Institut d'Estudis Escatològics

Ja hem esmentat amb anterioritat la circumstància demostrada científicament que el fet d'anar de ventre provoca un dolç gaudi intel·lectual en el creador de la tendra i marronosa criatura formada desprès d'innombrables vicissituds a les zones més profundes de les seves entortolligades entranyes. És del tot natural fruir de la satisfacció d'aquell que sap del cert que deixa un noble llegat a la humanitat, una obra rotundament inèdita i fruit innegable del seu esforç intestinal. Quantes vegades després d'una evacuació reeixida hom albira la petita obra d'art i se'n deleix i se n'orgulleix i sent el lógic desig d'ensenyar tan excepcional peça i vol mostrar-lo al món abans d'haver dabandonar-lo a la seva sort fent el tètric acte de tibar de la cadena?

Tot i això, la capacitat innata de cagar que hom posseeix no inclou automàticament el domini tècnic o l'habilitat de generar caques amb un valor estètic intrínsec. Com passa amb la resta de disciplines artístiques, cal educar i perfeccionar la tècnica fins assolir -evidentment, desprès de moltes hores de dedicació, estudi i pràctica- un domini absolut del sublim acte de fabricar merda.

L'avaluació del cagarro com objecte d'art i del cagar com a la més noble i complerta de les Belles Arts, te uns paràmetres objectius que hom pot mesurar i verificar seguint una regulació establerta ja en l'antigor i que, per altra banda, és molt similar a la que es fa servir per valorar altres manifestacions artístiques.

Primer cal valorar l'execució; com si es tractés d'una dansa clàssica o un esport, cal una bona col.locació, amb bells gestos, observar la posició de les extremitats, el grau de curvatura de la columna vertebral, els mil.limetres de torsió del cul, la tensió a les espatlles i a les natges, la convulsió compassada del ventre i la cadència de la respiració. De fonamental importància és el gest de la cara, el rictus, el nivell de vermellor, d'inflor dels ulls, de botiment de les venes de les temples i el coll i àdhuc la quantitat d'espuma que hom pot arribar a treure per la boca durant l'esforç.

El segon i importantissim paràmetre és la musicalitat; la tonalitat, el ritme dels pets que ha d'anar necessàriament acompassat amb el ritme de sortida de la materia fecal, així com el nivell de decibelis que hom és capaç d'aconseguir. Igualment calcular la musicalitat i entonació sonora del clímax, que és el moment en que la tifa s'estavella contra el terra o cau a l'aigua. Cal fer notar que en aquest cas és molt important la sonoritat del lloc on es fa l'acció, que si no requereix les condicions acústiques mínimes pot espatllar una actuació magistral. Tampoc es valora igual un cul tenor que un cul soprano o contralt, i en aquest sentit hom aprecia molt més les polifonies que els concerts de solistes.

Després ve la valoració de l'obra en sí, i això es fa en dues direccions: la caca com a objecte tridimensional, on s'aplicaràn les normes de l'arquitectura (factura, solidesa, estructura, col.locació en l'espai, elements decoratius, audàcia constructiva...) i la caca com a obra d'art visual, on els paràmetres que cal aplicar son els mateixos que hom pot aplicar a l'examen d'una obra pictórica (color, textura, tonalitat, lluminositat...).

Finalment hi ha un seguit de factors que tambè cal tenir en compte i que arrodoneixen la perfecta perpetració d'una obra d'art, com per exemple l'olor, la dimensió, el sabor o capacitat d'innovació i sorpresa. Tot això demostra que el camp artístic de la fabricació de bells excrements és difícil i ple de reptes que demanen una gran perícia. Si vostè creu que te aptituds per dedicar-se a aquesta disciplina, l'encoratgem a que practiqui amb atenció i perseverància. Les nou Muses estan disposades a abocar generosament les seves benediccions fecals damunt d'aquells que s'atreveixin a prendre la sublim decisió de transitar per aquest escarpat viarany artístic.

Amb un xic d'esforç i aplicació, podrà sumar insospitats plaers intel.lectuals i estètics a l'habitual plaer físic de la defecació quotidiana.