Cagar-se al damunt

És evident que la necessitat de buidar el budell (i no ens referim a la necessitat física o fisiológica, sinó a la necessitat espiritual, lligada a la creació artísitica i al fet purament pudent però estètic) pot sobrevenir-nos en qualsevol moment. I aquest curiós i precís moment, mai no es pot saber quan s’esdevindrà. Així com com la inspiració arriba al poeta, com la pilota que acabarà al fons de la xarxa arriba al davanter rematador, com un tren de la Renfe arriba a l’estació, talment arriba la caguera, tan inesperadament i sobtada que ni l’Aramis Fuster pot entrellucar-ho amb les seves cartes ni el Tomàs Molina amb el Meteosat.
Evidentment hi ha un seguit de símptomes que poden mig servir per endevinar si el delicat moment s’acosta, però encara avui dia no s’ha pogut trobar cap mètode que sigui capaç d’avisar amb una antelació suficient i una fiabilitat acceptable quan arriba el moment en que el recte és incapaç de retenir el tou merdós i l’esfinter s’ha d’esbatanar per deixar anar una suculenta tifa. Dins la simptomatologia premonitòria hi podem comptar, per exemple el fet d’haver menjat mongetes (aixó provocarà més aviat o més tard una erupció volcànica pel forat del cul), el fet de portar dues o més setmanes sense defecar (és a dir que com més temps portem sense obrir el trau, menys falta –segurament– perquè el desenllaç fecal s’esdevingui, a no ser que hi hagi tantes complicacions intestinals que hom hagi de cagar per cesàrea, temàtica que ja tractarem un altre jorn), hem de tenir en compte que la pràctica d’un enema i la ingesta de laxants poden fer venir un xic de caguera, o escoltar una canço de la Marina Rosell acostuma a fer cagar instantàniament. Tot i això, el moment exacte en que la corripia arribarà a l’anus no es pot arribar a determinar amb exactitud matemàtica, i és impossible coneixer aquest moment amb antelació amb una fiabilitat superior al 70%.
Per això mateix, i a causa del greguerisme diurètic que l’espècie humana portem gravada en algun gen encara per determinar, tal i com desvetllà el mític estudi sobre Conductisme fecal i dret d’elecció, realitzat als laboratoris de la minúscula car nogensmenys sistemàtica Universitat de La Portella per l’equip de científics del mai prou ben poderat Dr. Pauló, si hom no pot abocar el cul a la seva tassa de capçalera –o, si més no, a una comuna coneguda– més de la meitat de la població prefereix cagar-se al damunt abans de gitar en un indret inconegut.
Hi ha, tanmateix, un important percentatge de població que es caga al damunt purament per plaer. Hi ha un seguit d’individuus que disfruten de sentir com l’escalfor de la merda sucosa s’escampa per dins dels calçotets, de trobar com el cagarro s’esberla contra les natges empés per la pressió de la roba interior, de notar com el melós tacte de la femta agambola l’entrecuix i el líquid fecal regalima lentament pel camal produïnt calfreds de plaer. Des de l’Institut d’Estudis Escatològics hem de dir que respectem la pràctica d’aquest delicios costum –que hem de remarcar que mai de la vida hem provat d’efectuar, ni tan sols en la més estricta intimitat– tot i que no en compartim la filosofia.
La merda ha de fluïr lliure, i l’acte de fer caca resulta molt més lluït i vistós si hom es treu la roba i rebrega la carcanada de manera que el cul es trobi sense impediments per expel.lir l’excrement a plaer. La forma natural del cagarro és molt més bonica si ha eixit disparat del trau culà sense traves de cap mena. Ara bé, totohom pot fer el què vulgui amb els seus cagallons; per tant, si hom prefereix gabanyar la femta en plaers onanístics abans que destinar-la onerosament a la nostra causa que cerca indestorbablement el progrés de la humanitat, allà ell.