Institut d’Estudis Escatològics

Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatoria de la Universitat de ENSUMALANCA per Macari Cagané

Virtuts Del Cagar. Cagané, Macari. Editorial Diarrea
Manresa (Barcelona), 1873.
Impremta Roca.
8 pàgines. 16 cm.

Un dels clàssic de la literatura escatològica de casa nostra és Virtuts del cagar, el discurs pronunciat pel doctor Macari Cagané de l’Universitat d’Ensumalanca, reeditat repetidament des de mitjans del segle XIX. En la nostra lluita aferrissada contra l’estultícia pudibunda que assota com un flagell sagnant els solcs dels cervells incauts de la societat, ens veiem obligats a rependre la tasca dels abnegats lletraferits que durant anys han posat sota el tòrcul de les impremptes més diverses les paraules del savi Cagané, que com qualsevol passarell amb dos dits de front pot copsar, amaguen sota el to desimbolt i gairebé humorístic, una saviesa profunda com un pou insondable curull de tresors amagats d’erudició pura, no apta per esperits recatats, necis restrenyits ni fills de puta anafrodites.

Quan s’acosten les dates del Nadal, que hom reconeix primerament pel fred, i després per les llumeneres dels carrers, i els llampants anuncis i aparadors curulls d’andròmines i aquella ferum nauseabunda d’amic invisible, la majoria d’estults lletraferits que campen per casa nostra, escriuen una hora o altra en els papers allò dels “Catalans, poble tan inclinat vers l’escatologia” només perquè s’acosta el temps de caganers en el pessebre i de fer cagar el Tió a bastonades inclements. Ni un sol d’aquests farsants s’ha preocupat mai, ni es preocuparà, per saber res més sobre la veritable essència escatològica del poble català, una pulsió soterrada que corre agambolada amb la sang i el moscatell per dins les venes que bateguen entre Salses i Guardamar, Fraga i Maó, una pulsió que zumzeja mixturat amb el pa amb tomàquet a mig digerir que tot bon català duu sempre ben endins de les entranyes. Un dels darrers treballs seriosos sobre l’etnos català i l’escatologia el va escriure el popular folklorista Joan Amades, i el document va patir increïbles vicissituds a més de les inclemències del temps, la guerra, la incomprensió i la niciesa dels que no hi lluquen més enllà del seu nas. Aquest volum, sortit de la premsa l’agost de 1937 ha estat esborrat toscament de la bibliografia de l’Amades i avui en dia no es pot trobar en cap biblioteca de les nostres contrades. És una pèrfida conxorxa contra el coneixement que la Biblioteca d’Estudis Escatològics, adscrita al docte Institut d’Estudis Escatològics de la rupestre i nogensmenys sapientíssima Universitat Minúscula de La Portella intenta revelar, posant avui a l’abast de tota la humanitat aquest facsímil del document que servem a les lleixes erudites i polsoses, ja que no hi ha pressupost per la neteja, ho hem de reconèixer, de la nostra aciençada institució. Els investigadors i amants de la ciència, així com els entusiastes del món de les tradicions populars demanaven a crits (els hem sentit, si bé un pèl enrogallats) la republicació d’aquest volum. Si bé el treball de l’Amades no aprofundeix prou en la vasta cultura escatològica del poble català i no en cerca les causes antropològiques ni relata el sentit últim dels ritus ancestrals, si que ens serveix per copsar el ric mosaic que forma la cultura del poble, esquitxada ací i allà de notes escatològiques, com el cul resta esquitxat quan el cagalló es precipita a fora del cos i s’esbordella contra el soler.

Amades i Gelats, Joan (1890-1959) Escatologia Popular. Refranyer groller, tradicions porques i rondalles brutes

Ed. Facsímil
104p. 14 x 21 cm.
Inclou bibiografia (p.5) i índex (p. 99).
ISBN coincideix amb el número premiat a l’ONCE el 12/3/1996 més la grossa de Nadal del 1974.
1. Folklore – Catalonia.

