Institut d’Estudis Escatològics

Incomprensiblement, cal dir-ho, aquestes coses passen sense que hom pugui entrellucar-hi una explicació que puga satisfer mínimament els requeriments intel·lectuals d’un cervell adult que no hagi estat trepanat amb una broca del 16, hi ha un seguit de plantejaments educatius i vitals que estan assolint un cert predicament, o èxit, o digues-ne com vulgues, la qüestió és que hi ha qui hi troba alguna gràcia i s’hi apunta, i apa, som-hi tots. Em refereixo, ja ho deveu saber, car els lectors d’aquestes línies acostumen a tenir ments preclares, si bé força esclarissades, car l’esforç de fer bullir el tupí per pensar qualque cosa intel·ligent a tothora fa que l’elevada temperatura que assoleix el magí provoqui la fugida intempestiva dels pèls de la cabellera ahir florida i avui tan escarransida que més val que no en parlem, que encara ens saltaria alguna llàgrima i provaríem un curt circuit si ens caigués al teclat dels botons de l’ordinador i no ens faria cap gràcia de morir enrampats amb el dit a la tecla de l’arroba, que tot això abans no passava i si et queia una llàgrima al manuscrit de l’scriptorium, com a molt es corria una mica la tinta i poca cosa més que les tintes d’abans sí que eren resistents i aguantaven, sofertes, pluges de llàgrimes, tempestes de baba i cataractes de mocs, però bé, no perdem el fil i anem al gra, que parlàvem de modes d’aquestes a les que tothom hi veu la gràcia i s’hi apunta com la moda, tan imbècil, dels horts ecològics.
Què és, ens demanem, un hort ecològic? Té sentit que un hort sigui ecològic? Ecològic, segons l’Alcover-Moll és quelcom “relatiu o pertanyent a l’ecologia o l’ecologisme”, una frase que fa molt per un diccionari. Tot és sempre relatiu o pertanyent en els diccionaris. I què és l’ecologia o l’ecologisme? Doncs la ciènca que estudia les relacions dels organismes amb el medi on viuen, que ve del grec οἴκος ‘habitació’ i -λογία ‘tractat’. Per tant, un hort ecològic és un hort on s’estudia les relacions de l’enciam amb el petricó de terra on està plantat? Evidentment que no. Per tant tot això de l’ecologisme és una pallassada, una falòrnia una presa de pèl… i ja no estem per que ens prenguin el poc pèl que tenim, ja ho hem explicat, això…
El que sí té sentit és l’hort escatològic. Ja en el seu tractat de botànica de principis del segle XV, De Historia Stripium Herbarum el monjo benedictí Anselmus Corrípius posava al dia els tractats de Discòrides i plantejava que els naps, pastanagues i carbassons conreats prop de figues i patates augmentaven significativament de mida, o que els pebrots i les faves plantats prop de xirivies acostumaven a ser més dures, i les figues plantades prop de grossos pebrots són més sucoses…  
El famós naturalista Clusius (Charles de Leiden), botànic reial de la cort vienesa i impulsor del famós Jardí Botànic de Leiden, tingué una desagradable experiència al caure d’esquena en un hort de naps, pel que desterrà els plantejaments escatològics de la seva botànica. Casalpino segueix els seus plantejaments i en les classificacions del De plantis, libri XVI, no te en compte els avenços de l’hort escatològic plantejat per Corripius, i l’error es manté fins avui en dia. Deixeu-vos doncs d’ecologismes i proveu de plantar un hort escatològic. Veureu quina meravella de natura exuberant quan s’us inflin els pebrots o bé obriu un figa.

