bàsics, vol. 12
* pàg. 35
** pàg. 112-115
*** pàg. 176-177

Un cop aclarit l'instintiu rebuig humà envers les comunes alienes i desaconsellada la seva utilització, convindrem que hi ha ocasions en que pot resultar profundament insà aguantar-se una femta a l'interior del budell i és del tot humà i comprensible voler deixar-la anar per molt que no estiguem familiaritzats amb el wàter que tinguem més a la vora.

Bàsicament, els wàters foranis es poden dividir en dos grans grups. Tot i que el caganer inexpert voldria trobar infinitud de categories de comuna en funció de la seva localització i del seu nivell d'higiene, la realitat és que aquests dos factors no s'han de tenir en absolut en consideració. De wàters estranys només n'hi ha de dues menes: hi ha els que són de fiar i els que no ho són. No cal dir que el segon grup ni tan sols l'incloem en el corpus general dels estudis escatològics seriosos, i la seva utilització queda destinada a persones completament desviades i sense cap valor moral o bé a fills de puta degenerats. És preferible notar com el suc de merda ens comença a brollar per les orelles o bé cagar-se al damunt abans que abandonar-se a les pertorbacions mòrbides intel·lectuals i físiques que implicarien fer ús d'un wàter que no sigui de fiar.

Pel que fa les latrines de fiar -que no ho oblidem, continuen sent desaconsellables en termes generals-, cal que els dediquem uns segons d'inspecció general abans de decidir-nos a seure, ja que un cop haguem llençat el primer esbufec i comencem a empènyer cap avall ja no hi haurà marxa enrera. Com ja apuntàvem anteriorment, i al contrari del que sol pressuposar algú no iniciat en l'art cagatori, el nivell d'higiene del conjunt no ha de ser en absolut un element dissuassori, ans al contrari; pensem que per molt llardós que estigui un wàter, el que anem a fer-hi nosaltres no és pas a menjar-hi al damunt, sinó a cagar-nos-hi a sobre. Tant se val que regalimi el suc de merda per tot arreu i el marbre de l'inodor s'hagi convertit en un perfecte cultiu de mol·luscs del tamany d'una pilota de tennis: el bon caganer sabrà trobar la postura adient en cada cas per no enllardar-se les natges. De la mateixa manera, alguns caganers exageradament tímids sotmeten el plaer d'obrir el trau i deixar-se anar de valent a complicades comprovacions sobre la remota possibilitat que puguin ser vistos per persones estranyes. És, també, un profund error, generalment fruit de la seva inseguretat personal o de la manca de domini en l'art de fer caca. El veritable creador, per contra, sap del cert que l'exhibició pública de l'obra és una de les finalitats últimes de l'Art.