Des de les vetustes cel·les de la docta i nadalenca Universitat Minúscula de la Portella, després d’haver posat el caganer sobre un generós tou de molsa i d’haver  cantat el “Caga tió” fins a esgargamellar-nos i fer sagnar la laringe, amb llàgrimes d’alegria acarem el dia 28 de desembre, com una nova fita escatològica dins el calendari de l’advent, unes celebracions d’elevada càrrega espiritual, empeltades de tradició i farcides de referències i detalls vinclats al també ben tradicional i espiritual acte d’abaixar-se els pantalons i fer l’ou.
De nou, el dia dels Sants innocents, el 28 de desembre, és una data per assenyalar amb el llapis vermell en el calendari escatològic, un calendari que per Nadal, de tantes marques vermelles sembla un cul curull de morenes rebentades i ensangonades, o una tifa fresca del que s’ha menjat una magrana sense mastegar. El 28 de desembre és una jornada festiva, jovial i alegroia, presidida per la Llufa.
Com tothom sap, la llufa és un dels productes estrella fabricats pel trau culà. La llufa, o ventositat sense soroll, infla els calçotets a glopades d’aire usualment nauseabund expulsat pel forat del cul a velocitats que si fossin detectades per un radar farien perdre tots els punts del carnet de conduir més una multa multimilionària al més prudent dels conductors. En manta ocasions hem parlat de la Llufa en aquest espai del coneixement i l’erudició que és l’Institut d’Estudis Escatològics, i hem defensat la classificació de l’aire de la llufa entre els gasos nobles. Per tant, el dia de la llufa, el dia 28 de desembre, és un dia joiós i -sobretot- venturós pels aciençats amants de la nostrada tradició.

Diversos factors culturals i històrics conflueixen en la configuració d’una festa com la dels Sants Innocents, com les aigües cristal·lines de la riera de la Portella conflueixen amb els tèrbols líquids que davallen pel Llobregat vers la Mediterrània, per acabar en un maremàgnum d’escuma que acarona les platges del litoral català, si és que entre urbanitzacions i hotels queda alguna cosa en aquell castigat litoral. L’origen de la disbauxa i la gresca del 28 de desembre prové de les Saturnals Romanes, dites Saturnalia,  unes festes paganes dedicades al déu Saturn que si anéssim endarrera podríem entroncar amb el Cronos grec o el Baal púnic, però com que el que ens interessa és anar endavant i no pas anar endarrera, que talment mai s’ha vist que la merda pugi pel budell des de l’esfínter cap a la boca de l’estómac, la història s’ha de desenvolupar en la direcció correcta si no volem tenir problemes digestius.
Les Saturnals es celebraven a finals de desembre (s’escau que el desembre en el calendari Gregorià, s’esqueia fa no fa cap al desembre del calendari  de Rómul, que era el mes desé, i una mica més enllà en el Julià, no ho oblidem!) per celebrar el solstici d’hivern que hom distingeix del solstici d’estiu pel fred que fot, que glaça tot el que troba i els collons s’encongeixen dins les bosses, més d’un cop recobertes de gebre blanquinós i els pèls, recongelats, punxen com filferros esmolats i la carn del cul està més apretada no fos cas que una ventada de gregal congelat s’endinsés cap dins l’organisme. Les Saturnalia duraven set dies, durant els quals l’activitat principal era menjar, beure i cardar. Saturn era el déu hegemònic de l’antigor, i tal com ens descriu Macrobi (s. IV-V a.C.) les festes representaven la irrupció de la vida després de deu mesos de gestació, un tornar a l’origen primigeni, pel que es trencaven les convencions, tornava el caos i s’esborraven les diferències de classe. Per això l’amo actuava com a esclau i els esclaus com a amos; el que era prohibit es permetia (com els jocs d’atzar i la loteria), la disbauxa substituïa la contenció; les famílies es feien regals, i l’escola, el Senat i els funcionaris deixaven de treballar, i fins i tot s’alliberaven alguns presoners.

Més endavant, si bé el cristianisme va assimilar aquestes venerables festes i les va reciclar convenientment en el càlid Nadal, es mantingueren arreu d’Europa les “llibertats de desembre” o “festes dels folls”, compreses entre les dates de Sant Nicolau (llardós i hirsut personatge que sota el patrocini d’una infame beguda gasosa i ensucrada de color de tifa socarrimada que produeix inflamacions al budell i flatulències descafeïnades, s’ha convertit en icona dels nadals nòrdics) i de Carnestoltes cada poble o localitat troba la seva setmana per saltar-se les normes, les convencions i les lleis, a no ser que hom sigui alcalde, constructor o dirigent del Palau de la Música, que no cal esperar cap d’aquestes assenyalades dates per saltar-se els normes, les convencions i les lleis.
“De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes” ens diu la tradició popular. I és que per passar l’hivern, fred i humit a la major part d’Europa, amb poques hores de sol i poca feina a fer a la granja i les pastures, calia empescar-se alguna cosa distreta.
La vetusta tradició de la subversió social encara té lloc avui dia a diversos municipis del País Valencià, com la Festa dels Enfarinats d’Ibi (l’Aicoià), o la Festa dels Folls de Camp de Mirra (Alt Vinalopó), Vilavella (La Plana Baixa) o Xalans (Vall de Cofrents), i arreu d’Europa l’ú d’abril es celebra l’Aprils fool o Poisson d’avril, en que la broma, la gresca i l’engany són l’ànima de la festa. Com no podía ser d’altra manera, a l’erèctil localitat de Tremp (Pallars Jussà), el 28 de desembre es celebra l’aixecada del ninot, un seguit d’actes festius al voltant d’una gran llufa de dos metres. En altres localitats s’escollia un Rei de broma, anomenat el Rei Moxó, Rei Pàssero o Rei Pàixaroi, i en catedrals i esglésies era típica l’elecció d’un bisbetó entre els escolans, tradició que encara es conserva, si be en altres dates, per exemple a la fàl.lica Montserrat. Hi ha llocs com Castellvell del Camp (Baix Camp) on hom ha de pagar un tribut, donant origen a la festa de la Banya, o llocs com Moncofa (Plana Baixa), on les xiquetes han de pagar una penyora per no ser lligades amb una corda quan sortien al carrer.