L’insigne filòsof de Martorell (i, tot sigui dit, antic docent de la nostra minúscula car hiparxiològica institució) Francesc Pujols va vaticinar que arribaria un jorn en que els catalans podríem anar pel món i ho tindríem tot pagat. Car les qualitats catalanes, que supuren dels nostres cossos embarretinats, acostumen a enlluernar qualsevol persona que tingui un mínim de matèria grisa entaforada en algun racó entre el cerebel i l’hipotàlem. Importantíssims personatges que porten incrustat als seus gens l’essència pura de la botifarra amb mongetes i la sardana han arribat a excel·lir arreu del món en les més diverses disciplines. Avui, comminats pels benvolguts companys de la collonada , parlarem d’un insigne català, que mereixeria fer-se un lloc entre els catalans més importants, més il·lustres, més insignes, més virtuosos i més cèlebres de tots els temps haguts i per haver: Llull, Jaume I, Colom, Dalí, Pau Casals, Josep Carreras o Tomàs Molina.
Parlem de Joseph Pujol i Mauri (Marsella, 1857-1945), més conegut com Le Petomane, car fou a frança que va fer la seva carrera, un home de singular talent, si bé nascut a Marsella, el 1857, d’ascendència tan catalana com els fuets de la casa Tarradellas o les llaunes de tonyina del Caprabo. En la seva primerenca joventut es va fer evident que era un artista natural, el cant, la dansa, i l’espectacle. Els seus dots musicals, el seu sentit del ritme, la seva capacitat musical eren extraordinàries i precoces. Ell tenia un amor per la música, i si bé al principi inicià la carrera musical aprenent a tocar el trombó, fou un altre instrument -també de vent- que va fer-lo cèlebre i li va proporcionar fama i fortuna.
Segons els seus biògrafs, el jove Pujol va alarmar-se un jorn en que va sortir a nedar a una platja marsellesa i alhora que feia una profunda respiració i agafava aire pels pulmons abans de submergir-se va sentir el fred gelat d’un torrent d’aigua que s’escolava a dins del seu cos a través del seu extrem posterior. Immediatament va tornar a la costa,i es va sorprendre de veure la gran quantitat d’aigua de mar que va abocar la seva part posterior. El metge li va assegurar que no es tractava de res de que preocupar-se i ell va explorar aquesta nova habilitat, com anys més tard faria Camilo José Cela, o si no, bé que ho explicava per la televisió. Aviat va descobrir que amb una mica de control dels muscles abdominals, podia aspirar deliberadament aire i aigua a través del seu anus, i a més era capaç de projectar-lo a l’exterior de nou amb una força impressionant, a una distància de diversos metres. L’experimentació el va portar a descobrir que mitjançant diverses torsions era capaç d’expulsar l’aire a voluntat i alhora produir diferents notes, la qual cosa li permetia reproduir melodies simples. Vaga dir que es va fer molt popular a l’escola com a resultat d’això. Tirar-se pets a classe és una de les activitats preferides dels escolars de tots els temps, esperem que els movils i els SMS no espatllin aquesta entranyable (i mai tan ben dit) tradició.
Després del servei militar, en que va seguir divertint amics i companys amb la seva habilitat, i va ser on van batejar-lo com “Le Petómane” (és a dir, el petador, o petarrejador, o llufater), va obrir una fleca a la seva ciutat, famosa pels seus panets de segó. Aviat, però va començar a provar de fer petits espectacles on demostrava les seves habilitats musicals combinant el trombó amb el budell gros, i l’èxit resultà espectacular. Aviat va conquerir la reticent platea, que ,tot s’ha de dir, al principi arrufava el nas davant la insòlita novetat escènica que Pujol interpretava. En cinc anys debutà al Molin Rouge, regentat per l’empresari terrassenc Josep Oller, el gran cabaret de la capital francesa: interpretava melodies, ironitzava sobre els pets de personatges coneguts, imitava el so d’un canó d’artilleria, apagava espelmes bufant pel darrera, es fumava una cigarreta per cada orifici i acabava amb el so d’una impressionant tempesta. L’espectacle, com no, fou un èxit durant anys. El 1895, essent un dels artistes més ben pagats de  França, deixà el Moulin Rouge i s’establí en el seu propi teatre, on actuà fins a la primera guerra mundial, quan els pets de les bombes eixordaren els musicals pets d’un geni de l’esfínter.

Morí als 88 anys i els seus familiars es negaren a donar el seu cos a la ciència. Fou pràcticament l’últim gran artista d’una especialitat difícil i desagraïda, arrelada a la tradició que es perd en la foscor dels temps; ja al primer segle després de Crist, Sant Agustí, al seu De Civitates Dei, esmenta alguns artistes que posseeixen “tan control dels seus intestins, que poden trencar lo vent contínuament a voluntat, ab la finalitat de produir l’efecte de cantar”.
Un petit homenatge des de la nostra erudita i àdhuc volàtil institució a un home que també va contribuir a posar el producte del seu tracte intestinal davant dels nassos de la gran societat parisenca de principis de segle.

