Els wàters forasters (I)

L’Institut d’Estudis Escatològics es veu en l’obligació moral de desaconsellar de pla la utilització de wàters estranys. Com la taula d’un escriptor, com el cavallet d’un pintor o el cisell d’un escultor, cal un reposat procés de familiarització amb els estris que ens han de permetre desenvolupar plenament el nostre art. Per molta confiança que tinguem amb el propietari d’un wàter aliè, difícilment serem capaços de trobar-hi la calma i l’assossec necessari, a menys que la situació sigui completament terminal i el cagarro ja estigui traient el caparró per la punta del recte. En aquests cas tot seria permès per tal de no cagar-nos a sobre, una opció que respectem profundament però que, com a norma general, no compartim.

Els profunds estudis escatosociològics portats a terme a la nostra minúscula i nogensmenys instruïda universitat apunten indefectiblement en aquesta direcció: les persones ens sentim biològicament empeses a descarregar-nos sempre al mateix lloc i en condicions semblants, com va quedar demostrat al famosíssim experiment Conductisme fecal i dret d’elecció, realitzat als laboratoris de la Universitat de La Portella per l’equip de científics del mític Dr. Pauló durant la darrera setmana de setembre de 1929.

Aquest innovador experiment ideat pel Dr. Pauló, com ja sabran els lectors més culturitzats, constava de dues fases ben diferenciades. A la primera fase, es col·locava un individu que estava ben bé a punt de cagar-se al davant d’una filera de setanta-quatre wàters exactament iguals, tots ells amb les portes obertes i a la mateixa distància. L’individu, sense temps per reflexionar, emprant només les funcions psicomotrius més elementals per poder córrer i no cagar-se a sobre, aconseguia entrar en una comuna escollida de forma subconscient. Un cop s’havia descarregat de valent i s’havia netejat el trau, es repetia la operació amb l’ajuda de potentíssims laxants cent vuitanta-tres vegades consecutives, sempre amb la mateixa persona a punt de cagar-se a sobre. Els resultats obtinguts pel Dr. Pauló en aquesta primera part de la investigació, a banda de l’esfereïdora irritació rectal que patia el protagonista del l’experiment, és que l’individu fa servir sempre el mateix wàter de forma instintiva si les condicions ambientals són idèntiques. Això explica que, davant de conjunts de comunes en espais públics com ara oficines, biblioteques, estacions de servei, bars, estadis de futbol, gimnassos, guarderies, etc., la mateixa persona sempre tendeixi a fer servir el mateix wàter sempre i quan no estigui ocupat. I en alguns casos extrems, s’aguanta estoïcament la merda a l’interior fins que pot fer servir la comuna que li agrada més.

A la segona fase de l’experiment, s’agafava un altre cop el mateix individu completament embotit de laxants i prement l’esfínter amb totes les seves forces per no cagar-se a sobre i se’l col·locava novament davant de la mateixa renglera de wàters. En aquesta ocasió, però, es deixaven tots els wàters oberts menys un, justament el que havia fet servir durant cent vuitanta-tres vegades consecutives per fer caca durant la primera fase de l’experiment, que estava tancat amb clau. Els resultats obtinguts pel Dr. Pauló foren novament esgarrifosos: el protagonista de l’experiment es va cagar a sobre nou-centes quaranta-sis vegades consecutives, aferrat al pom de la porta del seu wàter i lluitant desesperadament per intentar esbotzar la porta a cops de cap.

Amb aquest experiment, que va batejar com a Conductisme fecal i dret d’elecció, el Dr. Pauló va passar a la història de l’escatologia i va obrir nombroses línies d’investigació que encara avui dia no han estat esgotades. Una de les més importants fa referència a l’ús dels wàters forasters, que anirem desglossant en aquesta sèrie d’articles.

In Memoriam

Joan Miquel Defès i Curull, mort a les darreries de setembre de 1929 durant un experiment a la Universitat Minúscula de La Portella. La seva noble i crucial contribució a la ciència escatològica no caurà mai en l’oblit.