És evident que la necessitat de buidar el budell (i no ens referim a la necessitat física o fisiológica, sinó a la necessitat espiritual, lligada a la creació artísitica i al fet purament pudent però estètic) pot sobrevenir-nos en qualsevol moment. I aquest curiós i precís moment, mai no es pot saber quan s’esdevindrà. Així com com la inspiració arriba al poeta, com la pilota que acabarà al fons de la xarxa arriba al davanter rematador, com un tren de la Renfe arriba a l’estació, talment arriba la caguera, tan inesperadament i sobtada que ni l’Aramis Fuster pot entrellucar-ho amb les seves cartes ni el Tomàs Molina amb el Meteosat.
Evidentment hi ha un seguit de símptomes que poden mig servir per endevinar si el delicat moment s’acosta, però encara avui dia no s’ha pogut trobar cap mètode que sigui capaç d’avisar amb una antelació suficient i una fiabilitat acceptable quan arriba el moment en que el recte és incapaç de retenir el tou merdós i l’esfinter s’ha d’esbatanar per deixar anar una suculenta tifa. Dins la simptomatologia premonitòria hi podem comptar, per exemple el fet d’haver menjat mongetes (aixó provocarà més aviat o més tard una erupció volcànica pel forat del cul), el fet de portar dues o més setmanes sense defecar (és a dir que com més temps portem sense obrir el trau, menys falta –segurament– perquè el desenllaç fecal s’esdevingui, a no ser que hi hagi tantes complicacions intestinals que hom hagi de cagar per cesàrea, temàtica que ja tractarem un altre jorn), hem de tenir en compte que la pràctica d’un enema i la ingesta de laxants poden fer venir un xic de caguera, o escoltar una canço de la Marina Rosell acostuma a fer cagar instantàniament. Tot i això, el moment exacte en que la corripia arribarà a l’anus no es pot arribar a determinar amb exactitud matemàtica, i és impossible coneixer aquest moment amb antelació amb una fiabilitat superior al 70%.
Per això mateix, i a causa del greguerisme diurètic que l’espècie humana portem gravada en algun gen encara per determinar, tal i com desvetllà el mític estudi sobre Conductisme fecal i dret d'elecció, realitzat als laboratoris de la minúscula car nogensmenys sistemàtica Universitat de La Portella per l'equip de científics del mai prou ben poderat Dr. Pauló, si hom no pot abocar el cul a la seva tassa de capçalera –o, si més no, a una comuna coneguda– més de la meitat de la població prefereix cagar-se al damunt abans de gitar en un indret inconegut.
Hi ha, tanmateix, un important percentatge de població que es caga al damunt purament per plaer. Hi ha un seguit d’individuus que disfruten de sentir com l’escalfor de la merda sucosa s’escampa per dins dels calçotets, de trobar com el cagarro s’esberla contra les natges empés per la pressió de la roba interior, de notar com el melós tacte de la femta agambola l’entrecuix i el líquid fecal regalima lentament pel camal produïnt calfreds de plaer. Des de l’Institut d’Estudis Escatològics hem de dir que respectem la pràctica d’aquest delicios costum –que hem de remarcar que mai de la vida hem provat d’efectuar, ni tan sols en la més estricta intimitat– tot i que no en compartim la filosofia.
La merda ha de fluïr lliure, i l’acte de fer caca resulta molt més lluït i vistós si hom es treu la roba i rebrega la carcanada de manera que el cul es trobi sense impediments per expel.lir l’excrement a plaer. La forma natural del cagarro és molt més bonica si ha eixit disparat del trau culà sense traves de cap mena. Ara bé, totohom pot fer el què vulgui amb els seus cagallons; per tant, si hom prefereix gabanyar la femta en plaers onanístics abans que destinar-la onerosament a la nostra causa que cerca indestorbablement el progrés de la humanitat, allà ell.

L'Institut d'Estudis Escatològics es veu en l'obligació moral de desaconsellar de pla la utilització de wàters estranys. Com la taula d'un escriptor, com el cavallet d'un pintor o el cisell d'un escultor, cal un reposat procés de familiarització amb els estris que ens han de permetre desenvolupar plenament el nostre art. Per molta confiança que tinguem amb el propietari d'un wàter aliè, difícilment serem capaços de trobar-hi la calma i l'assossec necessari, a menys que la situació sigui completament terminal i el cagarro ja estigui traient el caparró per la punta del recte. En aquests cas tot seria permès per tal de no cagar-nos a sobre, una opció que respectem profundament però que, com a norma general, no compartim.

Els profunds estudis escatosociològics portats a terme a la nostra minúscula i nogensmenys instruïda universitat apunten indefectiblement en aquesta direcció: les persones ens sentim biològicament empeses a descarregar-nos sempre al mateix lloc i en condicions semblants, com va quedar demostrat al famosíssim experiment Conductisme fecal i dret d'elecció, realitzat als laboratoris de la Universitat de La Portella per l'equip de científics del mític Dr. Pauló durant la darrera setmana de setembre de 1929.

