Institut d'Estudis Escatològics

Les darreres investigacions del departament de Dietètica, Nutrició i Salut de la Universitat Minúscula de la Portella, presentades davant els delegats del cinqué congrés d'alimentació sana i reptes per al futur de la nutrició humana celebrat al West High College de Michigan han causat a parts iguals sorpresa, indignació, rebuig, expectació, espasmes, esgarips, ovacions, taquicàrdies i desmais. El respresentant de la nostra minúscula però altrament docta universitat fou reduït a traïció per un destacament d'agents de seguretat sense escrúpols just desprès de la seva intervenció que el lliuraren a la policia i ara resta pendent de judici en unes dependències penitenciàries d'aquella localitat. Malgrat aquest petit contratemps, un nodrit grup especialistes s'han dirigit a la nostra institució, veritablement interessats pels nostres descobriments revolucionaris en el camp de l'alimentació.

En resum, la teoria que ha desenvolupat el nostre departament de Dietètica, Nutrició i Salut, vol rebatre el fet que hom acostuma a considerar la materia fecal com a allò que el cos rebutja i mai ningú s'ha preocupat de fer un estudi seriós del valor nutritiu de la caca. Partint d'aquesta innovadora premissa, el seguit de descobriments que han tingut lloc en els laboratoris de recerca i desenvolupament de La Portella (campus sud), han deixat esmaperduts els propis investigadors amb resultats gratament inesperats. Per començar l'anàlisi de la femta ha revelat un altissim contingut en fibra (més del 60%), en minerals (Zenc 48 mg., Fósfor 279 mg., Ferro 24 mg., Magnesi 109 mg. Calci 130 mg.), Proteína (20%) i Triglicèrids (16,2%). Per altra banda la tifa comestible aporteria a l'organisme un baix nivell calòric, car no contè pràcticament glucosa, ni tampoc colesterol, i el seu contingut és tammateix fluix en vitamines, excepte en vitamina D. Per tant, la ingestió regular de cagallons, satisfà les necessitats mínimes de fibra, proteïna, minerals i hidrats de carboni d'un adult de complexió normal, i necessita tansols acompanyar-se d'aliments que aportin vitamina. Això aconseguiria, en principi, un control del pes, un aport just de proteïna i a més, regular el trànsit intestinal, evitar l'hipoglucemia i pràcticament fer desaparèixer la diabetis. A aquest esperançador resultat, cal afegir-hi els descobriments fets en les pràctiques dutes a terme en els menjadors universitaris (no pas de la Universitat de la Portella, en aquest cas les pràctiques es van dur a terme els menjadors de la Universitat Autònoma gràcies a un infiltrat que treballa a la cuina del menjador d'aquest campus). Els resultats encara van ser més sorprenents, i l'equip del Dr. Eczema va descobrir que el fet d'ingerir materia fecal, i que per tant ja ha estat digerida una vegada, permet que el sistema digestiu no realitzi un sobreesforç i obtingui els nutrients necessaris de manera menys agressiva i amb resultats espectaculars a l'organisme. Alguns dels individuus estudiats, per exemple, han crescut un parell de pams, els ha desaparegut completament l'acnè, i tenen ereccions més vigoroses i freqüents; tambè a diverses noies els han crescut els pits varies talles desprès de menjar merda amb regularitat.

Ara esperem que l'equip del Dr. Eczema retorni dels Estats Units desprès de fer front a les malintencionades acusacions de perversió, escàndol públic i altres que no venen al cas, per reprendre el fil d'aquestes interesantissimes investigacions.

Mentrestant us recomanem un plat que integra la dieta copròfaga, que ja serveixen entre d'altres, al famós restaurant "El Bulli" d'en Ferràn Adrià:

Amanida de fruites fresques de temporada amb cagallons de be i carpaccio de caca tendra de guarà amb crema de ceps i farigola fresca.

Un cop ens trobem asseguts a la trona i amb els pantalons als turmells no és moment de preocupar-se per altra cosa que no sigui cagar. El primer esbufec que deixem anar és el punt de no retorn d'un procés biològic que culmina amb l'excreció de la femta llargament cebada, i entre l'inici i el final d'aquest camí no podem fer altra cosa que no sigui fer força cap avall, i per tant encara menys podem aixecar-nos tranquil·lament del wàter i posar-nos a caminar. Cap bèstia viva sobre la capa de la terra és capaç de fer caca i caminar a la vegada. Per aquest motiu, és completament imprescindible que abans de seure a la tassa estiguem absolutament convençuts que res podrà destorbar la nostra magna empresa.