Una de les proves de la grandesa d’aquest personatge la trobem en la gran quantitat de bibliografia que referència la seva existència. L’obra més interessant i recent és La biografia no autoritzada de Joseph Pujol. El Petòman, d’Adrià Pujol (Girona, CCG, 2008). En aquest enllaç es pot obtenir un fragment del llibre en pdf. Si voleu saber-ne més, hi ha una gran quantitat d’informació:
El complert article en anglès de la Viqipèdia, l’article en català (no gaire extens). Professional farters, article d’Alan Bellows; Joseph Pujol The Fartiste, per Paul Spinrad; Joseph Pujol “el petòman”, a La escuela Moderna; Joseph Pujol, un artista per petar-se de riure, a VilaWeb; el llibre Le Pétomane, de François Caradec, Jean Nohain, (J.-J. Pauvert, 1965), editat en anglès per Sherbourne Press (1968) i reeditat per Mazarin l’any 2000; Otra manera de hacer música, a El Templo del mal gusto; Le Petomane per John Barber; Josep Pujol… le Pétomane, a la Universitat de Napierville. La seva història s’ha dut a la gran pantalla, amb films com Le Petomane (protagonitzat per l’actor anglès Leonard Rossiter) i Le Petomane: Parti Avec le Vent, de Steve Ochs (també al MySpace ); igualment, documentals com Le Petomane: Fin de siècle fartiste, d’Igor Vamos; musicals d’èxit a Broadway com The Fartiste. L’home, té companyies de teatre amb el seu nom; té cançons dedicades; disposa d’un carrer a Marsella; i a l’American Dime Museum de Baltimore se’n guardava un pet embotellat (que es va subhastar fa un any, pel tancament del museu).

Pet de Joseph Pujol conservat en una ampolla i exposat a l’American Dime Museum de Baltimore

Una nova comprovació absolutament científica de les teories de l’insigne precursor de l’aeronàutica Bernat Arcada, insigne monjo del monestir de La Portella.

 Histoire de la merde
Autor: Dominique Laporte
Christian Bourgois Editeur, 2003
162 pàgines, Francés.
ISBN 13: 978-2267017014

Cita:
« Cet inopportun « reste de terre », disait Freud, citant Goethe…
Par un paradoxe qu’elle partage avec le sexe, la merde s’entoure d’un silence qu’on méconnaît si on ne le mesure à l’aune des discours qu’elle suscite.
Qui croirait en effet que sur cet objet d’opprobre les hommes se soient inlassablement montrés bavards, au point qu’il ne fut absent, ni de leurs divinités primitives, ni des croyances qui les animeraient encore lorsqu’ils auraient cru tuer en eux le barbare ?
Qui croirait par exemple que pour une banale histoire d’excréments la sainte Eglise catholique ait frôlé le schisme ?
Mais gare à la dérision : l’obscène ne gît pas là où on croit, lorsque la merde est aussi cet objet dont le maître monnaie l’amour de ses sujets.
A la question « qu’ est-ce-qu’un trône » il faudra bien, un jour, commencer, de répondre. »

“El Cagador”, de Rodin, és una de les obres més emblemàtiques i desconegudes del célebre escultor francés. Auguste Rodin la va titolar originalment “El Poeta a la tassa” o “Dant anant de ventre”, mostra un sobri personatge en una solemne meditació, absort davant del món i en plena lluita interna.

Ja fa un temps varem parlar aqui mateix sobre les infalibles propietats terapèutiques dels excrements. Avui presentem un insòlit i nogensmenys sorprenent descobriment del departament de Tecnologia Capil.lar de la facaultat de Ciències de la nostra Minúscula i certament meritòria institució. Si bé el departament de Tecnologia Capil.lar encara resta inactiu degut al desagradable incident amb les intransigents autoritats sanitàries, les conclusions de l’importantissim estudi realitzat als laboratoris certament estrets car altament acollidors de La Portella es poden fer publics aqui, ara que -incomprensiblement i injusta- han estat rebutjats per a la seva publicació a les revista Science, Nature, Annals of International Medecine, The Lancet, Muy Interesante, Magic Internacional, Gaceta Ovni i la pàgina web del Professor Sebastià d’Arbó.

L’estudi de la nostra modesta però altament aplicada institució ha estudiat amb profunditat les causes de la creació de caspa, un estat descamatiu del cuir pilós. Les testes amb caspa pateixen una acceleració de la mitosi capilar, una paraqueratosi (pels llecs en la matèria, explicarem que això consisteix en una diferenciació del queratinocit que provoca acumulació de cél.lules a l’estrat corni, alhora que la cohesió dels corneocits és incorrecta) seca o sebàcia, augment de seborrea i/o proliferació de la flora fúngica.