Aquest innovador experiment ideat pel Dr. Pauló, com ja sabran els lectors més culturitzats, constava de dues fases ben diferenciades. A la primera fase, es col·locava un individu que estava ben bé a punt de cagar-se al davant d'una filera de setanta-quatre wàters exactament iguals, tots ells amb les portes obertes i a la mateixa distància. L'individu, sense temps per reflexionar, emprant només les funcions psicomotrius més elementals per poder córrer i no cagar-se a sobre, aconseguia entrar en una comuna escollida de forma subconscient. Un cop s'havia descarregat de valent i s'havia netejat el trau, es repetia la operació amb l'ajuda de potentíssims laxants cent vuitanta-tres vegades consecutives, sempre amb la mateixa persona a punt de cagar-se a sobre. Els resultats obtinguts pel Dr. Pauló en aquesta primera part de la investigació, a banda de l'esfereïdora irritació rectal que patia el protagonista del l'experiment, és que l'individu fa servir sempre el mateix wàter de forma instintiva si les condicions ambientals són idèntiques. Això explica que, davant de conjunts de comunes en espais públics com ara oficines, biblioteques, estacions de servei, bars, estadis de futbol, gimnassos, guarderies, etc., la mateixa persona sempre tendeixi a fer servir el mateix wàter sempre i quan no estigui ocupat. I en alguns casos extrems, s'aguanta estoïcament la merda a l'interior fins que pot fer servir la comuna que li agrada més.

A la segona fase de l'experiment, s'agafava un altre cop el mateix individu completament embotit de laxants i prement l'esfínter amb totes les seves forces per no cagar-se a sobre i se'l col·locava novament davant de la mateixa renglera de wàters. En aquesta ocasió, però, es deixaven tots els wàters oberts menys un, justament el que havia fet servir durant cent vuitanta-tres vegades consecutives per fer caca durant la primera fase de l'experiment, que estava tancat amb clau. Els resultats obtinguts pel Dr. Pauló foren novament esgarrifosos: el protagonista de l'experiment es va cagar a sobre nou-centes quaranta-sis vegades consecutives, aferrat al pom de la porta del seu wàter i lluitant desesperadament per intentar esbotzar la porta a cops de cap.

Amb aquest experiment, que va batejar com a Conductisme fecal i dret d'elecció, el Dr. Pauló va passar a la història de l'escatologia i va obrir nombroses línies d'investigació que encara avui dia no han estat esgotades. Una de les més importants fa referència a l'ús dels wàters forasters, que anirem desglossant en aquesta sèrie d'articles.

In Memoriam

Joan Miquel Defès i Curull, mort a les darreries de setembre de 1929 durant un experiment a la Universitat Minúscula de La Portella. La seva noble i crucial contribució a la ciència escatològica no caurà mai en l'oblit.

Com en la producció de qualsevol altre creació, la matéria primera és fonamental. És a dir que per treure merda de bona qualitat, que permeti fer filigranes amb el cul, cal abans mantenir una alimentació adeqüada. Tot alló que mengem influeix en el que caguem, tinguem-ho present. La següent taula classifica el tipus de'avacuació segons la ingesta de menges més usuals.

Taula sinòptica del tipus d'avacuacions segons l'alimentació (part I)