El principal element que fonamenta l'èxit d'una bona deposició és sens dubte que la porta del lavabo estigui correctament tancada, si és possible amb una gruixuda balda de ferro colat, i impedeixi l'entrada de qualsevol ésser viu al recinte. Anar de ventre requereix com a mínim el mateix grau de recolliment que la labor filosòfica o literària, i no es pot fer amb persones passant amunt i avall. Tots els òrgans del cos, els músculs, els ossos, els nervis i els tendons, tots del primer a l'últim, fins i tot les pestanyes, es fan servir al màxim de la seva intensitat per tal d'empentar el cagarro avall. Qualsevol distracció pot ser, en aquest sentit, dramàtica.

No seran mai prou les vegades que insistim en l'acte temerari que suposa fregar-se el cul amb un tros de paper. Més que netejar, el paper escampa la merda per tot al llarg del trau, incrustant-la en els racons més ocults de la nostra anatomia i creant dipòsits minúsculs de detritus ressecs que seran, amb el pas dels anys, fonts inesgotables d'infeccions tumefactes. Els equivocats defensors del paper, a més, pobres desgraciats, estan greument dividits entre ells en diverses escoles que es diferencien pel nombre de plecs que fan al paper abans de passar-se'l per l'anus.

Afortunadament, la història de la filosofia, tant erràtica i abstracta en general, fa cinc segles que va assolir el cim intel·lectual en aquest camp, i ens va llegar la manera més senyorial, més excel·lent i més expedient que mai fou vista de netejar-se el recte. Aquest moment de serenitat commovedora el devem a la sana ociositat campestre del llegendari Gargantua, que va assolir cotes d'experimentació mai vistes fins llavors per tal de trobar el perfecte torcaculs.

Era encara d'edat tendra quan va provar de netejar-se amb sàlvia, amb fonoll, amb roses, amb fulles de carbasseres, amb cols, amb bledes, amb lletugues, fulles d'espinacs i amb ortigues. Després va netejar-se amb els llençols, amb el cobrellit, amb les cortines, amb un coixí, amb un cobretaula, amb un tovalló, amb un tapaboques de vellut d'una donzella, que va trobar bo, perquè "la mol·lície de la seda em causava al fonament una voluptat ben gran". Fins i tot va netejar-se amb fenc, amb palla, amb estopa, amb borra, amb llana i amb paper. Justament l'error del paper. I ja ho va sentenciar l'il·lustríssim Gargantua:

Els seus collons sempre emporca

Qui el cul brut amb paper torca

Va ser després de tot això quan digué: "per concloure, jo dic i mantinc que no hi ha torcacul com un aneguet ben llanós, sempre i quan hom li aguanti el cap entre les cames. I creieu-me pel meu honor. Car sentiu al trau del cul una voluptat mirífica, tant per la suavitat d'aquell borrissol com per la calor temperada de l'aneguet, la qual es comunica fàcilment al budell culà i als altres intestins, fins arribar a la regió del cor i del cervell. I no penseu que la beatitud dels herois i semidéus, que estan als Camps Elisis, estigui en llur asfòdel, o l'ambrosia, o el nèctar, com diuen aquestes velles de per aquí. Consisteix (segons la meva opinió) en el fet que es netegen el cul amb un aneguet".

Com tothom prou sap, aproximadament un 70% del cos humà és aigua. Excepte el cos de la majoria d'alemanys que és un 35% aigua i un 35 % cervesa. Per això mateix el trànsit de líquids per l'interior de l'organisme és d'una trascendental importància, i cal que la comunitat científic hi centri la seva atenció amb urgència. La Secció de Recerca, Investigació i Dinàmica de Fluids de la nostra minúscula però nogensmenys virtuosa Universitat ha esmerçat milers d'hores d'investigació per esberinar els secrets de la introduccio, la circulació, els efectes i l'expulsió dels líquids del cos humà.

L'informe sencer encara és en fase de confecció (sembla que la fotocopiadora de la Secció de Recerca s'ha espatllat perquè s'ha mullat no sabem quin circuït), però podem avançar un petit resum de les conclusions, tan necessàries per a la humanitat com el descobriment del foc, la roda, l'arròs amb llet o els vibradors que poden estimular dos forats alhora.

Algunes de les espatarrants conclusions a les que han arribat els nostres investigadors, i que fem públiques per tal que no quedin com a paper mullat:

-De tots els líquid que s'introdueixin a l'organisme, tansols s'aprofitaràn els que entrin per la boca i segons com pel nas.

