Intents fallits d'exposició
Com ja vam abordar mentre parlàvem dels mètodes coneguts de conservació de les femtes, hi ha alguns esputs tocats per la mà de Déu que demanen a crits ser exposats en un museu. I no hem escrit aquesta frase arbitràriament; certament hi ha alguns cagarros que, pel seu tamany esfereïdor, sembla que s'hagin d'aixecar, sortir caminant del wàter i posar-se a parlar com si res. No hi ha dubte que algunes toves seleccionades amb criteris estètics podrien ser objecte d'exposicions artístiques multitudinàries als museus de més renom de tot el món, però tanmateix fins a l'actualitat només hem pogut veure intents completament fallits i ridículs en aquesta direcció.
Un dels casos més flagrants d'error conceptual és l'obra "Merda d'artista" (1961), de Piero Manzoni, que s'exposa des de fa anys al MOMA de Nova York. És una broma digna d'un adolescent nauseabund. Només un degenerat antinatural podia gosar condemnar una femta a viure enclaustrada en un vulgar pot de conserves la resta de la seva vida. Una de les propietats fonamentals de la caca, com bé sap fins i tot -o especialment- un nen de bolquers, que la deixa anar pel trau quan li ve de gust, és la seva bravada, aquell baf inenarrable que brolla dels sucs fecals i que penetra sigil·losament a les nostres narius per endinsar-se als racons més profunds dels nostres pulmons. La sentor que emana una bona cagarada és sens dubte part essencial de la seva personalitat estètica.
No podem passar-nos la història abandonant de qualsevol manera certes peces de meravellosa orfebreria rectal. La dura realitat, però, és que tristament continuem llençant vertaderes Obres Mestres al clavegueram públic cada dia, o les abandonem a la seva dissort pels boscos.