Efectivament, el paper sempre ha estat mal utilitzat a la cambra de bany. Si us hi fixeu, el vàter és dels llocs de les cases on s'hi posa rajoles, ja que empaperar les parets de la comuna propicia que algun eixelebrat l'arranqui de les parets per fregar-s'hi el cul. Com ja hem explicat, el paper s'ha d'utilitzar per millorar la tècnica, per ajudar a l'execució perfecta d'una cagada de campionat. Mai, però, per a la higiène!
A banda dels usos explicats, el paper pot ajudar-nos a eixugar el suor o les llágrimes provocades per l'eixida d'una deposició de forma i consistència superiors a les que el muscle de darrera l'engonal pot resistir. Això, però, malauradament pels quins sabem apreciar l'art del cagar no és habitual. Més aviat passa el contrari.
Evidentment, quan parlem de paper ens referim a paper de debó, i no pas a aquest succedani infame que hom pot trobar a les botigues avui dia. El darrer paper amb cara i ulls que hom podia trobar al mercat era el de la marca Elefante, a mig camí entre el cartró i el paper d'embalar. El què avui ens venen com a paper és un compost químic altament tóxic i que no evita enllardar-se els dits al passar la ma per l'anus, pel que la seva funció és completament inútil. I com que és completament sol.luble, si hom no caga quelcom completament sól.lid, el contacte del líquid intestinal a les parets de l'anus propicia que el paper s'hi quedi enganxat durant setmanes.
El que sí és encara perfectament utilitzable és el tub de cartró al voltant del qual hom embolica el rotlle de paper. Aquest tub, correctament utilitzat, pot ajudar-nos molt a millorar la nostra tècnica defecatória.
Tothom sap, per exemple, la dificultat de fabricar un únic cagarro gros i ferm durant l'acte de femtar. El cagador inexpert, o bé aquell que ha menjat algun producte en mal estat (especialment, marisc, productes láctis o llegum), o tambè, de ben segur, qui ha anat a dinar a un Macdonalds, BurguerKing, KentuckyFriedChicken, menjadors universitàris o El Racó de Can Fabes, expel.leix merda indiscriminadament, acompanyada de flatulències poc sonores, amb la caca en estat semi sólid o gelatinós, normalment en petites porcions de poc pes i ridícula consistència, i en totes direccions, esquitxant a tort i a dret. Aquesta manera de cagar, és, diguem-ho clar, una merda. El veritable caganer ha de saber fabricar la seva creació amb la forma i textura que ell desitgi, tansols amb el cul. Ha de ser capaç de donar forma l'excrement amb l'anus com si ho fes amb les mans d'un escultor. Això no és fàcil, però es pot aconseguir amb pocs anys de pràctica. Per exemple, hom pot entrenar-se per fabricar veritables cagarros monumentals bo i introduïnt-se el tub de cartró pel forat de l'anus i fent-lo servir de motlle. Les tifes assoleixen aleshores una forma i gruix que comença a tenir categoria. Mica a mica i a base de pràctica, hom anirà afinant i podrà moldejar el cagarro amb subtils pressions de l'esfínter tan bon punt eix del budell i no necessitarà el motlle de cartró ficat al cul. Si en canvi, practiqueu i no us n'acabeu de sortir, us recomanem substituïr el tub del paper de vàter pel tub del paper de cuina, de llargada superior, que us permetrà afinar millor la forma de la toba. Si tot i així encara no us funciona, cerqueu un dels vells tambors de "Dixan", i...

Ja hem blasmat convenientment el paper com a sistema per fregar-se el trau un cop ens hem descarregat a gust. Tanmateix, el lector que pensi que el paper com a material no té cap mena d'utilitat en el món de l'escatologia està completament equivocat.

Des dels inicis de la utilització dels wàters en la seva configuració moderna hi ha hagut bàsicament dues greus deficiències de disseny que no han pogut ser resoltes de cap alta manera que utilitzant amb la destresa i precisió adequades un tros de paper. Una és com evitar les tradicionals llapissades de merda que queden adherides a la part del darrera de la concavitat wateriana quan anem una mica fluixos. L'eventual assecament d'aquests reguerons llardosos, que queden untats com la crema de cacau en una llesca de pa, suposen un repte gairebé infranquejable pels productes de neteja convencionals. L'altra són els esquitxos provocats pels cagarros que cauen virulentament a l'aigua i ens mullen el cul i les natges de mala manera. Totes aquestes deficiències de disseny tenen solució si s'utilitza un fragment de paper amb uns mínims de sentit comú.

Si posem un tros de paper higiènic -doblegat un mínim de dues vegades i un màxim de quatre- a la part posterior de l'inodor, en una posició longitudinal i equidistant en relació als dos laterals de la tassa, aconseguirem que la tifa, per molt tendra que sigui, se'n vagi cap avall arrossegant el paper i fent-lo lliscar cap a l'aigua com si es tractés d'una pista de patinatge artístic. De la mateixa manera, si col·loquem un tros de paper d'aproximadament quaranta centímetres en forma longitudinal tot al llarg de la tassa, fent-lo passar per sobre l'aigua, aconseguirem esmorteir la velocitat de caiguda del cagarro (9,8 m/s), amb la qual cosa la seva entrada a l'aigua serà tant delicada com la d'un saltador professional de trampolí, i evitarem de mullar-nos les natges. En aquest darrer cas és important que el tros de paper passi per sobre de l'aigua però que no hi entri en contacte, d'altra manera el paper es mullaria i perdria totes les propietats de contenció.