Desprès de diverses proves, l’equip d’investigadors del professor Gambirot, ha descobert que es pot mitigar la mitosi i la paraqueratosi, amb una combinació de minerals. Fins ara, la majoria d’investigacions sobre la caspa es basaven en la utilitat del Zenc per combatre-la. A la Universitat Minúscula de la Portella hem descobert que el Silici és 10 vegades més útil que el Zenc contra la seborrea. Per això, els nostres tècnics capilars han recomanat la utilització de caca de colom (qualsevol espècie de columbiforme serveix), que com hom sap porta grans concentracions d’àcid clorhidric, ácid úric, oxigen i silici, a banda d’alguns enzims, altres minerals i aigua.

La composició química d’un litre de caca pura de colom conté:

SiO2 22,4%
Al2O3 18,2%
FeO 0,81%
CaO 2,13%
MgO 0,41%
TiO2 0,037%
Na2O 0,50%
K2O 1,30%
P2O5 9,54%
ZrO2 0,028%
ZnO 3,00%
SrO < 0,01%
MnO 0,020%
SnO 0,018%
Cr2O3 <0,01%
NiO < 0,01%
CuO 0,24%

Com es pot apreciar, l’alt percentatge de diòxid de Silici converteix la tifa de colom en una font inesgotable per fer front a la proliferació incontrolada de caspa i seborrea a les protuberàncies capilars de la humanitat. La discusió és ara en la toxicitat de l’óxid d’alumini (que la cagarada d’un colom conté en un 18,2%), que segons molts experts no supera els umbrals que el cos humà no pot suportar. Utilitzar com anticaspa l’excrement d’un colom, si hom te una petita al·lèrgia a l’alumini, li pot provocar una lleugera dermatitis per contacte, i algun inofensiu desordre digestius, però no pas res pitjor al que pot passar si hom ingereix aliments cuinats en recipients d’alumini; per a la resta de persones, no es considera tant tòxic com els metalls pesats, encara que hi ha evidències de certa toxicitat si es consumeix en grans quantitats. S’ha suggerit que l’alumini pot estar relacionat amb l’Alzheimer, la impotència, el càncer de fetge, el grip i altres malalties tan inofensives com aquestes.

També pot resultar incòmode l’acció de l’àcid clohoridric, que normalment es menja el tiny dels cabells, diexant-los en els eu color natural. Sembla que la merda de colom és incompatible amb els presumits. De tota manera, millor lluïr una cabellera amb algun dignissim cabell blanc, que no pas aquelles llardoses pellofes blanques que semblen grumulls de pa barrejats amb samfaina d’orxata dessecada.

En definitiva, sucar-se el cap amb caca de colom fresca cada dia al matí evitarà problemes amb la seborrea capil.lar. Recomanem iniciar-se en la pràctica de ben petit (veure foto) per tal d’enfortir l’arrel del cabell i prevenir disgustos

Benvolguts alumnes, amics, parents i coneguts,
com tots vosaltres sabeu, fa uns pocs mesos, un escamot dels Mossos d’Esquadra va irrompre a les instal.lacions de la sapientissima i àdhuc simpàtica Universitat Minúscula de La Portella i va detenir tot el personal docent i administratiu, sota l’absurda acusació de delictes greus contra la Salut Pública. Des d’aquell moment ens ha estat impossible atendre les nostres obligacions amb la humanitat, a saber: promoure la investigació, abocar-nos a la docència, respectar profundament l’ètica, dedicar-nos a l’amor al coneixement escatològic, a la recerca científica, al progrés de la raça humana i a practicar sexe per internet…
El nostre advocat (el tercer advocat, car el primer va contraure una extranya malaltia venèrea, i el segon va fugar-se a les illes Fidji per no haver de participar en la defensa de la nostra ferèstega car altament solemne institució) ens assegura que pot aconseguir una reducció considerable de les penes si accedim a al.legar bogeria.  l’ardit Rector Magnífic de la nostra excelsa i alhora modesta Universitat es nega a accedir a fer aquesta mena de tripijocs legals, però algun dels professors ha començat a posar-se els calçotets per barret i a parlar amb les rates i les paneroles de la cel.la (molt més ben equipada amb materials per a la investigació escatològica que alguns departaments de la nostra Universitat) on es troben reclosos.