En la nostra tradició, el 28 de desembre es commemora l’eficàcia d’un desuet mètode de control de la natalitat jueu que encara avui les autoritats d’Israel apliquen a algunes zones de Gaza, i es recorda els 14.000 infants degollats per Herodes, patró de les escoles bressol, segons llegim amb els nostres anyencs però virtuosos ulls a l’evangeli segons Sant Mateu. El vincle entre les enganyifes pròpies de la data festiva i la massacre infantil, agafat per un bri de cabells de la testa de qualque erudit folklorista s’ens explica per les mentides que els pares dels infants es van haver d’empescar per protegir els seus nadons, com avui hom se les empesca per protegir els seus impostos de les urpes d’Hisenda.

El misteri que han intentat desentranyar els venerables estudiosos de la Secular i nogensmenys sapientíssima Universitat Minúscula de La Portella és l’aparició de la llufa, i la personificació de la ventositat en un ninot retallat de paper, que es penja al darrera, just uns pams més amunt del seu orifici natural.
Joan Soler i Amigó (Nadal Català, Ed. Pòrtic, 1995) es descriu les llufes com “esperits eteris, éssers d’aire o vent, semblants a les fades o als follets. Es creu que durant el final de l’any, les llufes ronden per tot arreu, silencioses i entremaliades, rient de la gent massa innocent, escarnint-la, preocupant-la… per això al ninot de paper que es penja el dia dels innocents es denomina Llufa”
No podem negar que el docte Soler i Amigó l’encerta de ple quan remarca que les llufes són d’aire o vent, etèries, que ronden per tot arreu i que són silencioses. Antigament les llufes no eren de paper, si no de drap, i encara abans, segons ens conta en els seus llibres -que els hem llegit tots- Joan Amades, la llufa era una fulla de col que els joves entremaliats intentaven enganxar a les faldilles de les dones i als jecs dels passejants. No és endebades que originalment la llufa es tractés d’una col, que com tothom sap és un aliment que un cop ha penetrat a dins de qualsevol budell desprevingut, pot arribar a causar unes flatulències descomunals, inflant de gasos les parets dels intestins i expulsant centenars de litres d’aire merdós a pressió per la ullera culana. Les cols generen unes ventositats tan pudentes i viscoses que la humitat extrema de la ferum que amara el forat del cul impedeix que l’esfínter espeternegui provocant el típic petarrelleig típic del pet franc. La col, doncs, sempre s’associa a la llufa, més que al pet. I d’aquesta associació secular naix la tradició del 28 de desembre. El silenci i la traïdoria de la llufa, que eix del trau del cul sense fer soroll i s’infiltra a les narius amb una pudor nauseabunda que fa esbalair les sangs i atura la sístole i la diàstole fins a estabornir la pobre víctima, es perpetuen en la tradició de les bretolades del 28 de desembre perpetrades en silenci i amb destresa, de l’aproximació diligent a l’esquena de la víctima per clavar-li la llufa.

Malauradament, les tradicions es van perdent, i avui en dia la quitxalla ja no frueix de la gatzara condreta i sanitosa de les festes que ens han llegat els nostres avis. Avui prou prefereixen esbotzar cranis a cops de metralleta en un joc de la Playstation que sortir al carrer a plantar una llufa a l’esquena d’alguna vetustat venerable. Potser caldria recuperar les bones tradicions de l’antigor i fer net dels mocosos curulls d’abscessos purulents a les galtes, dels infants maleducats i xipollaires més pendents del Facebook i el Twiter que no pas de posar un bonic caganer en el pessebre o fer cagar el tió amb quatre bastonades, i recordant amb estima i consideració aquell sant baró que fou el Rei Herodes, sortir al carrer amb un coltell de cinc pams a esbudellar criatures pel bé de la humanitat, tot sigui dit.