No serà persona cuerda 
ni manco estimada en res, 
ni tampoc bon portugués, 
qui dirá mal de la merda; 
que encara que sia verda,
blanca, negra, parda o groga, 
no és just que ningú se moga 
per a dir sia dolenta, 
perqué, encara que és pudenta, 
és antiquíssima droga.

Los droguers de Sarrià 
la contemplen nit i dia, 
i els causa gran alegria 
quan se'ls converteix en gra.
Los uns diuen: «Merda és pa!» 
Altres diuen: «Merda és vi!»; 
i, si en beuen de matí, 
mai de la merda se olviden, 
més que més quan vos conviden 
a vós, a aquell i no a mi.

«Merda per a vós!», dirá 
algú que no hi sabrá res, 
pensant que és poc interés 
la merda que us donará.
Si sabera lo que fa,
semblant merda no us daria, 
ans bé se l'aturaria 
per poder millor passar; 
merda que no pot llevar 
sinó gran melancolia.

Quin home és tan imprudent 
que, tenint ple son baül 
de merda, no diga al cul 
que el traga de aqueix turment?
Clar està! I, encontinent, 
si és casat, ve ab lo xiuiell 
sa muiler, i devant d'ell
xiula, sona i fa pregàries, 
per a que les voluntàries 
isquen per aquell portell.

Mirau si és cosa que importa 
tràurer la merda de dins, 
puix cagar als dematins 
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tesor; 
que val més que plata i or 
en qualitat i substància, 
i, si li falta fragància, 
ja li sobra la pudor!

Ja sabeu que qui no caga 
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir, 
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga 
escriurer coses de merda, 
i que una persona cuerda 
de merda no ha de parlar; 
jo responc que lo cagar
és digne que mai se perda.

Tot açò molt clarament 
ho declara aquella història 
que en lo món fonc tan notòria 
en les bandes de ponent:
Espantar-se ha la gent 
de véurer lo que diré; 
que per ser del cul no sé 
si serà gràcia o desgràcia
mes jo penso serà gràcia
per aquell que caga bé.

A consell se congregaren
los membres del cos un dia,
i feren descortesia
al cul, perqué no el cridaren; 
però, que bé que ho pagaren!,
puix, cerrant-se de campinya,
lo cul les rugues apinya
i la merda, detinguda,
prestament fonc corrompuda,
i lo cap se umplí de tinya.

Lo cervell, de aquells perfums 
que pujaven ja pudrits, 
tenia mig adormits 
los moviments i costums; 
al pit s'engendraven grums
que no els podia arrencar; 
lo ventrell per esclatar 
estava, de plenitud. 
Tothom deia: «Açó, que put! 
Ací no s'hi pot estar!»

Lo cor deia a la freixura:
«Qué és açó? Quin vent aportes, 
que tinc les membranes mortes 
de rébrer tal podridura?
De on ix tal desventura,
que a tants membres embarassa? 
Dóna'm algun modo o traça
per eixir de tal misèria; 
sapiam quina matèria 
és aqueixa que s'embassa!»

Lo nas, sentint la pudor 
de aquesta substáncia i suc, 
a tots avisa que el buc 
té tancat lo inferior.
A tothom dóna tristor 
véurer aquest pas tancat,
per on, sabent que enujat 
estava lo portaler, 
fan que vaja un missatger 
de part de tot lo veïnat:

Est fonc lo nas, i per ço 
pren la posta com lo vent,
i, arribat, encontinent 
al cul demana perdó, 
dient-li «Teniu raó
d'estar enujat ab ells»,
 i que es servís que els budells
 tanta de merda buidassen. 
Respongué lo cul: «Que ho facen, 
per ser jo lo cap de aquells!