La nostra vocació per la divulgació escatològica ha dut el vetust i respectable Hol.loclaustre de la Minúscula Universitat a fer una col.lecta per pagar la fiança d’un dels professors per tal de poder seguir propagant el coneixement i l’amor a la caca i a la matèria que surt del forat del cul (i rodalies). Hem venut tifes per valor dels 300.000 euros de fiança per aconseguir tornar a revifar la flama de la divulgació escatològica.
Sobre les meves espatlles recau la responsabilitat d’abocar les tones de coneixement merdós que hem acumulat durant tants anys d’estudis i investigació.

Gràcies per la vostra fidelitat, podeu enviar les vostres restes orgàniques a la presó de Can Brians per intentar socòrrer algun dels altres savis professors que encara hi estan reclosos. Emboliqueu-les be.

Des de temps immemorials, i abans de la invenció de la Cope, els principals llocs on hom podia trobar més quantitat de mentides, han estat indiscutiblement -i per aquest ordre- als llibres d’història, als diaris esportius i als discursos dels polítics. Lluny d’ésser una ciència exacta com la trigonometria o paleografia, la investigació i documentació dels fets succeïts amb anterioritat, ha estat la disciplina cièntifica més allunyada de la veritat. Sí, la història ha estat feu dels mentiders compulsius, dels falsaris, els embaucadors, els falsificadors, els ensarronadors i els estafadors. Obriu qualsevol llibre d’història per trobar la més gran col.lecció de mesntides, boles, empatolls, fal.làcies, falòrnies, gatllofes, guatlles, insídies, tergiversacions, trifulgues, falsies, nyepes, llufes, enganyifes, pafes, badomies, bòfies i superxeries, superats nomès per alguns telenotícies d’Antena 3. 
Als llibres d’història, per exemple, hi consten els germans Joseph Michel i Jacques Etienne Montgolfier com a inventors del globus aerostàtic, per haver enviat ovelles pollastres i ànecs cel amunt amb un globus d’aire calent pels jardins de Versailles el 1783. Alguns esmenten com a precursor el prelat brasiler Bartolomeu Lourenço de Gusmão, que va alçar un globus d’aire calent quatre pams d’alçada davant del rei de Portugal el 1709. Segons aquests llibres d’història, que semblen escrits per Pinotxos professionals, Zeppelin va aconseguir la glòria omplint el seu supositori volador d’hidrògen, i el dirigible americà USS Shenandoah, consta com el primer que utilitzà heli per enlairar-se. Falórnies!
La desagraïda història de la navegació aérea no contempla, en canvi, la proesa de Segimón Defès i Curull, conserge de la Universitat Minúscula de La Portella, mort dissortadament el 1652 en el primer accident de la història de l’aviació. Anteriorment als experiments duts a terme en la nostra modesta i simptomàticament vetusta institució, els intents dels homes per desenganxar els peus del fang i enlairar-se en l’àmbit de les aus caganeres, es van limitar a ginys que planejaven, com els dissenyats per Abás Ibn Firnas, Eilmer of Malmesbury, Roger Bacon o Leonardo da Vinci.
La veritat no consta en els llibres: El monjo  Bernat Arcada d’Espeternec, del monestir de Sant Pere de La Portella, fou el primer en decobrir que la diferència de pes entre dos gasos diferents, feia que un s’elevés per damunt de l’altre, estudiant les llufes d’un ramat de vaques que pasturaven pels volts de La Quar. Des d’aquell moment s’obsessionà en la construcció d’un aparell volador que utilitzés el metà per enlairar-se. L’aparell fou construït la primavera del 1651, i realitzà diversos vols entre La Portella i Vic. Un segon prototipus més potent, fou construït l’any següent, però necessitava més quantitat de gas, que s’obtenia d’un ramat de vaques alimentades exclusivament amb cigrons i mongetes per augmentar-ne el nivell de flatulència. L’aparell que va enlairar-se sense problemes, tripulat pel valent conserge de la universitat, en Segimón Defès, va patir un desastrós accident que truncà la cursa aeronàutica que hauría convertit La Portella en el Houston (o el Cap Cañaveral) de l’època.
El disseny de l’aparell de mossen Bernat Arcada era impecable, però no va tenir en compte la pudor insuportable dels pets concentrats del centenar de vaques, que van asfixiar Segimón Defès als pocs minuts de l’inici del vol. La nau sense control es precipità  al paratge de Font Ollera, on des de sempre es recorda  i s’homenatja el valent Defès. Si hom s’acosta per aquell paratge, encara avui es pot sentir la nauseabunda pudor que ho certifica.
El nostre consell: no feu cas de la història; feu cas del vostre nas.