-L'aigua és incolora i el pixum sempre és de color groc. Per tant, per que el cos no hagi d'esmerçar energia a tenyir el líquid, és millor ja ingerir sucs que tinguin aquest color (vi blanc, whisky, cervesa, conyac, suc de poma, oli de motor)

-El pixum, ni tansols combinat amb la cacona, no elimina tot el que el cos vol treure fora. Per tal és bo omplir cada dia un parell de galledes de suor, mocs, baba, esperma i altres sucs corporals.

-Per tal que la vostra orina sigui d'un groc intens i brillant i odorosa, és recomanable menjar vint i vuit o més quilos d'espàrrecs cada dia.

-L'àcid úric desprès d'haver menjat gambes és tan corrosiu que podria utilitzar-se per fer saltar caixes fortes.

-Si hom és molt de la ceba, pot dibuixar la senyera i les quatre barres en el fil groc del pixum amb una senzilla pedra al ronyó.

(continuarà)

Com ja vam abordar mentre parlàvem dels mètodes coneguts de conservació de les femtes, hi ha alguns esputs tocats per la mà de Déu que demanen a crits ser exposats en un museu. I no hem escrit aquesta frase arbitràriament; certament hi ha alguns cagarros que, pel seu tamany esfereïdor, sembla que s'hagin d'aixecar, sortir caminant del wàter i posar-se a parlar com si res. No hi ha dubte que algunes toves seleccionades amb criteris estètics podrien ser objecte d'exposicions artístiques multitudinàries als museus de més renom de tot el món, però tanmateix fins a l'actualitat només hem pogut veure intents completament fallits i ridículs en aquesta direcció.

Un dels casos més flagrants d'error conceptual és l'obra "Merda d'artista" (1961), de Piero Manzoni, que s'exposa des de fa anys al MOMA de Nova York. És una broma digna d'un adolescent nauseabund. Només un degenerat antinatural podia gosar condemnar una femta a viure enclaustrada en un vulgar pot de conserves la resta de la seva vida. Una de les propietats fonamentals de la caca, com bé sap fins i tot -o especialment- un nen de bolquers, que la deixa anar pel trau quan li ve de gust, és la seva bravada, aquell baf inenarrable que brolla dels sucs fecals i que penetra sigil·losament a les nostres narius per endinsar-se als racons més profunds dels nostres pulmons. La sentor que emana una bona cagarada és sens dubte part essencial de la seva personalitat estètica.

Tu sempre alerta al servei del poble,
i et fa servir l'analfabet, l'intel·lectual,
el soldat ras, el general,
el gran burgès i el menestral,
per què en això d'evaquar lluita de classes no n'hi ha.

El teu destí fatal,
màrtir de la societat,
que quan t'ha utilitzat
estira de la cadena
i tu t'en vas al darrera,

de cap a la claveguera.

Però en acte de "rebeldia"
embusses la "cañería"
i ho deixes tot fet un nyap.
Paper enrotllat de cel·lulosa i satinat,
t'han destrossat i despreciat,
vilipendiat i deshonrat.

Paper abnegat,
paper estimat de l'excusat,
la humanitat t'ha maltractat
i ara et volem reivindicar:
t'han estripat, empastifat
i rebregat i rebutjat.

Pobre paper,
com t'han deixat.

Ens has lliurat del neguit
d'haver-nos d'embrutar el dit,
per això et cantem amb afany,
que et considerem el nostre company
i sempre et trobarem al cuarto de bany

Endavant !, endavant !, endavant !, endavant !
Que el nostre clam arribi fins el cel,
que de tots els amics
tu ets el més fidel,
modest paper de wàter immortal.

Paper, paper...

Glòria al paper ... al paper.

* Col·laboració especial: Ludwing van Beethoven
Lletra i música: La Trinca De l'àlbum Trempera matinera, 1977

Per molt que l'engròs de la comunitat científica internacional s'agafi a broma els avenços en la investigació escatològica rigorosa, aquesta continua evolucionant amb pas ferm cap a nivells de desenvolupament teòric sorprenents. Prova d'aquesta agosarada asseveració són les investigacions relatives a La Caca i la Teoria del Caos, portades a terme per savis eminents de l'Institut d'Estudis Escatològics (IEE). Uns treballs que, incomprensiblement, han estat rebutjats per la prestigiosa revista Science de cara a la seva publicació. Pel que fa a nosaltres, a partir d'aquest moment els responsables de la revista es poden fotre tots els exemplars cargolats pel cul.