Però vull de ací al devant, 
per ser jo rugat i vell, 
prenguen de mi lo consell 
del que se anirà tractant;
i no em vagen dejectant 
per aquén per uos racons, 
perqué tinc dos companyons 
que em professen amistat
i m'estan sempre al costat 
en totes ocasions.

¿Quin membre més principal 
té lo nostre cos que jo? 
¿No só jo lo més rodó, 
lo més pulit i lleal?
¿Entra per lo meu portal 
per ventura algun bocí 
que cause ningun matí 
plenitud de humor i vent, 
com fan ells, que encontinent
tot m'ho fan buidar a mi?

A no ser jo tan humil 
de cubrir ses desventures,
no farien travessures 
ni tampoc del Joan gentil; 
criminal fan del civil,
i me van sempre forçant
que et vaja escopetejant
per a dar-te enfados, nas.
I, així, no en tens de fer cas
si te enuig de quant en quant.

¡Per ma fe, que mereixien 
que els deixás podrir a tots, 
fent-los tornar com uns bots, 
puix així em desconeixien; 
per on avisats ne sien!
Tu, nas, digues-los-ho a ells, 
per a que en tots los consells 
sia lo meu vot primer, 
puix que em tenen menester
tant los jóvens com los vells.

Torna-te'n tu, nas, allá! 
Digues-los lo que t'he dit; 
que et promet, alçant lo dit, 
té seré com a germà».
Respongué lo nas: «Demà
farem tots grans alimàries, 
invencions i coses váries, 
per haver de tu alcançat 
que hages obert lo forat 
de les nostres necessàries!»

De manera que lo cul
és un membre principal;
i és un assiento papal,
i més antic que Saül. 
Es lo portal del baül
de nostres necessitats; 
és clau deus tesors guardats, 
per a que ningun se'n perda;
finalment, és lloc de merda 
on estam insiculats.

Francesc Vicenç Garcia, Rector de Vallfogona.

Davant de la nefasta moda d'omplir la nostra cambra de bany amb desenes d'artilugis decoratius o relacionats amb l'oci i la distracció, hem de manifestar de la forma més rotunda possible que al wàter s'hi va a treure merda pel cul i no a passar l'estona. Collons. El lavabo ha de ser un espai confortable, ben cert, però a la vegada el més espartà possible i mancat de distraccions allunyades de les sàvies directrius de la biologia. No som partidaris de col·locar-hi ni figuretes absurdes de guix, ni quadres fets amb punt de creu, ni plantes -i encara molt menys vives-, ni sistemes d'il·luminació futuristes impropis d'un temple de la descàrrega fecal, el recolliment i la creativitat. L'única llicència que recomanem permetre'ns, com ja hem explicat al capítol sobre la literatura de comuna, és un tros de paper -en cap cas per fregar-se el trau- i un bolígraf, que sota cap concepte haurem d'introduir-nos per l'anus i, en un cas eventual que ho féssim, després rosegar-ne el caputxó mentre escrivim.

D'entre tots els artilugis que és moda col·locar al lavabo, blasmem amb un especial èmfasi els revisters del dimoni, curulls de temptacions editorials que només fan que distreure el nostre objectiu últim, que no és altre que femtar. Només hi ha dues revistes actualment al mercat que han aprovat els rigorosos exàmens de certificació tècnica portats a terme per l'Institut d'Estudis Escatològics, i que per tant són completament vàlides per emportar-se al wàter. Una d'elles és Jara y sedal, una bonica revista sobre caça i pesca que ens remet als ritmes ancestrals de la naturalesa i ens impulsa a obrir l'esfínter amb la diligència amb que ho fem al bosc, lliures com els animalons. L'altra és Budo Internacional, una famosa revista de kung fu on apareixen molts senyors fent cara d'esforç, i per simple mimetisme, ens conviden a tensar la musculatura abdominal i extreure amb èxit les tifes per grosses que siguin.