Literatura de comuna
El departament de filologia de la sapientissima i nogensmenys ferèstega Universitat Minúscula de la Portella fa temps que intenta demostrar el fet que la creativitat es multiplica exponencialment quan el creador es troba assegut a la comuna. Diversos estudis encara en curs, apunten amb proves documentals inèdites fins l'actualitat la possibilitat que les grans obres literàries de la història de la humanitat hagin estat escrites durant l'acte de buidar el budell. Els estudis esmentats investiguen la certesa que personatges com Homer, Shakespeare, Cerventes o Joyce tenien greus problemes per trobar la inspiració fora de la comuna, on es tancaven durant hores, obrint el forat inferior per buidar la caca i el superior per buidar l'esperit. El fet d'obrir ambdós conductes alhora permet una esbandida tan furibunda, que ha propiciat la creació dels textos que avui son considerats obres mestres de la literatura. El departament de conservació fecal de la nostra universitat, desitjaria haver conservat atambé algun tros de cagarro d'algun d'aquests genis i treballa amb la ben encertada hipotesi que també es tractaria d'obres mestres de l'art fecal.
Dissortadament no hi ha art més efímer que el que es practica a la cambra de bany. Ja sigui l'art de cagar com l'art d'escriure, les peces que hom crea amb el seu conseguent esforç acostumen a desaparèixer amb una gran rapidesa per la claveguera. És una insensatesa endur-se un paper per escriure coses quan hom és assegut a la comuna; el caganer incaut aviat tindrà ganes de fregar-s'hi el cul, encara que en el paper s'hi haguessin escrit sonets dignes de Goethe. Aquesta ha estat, malauradament, la fi de grans peces que avui resten inèdites i completament perdudes de la nostra literatura. És aquest un dels motius que justifica la nostra incessant croada contra la utilització del paper per fer net l'orifici anal. Pel forat de la tassa del vàter s'ha gabanyat una quantitat d'obres literàries superior a les què es varen cremar a l'incendi de la biblioteca d'Alexandria.
Els creadors literaris més experts utilitzen les portes i parets de la comuna per immortalitzar la seva obra (el summum arriba quan això es fa escrivint amb el dit). Malauradament, un perillosissim excercit de personal de neteja s'esforça per mantenir la humanitat en la més obscura de les estultícies, esborrant de les parets i portes dels vàters les traces de la genialitat.
La literatura que avui dia s'ensenya a les escoles és un disbarat i una distorsió infame de la realitat. Moltes de les obres han estat manipulades per amagar la seva veritable realitat. Tansols a les diminutes aules de la diligent però tanmateix estoïca Universitat Minúscula de La Portella hom pot gaudir d'aquest art en el seu estat pur i immaculat. Allà hom hi aprén la veritable traducció del vers de Petroni Dii lanatos pedes habent, miserablement manipulat en totes les edicions del Satyricon. Igualment hi ha proves documentals que Galileu pronuncià el seu E pur si muove abans de tibar la cadena i no pas davant del Sant Pare de Roma. Està comprovat que la primera versió de la frase més coneguda de Descartes, abans de convertir-se en la idea central del Discurs del mètode, fou Cagito, ergo sum i l'escrigué a la paret de l'excusat després de deixar anar una tifa de dimensions estratosfériques, que sembla ser que va guardar durant uns mesos en un tupí a la cuina, fins que la pudor va matar dues cuineres i un dels seus lacais. Tambè la celebre sentència d'Alexandre Dumas Cherchez la femme era en principi Cherchez la femte, al descobrir rastres d'una merda que havia aixafat pel camí. I d'exemples com aquests en tenim a cabassos.