Segons els estudis de l'IEE, podem considerar la formació d'una femta com un dels principals models de sistema dinàmic no linial que, sota certes condicions, presenta el fenomen conegut com a caos, que es caracteritza per la sensibilitat del resultat final a les condicions inicials del procés. Això implica que un petit canvi en les condicions inicials del sistema digestiu dóna lloc a una evolució posterior de la merda totalment diferent. Els sistemes caòtics responen a un comportament d'aparença aleatòria, malgrat que en realitat són totalment deterministes. Això vol dir que podem ingerir mil vegades els mateixos aliments, en les mateixes quantitats, al mateix ritme i sota condicions atmosfèriques idèntiques, però ens asseurem a cagar i la nostra deposició serà sempre diferent. La caocitat com a fenomen prové del fet que si es canvien lleugerament les condicions inicials el resultat no canviarà lleugerament, com passaria en un sistema linial, sinó que pot ser radicalment diferent. Un simple rosegó de pa, depenent de les condicions inicials del nostre sistema digestiu, pot acabar convertit tant en un petit cagalló, de duresa raonable i textura compacta, com en una expulsió virulenta i agònica de diarrea que enllardi de dalt a baix les parets de l'inodor i fins i tot sobresurti del wàter i caigui per terra. Inclòs podria arribar a causar la mort de la persona que l'ha ingerit entre insofribles convulsions rectals i traient suc de merda per tots els orificis del cos.

Tècnicament, es podria calcular amb el grau de precisió que es volgués l'estat del sistema digestiu en qualsevol instant del temps posterior a l'inici de la formació del cagarro, només caldrien les eines adequades per fer-ho. En aquest sentit, no comprenem la negativa del Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC) a acceptar el projecte científic presentat per l'Institut d'Estudis Escatològics, que pretenia elaborar un sistema de predicció sobre la formació de tifes a l'estil dels sistemes de predicció climàtica que actualment s'estan portant a terme. Pel que fa a nosaltres, els responsables del BSC es poden fotre els seus preuats 10.240 processadors pel cul l'un darrera l'altre, ja ens espavilarem.

Si bè, com hem exposat amb anterioritat hom ha d'estar en contra de fregar-se el cul sistemàticament, la tradició secular ens empeny a fer-ho si més no com a acte social. En qualsevol cas, si hom es veu obligat a fer-se net l'orifici desprès d'anar de ventre, el més recomanable es fregar-se amb la ma. Sempre és més recomanable la pròpia ma, car hom pot regular la pressió del tacte, el recorregut i la intensitat de l'acció. Fregar-se amb la mà d'altri sempre entranya algun que altre risc que hom ha d'assumir des del moment en que decideix contradir l'ordre natural de les coses i fregar la caca adherida a l'entrecuix.

Veurem com fregar la pell de l'anus fins a la irritació és un fet cultural, biològicament innecessari i fins i tot doloròs.

La sàvia cultura musulmana encara avui dia refusa utilitzar elements que no siguin la pròpia ma per fer net el cul. La ma dreta s'utilza per alimentar-se i la ma esquerra per netejar els pròpis excrements. Aquesta norma tansols resulta problemàtica en les persones dislèxiques. Recordem que la llei corànica fa tallar la ma als lladres, i és justament la ma dreta la primera que hom talla, ja que es considera un acte d'extrema crueltat el fet d'impedir que el reu es pugui fregar el cul a plaer mai més a la vida.

En algunes cultures orientals, en comptes de la ma hom utilitza amb gran habilitat els llargs palets per ajudar a extreure les parts dures que es resisteixen a abandonar el seu natural cubicle. Estudis evolutius explicarien la forma dels ulls de les races orientals amb la dificultat d'evacuació, que obliga a fer força per expelir la femta: hom semitanca els ulls mentre apreta quan te restrenyiment, i així els han quedat els orificis oculars.

En zones del continent africà, la merda acostuma a deixar-se assecar al voltant de l'orifici que l'ha expulsada, i en aquesta mateixa ubicació s'utilitza com a reclam per atreure grosses mosques i insectes femolencs, que aleshores hom pot fàcilment caçar i posteriorment cruspir-se.

Qualsevol mètode natural per netejar la tifarada és millor que el paper. A Cuba hom s'eixuga amb llarges fulles de tabac que desprès es converteixen en cigars habans. A les planúries de Mongòlia la femta encara calenta es frega amb grosses pedres que desprès s'enganxen les unes amb les altres, fins a construïr els habitacles típics d'aquelles latituds, amb sostres de pells de bésties i parets encimentades amb caca de diversos animals. Els esquimals ho fan amb un floc de neu, un glaçó gegant o amb un pingüí (sempre viu) que han de fregar en la direcció correcta, mai a contrapèl, car pot causar lesions irreversibles en el teixit posterior.