La literatura de comuna consisteix en una genialitat breu, concisa, directa i profunda. Primer Shakespeare va trobar la frase "ser o no ser" i desprès va escriure tot el Hamlet per embolcallar-la. La literatura de comuna és el resultat d'un éxtasi, d'una revelació que es produeix just en el moment en que l'esfínter i l'hipotalam es comuniquen i deixen anar alhora una obra mestra destil.lada al seu interior durant dies, setmanes, mesos o potser anys. La resta de la literatura és fullaraca, paraules buides més o menys encertades que acompanyen el brillant diamant sorgit de les entranyes més profundes del geni, en aquest cas, en forma de paraules.
Si ens rendim a l'evidència, el corpus de literatura de comuna escrit en llengua castellana és superior en quantitat al que està escrit en llengua catalana. No sabem si es tracta de l'alimentació, que els fa cagar més i més sovint, o és una simple qüestió de superioritat númérica de la xifra de tasses de vàter. Una altra cosa és la qualitat. El català aconsegueix uns matissos, uns ritmes i una profunditat impensables en la literatura de comuna castellana.
En literatura de comuna hi ha diferents gèneres. Per exemple les obres més literàries, de tipus:
De los placeres del mundo
el que más te hace gozar
es fumar un cigarrillo
a la hora de cagar
Les de caire ético-moral:
El baño no es tobogán
ni tampoco subi-baja.
El baño es para cagar
y no para hacerse una paja
Les que abunden en la nefasta idea de la necessitat del paper per fer net el trau del darrere:
Estoy sentado en este maldito hoyo
¿quién fue el hijo de puta que se ha llevado el rollo?
O, al contrari, demostren la perniciositat del paper:
A la orilla de la mar
yo me fui a cagar,
le pedí a Manuel
que me trajera papel,
pero el muy cabrón
me trajo cartón.
¡Y si no me fijo
el culo me lijo!
De caire filosòfic:
Cuando la suerte se empeña
en joder al desgraciado
por más que se limpie el culo
siempre le queda cagado.
Que triste es amar sin ser amado. pero más triste es cagar sin haber almorzado.
Lo dijo Socrates, lo afirmó Platón:
"la última gota me queda en el pantalón".
Les que fan referencia al apropi acte o lloc on es desenvolupa l'acció literària:
Por más guapo que uno sea... aqui el que no caga, mea.
En éste triste cagadero
busco en vano el papel
con los tres ojos abiertos
¡y no puedo dar con él!
En éste pequeño rincón hasta el más hombre se baja el pantalón.
En este lugar y en este agujero termina el esfuerzo del buen cocinero
En caso de incendio... salir cagando
Les referents a hàbits higiènics:
Mea feliz, mea contento, pero cabrón ¡mea dentro!
Si tu te sientes pintor
y los dedeos son pinceles,
píntale el culo a tu madre
y no ensucies las paredes.
La literatura catalana, en canvi, ofereix sentències més re¡vindicatives i menys líriques:
La unió fa la força. Caguem junts!
Tots poden pixar a terra. Els herois pixen al sostre.
El pet és el crit de llibertat de la merda oprimida.
Altres son un xic més literàries:
Què tindrà aquest lloc estrany, que fa trastocar la gent?
Aquí hi fa força el més covard i s'hi caga el més valent.
Però el major nombre de peces de literatura de comuna catalanes tenen un rerafons o una intenció de caire més aviat pràctic. Es demostra així el caràcter funcional del poble català, fins i tot a l'hora de crear:
Arribat aquest moment
em poso a considerar
el què costa l'aliment
i el forat on va a parar...
Cagar és un gust,
la tassa és plena.
No siguis fill de puta
i tiba la cadena.
Si us plau, no llençeu burilles a la tassa.
(un cop xopes no es poden tornar a encendre)
Deu no vulgui pas, germà,
que mai trobis dins el cul
el què ara tens a la mà.
Somriu i el món et somriurà.
Tira't un pet... i et quedaràs sol.
El rot és un pet que t'ha vist cara de cul.
La duració del minut depèn del cantó de la porta de la cambra de bany on et trobes.
Caga tranqui, caga sense pena, però recorda tibar la cadena.