En qualsevol cas, si hom utilitza el paper, cal coneixer la composició d'aquest abans de passar-lo distretament per una zona tan delicada. La celulosa que conté el paper que venen en qualsevol supermercat, irrita l'esfínter com si ens hi fiquessim un cactus de dos metres de diàmetre i afavoreix la creació de morenes i fístules.

En ocasions escollides, l'evacuació d'una tova de proporcions sobrenaturals o formes capricioses genera en nosaltres un gest de profunda i sincera estupefacció. Ens referim a veritables exemplars de col·leccionista, autèntiques peces d'orfebreria rectal. Des de cagarros de 45 centímetres durs com el formigó, que resten impertorbablement entravessats al wàter per molta aigua que els llencem al damunt, a femtes amb gradacions cromàtiques innovadores i combinacions de textures carregades d'originalitat. Totes aquestes característiques fan única i irrepetible l'obra del nostre infatigable esforç, però també, no hem de passar-ho per alt, poden arribar a ser Obres Mestres. I l'únic lloc digne per a una Obra Mestra és un museu. És en aquest moment quan no podem fer més que maleir la descura amb que, històricament, la ciència general ha considerat l'escatologia. L'home porta deu mil anys momificant faraons, embalsamant persones i naturalitzant negres de Banyoles, però què en sabem realment d'ells? És que no cagaven?

A pesar dels molts i lloables intents, actualment no hi ha un mètode satisfactori per conservar un cagarro tal i com ha sortit pel trau d'un cul, ja sigui amb motivacions purament estètiques o com a objecte d'estudi aplicat a infinitat de disciplines. Ben cert que la caca és un element biològic amb evidents problemes de conservació i no som partidaris d'exposar-la així en fresc, però si hem arribat a la Lluna ve que podríem haver estat capaços de conservar ni que fos un minúscul cagallonet amb totes les seves propietats físiques, estructurals i organolèptiques. El Departament de Conservació Fecal de la Universitat Minúscula de Portella ha treballat durant decennis en les més avantguardistes tècniques tanatoplàstiques i amb resultats certament esperançadors, però la perfecció demana temps. Més endavant exposarem i compartirem amb els científics que ens vulguin escoltar els mètodes utilitzats fins ara.

El forat del cul és potser la zona més sensible de l'organisme humà. El cúmul de terminacions nervioses i musculars que convergeixen en aquest punt neuràlgic del cos, converteixen el teixit amagat sota els calçotets en l'epicentre indiscutible del funcionament fisiològic. Malgrat això, fruit d'un malaurat capteniment (no volem pas pensar que es tracta d'un menysteniment voluntari i premeditat) és una de les parts més oblidades i ensems més castigades durant el consetuedinari quefer diari.

Lluny de exhibir tan fabulosa part de la nostra anatomia, hom acostuma a amagar-la sota inclements capes de teixits rasposos, antitranspirants i feixucs, que congrien les més terribles humitats, hi provoquen llastimoses ferides, nafres, fístules i -evidentment- afavoreix el ressecament de la sensible dermis rectal bo i provocant virulentes durícies, dolorosos espasmes i incurables tumefaccions al ja esmentat trau culà i zones circumdants. Ni tansols una minúscula bragueta posterior canalitza els aires necessaris per al reviscolament de tan maltractada àrea.

Adhuc tot l'inclement pes del més inofensiu acte de la vida quotidiana és suportat amb heroic estoicisme per un únic punt de l'organisme, l'extremitat inferoposterior del tronc, que malda per no occir ofegada damunt el pes de tantes hores diàries de sedentarisme. Oblidat fins al paroxisme, hom acudeix al gimnàs a enfortir la musculatura de braços, cames, pectorals i abdominals, i oblida el muscle més important de l'organisme, l'esfínter, el qual regula la sortida (i en altres ocasions l'entrada, si bè no és la direcció habitual) de tot el sediment acumulat en el tràfec vital. Hom acudeix a fer-se massatges facials, o a l'esquena i extremitats, i oblida els beneficis d'un massatge anal. Hom te cura de la salut dental, ocular o podal i menysté la salut rectal. Hom es depila pulcrament cames, i aixelles, s'afaita acuradament barba i bigoti o bé acudeix a cofar-se els cabells de la testa a perruqueries i barberies, i en canvi, no és capaç de passar-se ni una trista pinta o raspall al pelatge que es troba entre les natges. Quanta inconsciència!